Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Dina Meza, periodista hondurenya

"Hondures es ven al millor postor i als periodistes ens amenacen per denunciar-ho"

/ Carlos Castro

És una de les grans referents del periodisme independent i de la defensa dels drets humans a Hondures. El 1989, Dina Meza va decidir unir els dos àmbits, quan el seu germà va ser segrestat i torturat per les forces de seguretat del país. El peatge va ser car. Com desenes dels seus col·legues (72 periodistes han estat assassinats en els darrers vint anys), les amenaces que ella i la seva família han rebut des d’aleshores van incrementar-se amb el cop d’estat que el 2009 va desallotjar del poder el president constitucional Mel Zelaya. Avui, des de l’Asociación por la Democracia y los Derechos Humanos de Honduras (ASOPODEHU) i el mitjà digital Pasos de Animal Grande, Meza segueix combatent la persecució soferta per periodistes i defensors del medi ambient que, com Berta Cáceres (assassinada el 2016), denuncien la desinstitucionalització del país i la venda al millor postor dels seus recursos naturals. Els vidres de l’oficina de Tegucigalpa on l’entrevistem estan tintats.

 

El passat mes de gener, des de l’Asociación por la Democracia y los Derechos Humanos de Honduras (ASOPREDHU) que coordines vau demanar al govern quants periodistes havien sol·licitat mesures de protecció per les amenaces que estaven rebent. No vau obtenir resposta.

Hi ha una política estatal d’amagar la informació. El 2006, es va aprovar una llei d’accés a la informació pública que podíem invocar si se’ns negava informació d’interès. Però el 2014, cinc anys després del cop d’estat, es va imposar una altra llei, de secrets oficials: ara des del govern al·leguen que una informació és reservada perquè pot violentar la seguretat nacional o obstruir les investigacions. Però quines investigacions, si no estan fent res? Senzillament, hi ha una política estatal intolerant vers els periodistes i els defensors dels drets humans.


Què ha passat amb les denúncies que has interposat tu per les constants amenaces que pateixes?

“Han perdut l’expedient de les amenaces que he rebut. L’han perdut perquè els convé. Així funciona l’estat avui dia. El cop d’estat del 2009 va tirar per terra la feble institucionalitat que s’havia aixecat al país al llarg dels anys 80 i 90”

En el meu cas, han perdut l’expedient. L’han perdut perquè els convé. Així funciona l’estat avui dia. El cop d’estat del 2009 va tirar per terra la feble institucionalitat que s’havia aixecat al país al llarg dels anys 80 i 90. Ara, si el president Juan Orlando Hernández (qui va arribar al poder el 2013 en el marc d’un cop d’estat no superat i que el 2017 es va reelegir de forma il·legal), ordena que la fiscalia deixi de funcionar, no funciona. Hi ha una alta concentració de poder, no només per part del president sinó dels grups de poder que mantenen una societat amb nul·la distribució de la riquesa, manca d’accés a l’educació, etc. Qui ho denuncia o se surt del marc de l’agenda oficial és perseguit.


De totes maneres, existeix una altra llei que suposadament garanteix protecció oficial per a periodistes, defensors dels drets humans i operadors de justícia…

La llei va ser aprovada el 2015 no per voluntat de l’estat, sinó per la pressió de la societat civil. El problema és que té molts defectes. Al consell que pren les decisions al respecte les institucions de l’estat són majoria. També en forma part el col·legi de periodistes, però aquest respon als grups de poder i als propietaris dels mitjans de comunicació. Els representants de la societat civil som minoria. A més: qui implementa les mesures de protecció? La policia. I qui ens amenaça? La policia i l’exèrcit. Els mateixos ens han de protegir són els que ens ataquen.


Tu mateixa vas sol·licitar protecció el 2017. Quines mesures s’han pres per garantir-la?

Han tintat els vidres de l’oficina, això sí, però no han fet cap investigació sobre l’origen de les amenaces. A canvi, et donen una línia telefònica d’emergència amb la policia però hi truco i no responen o tenen el mòbil apagat. Els dic per xat que hi ha homes fora de l’oficina i no ve ningú. L’estratègia és deixar-nos desprotegits perquè ens pugui passar qualsevol cosa tant en l’exercici del periodisme com en la defensa dels drets humans. I l’estat, senzillament, es renta les mans. El govern fa veure que ataca la corrupció però és un govern corrupte; fa veure que ataca el narcotràfic però hi té relacions; fa veure que protegeix els drets humans de periodistes i defensors del medi ambient però genera inseguretat. Però no hem de perdre l’esperança. Hem de continuar construint ciutadania. No ens mataran a tots.

72 periodistes han estat assassinats en els darrers vint anys a Hondures |Carlos Castro

 


Periodistes i defensors de medi ambient són els qui més protecció sol·liciten.             

Els defensors del medi ambient estan lluitant contra grans corporacions, contra grups de poder que s’apropien dels recursos naturals per fer diners i que són intermediaris de grans corporacions internacionals. Hondures es ven al millor postor. Per això també són objectiu els periodistes que estem informant del que passa. Hi ha periodistes que estan sent comprats per les mineres que operen al país. Els que no accepten, comencen a ser amenaçats. El tancament d’espais i mitjans a través de la publicitat oficial és una de les eines més importants per al poder.


De quines altres maneres pressiona aquest poder?

“Quan s’ataca el periodisme independent s’ataca tota la democràcia, per això hem d’actuar com a societat”

A mi, per exemple, m’intenten intervenir el correu electrònic constantment. També s’aixequen campanyes de desprestigi a les xarxes socials, creant perfils falsos. A Facebook fan córrer que el nostre mitjà està finançat pel narcotràfic per intentar neutralitzar la nostra feina. Però si acceptem que se segueixi atacant la llibertat d’expressió tranquil·lament, senzillament tindrem una societat callada. L’objectiu és que no es publiqui res que no estigui controlat. I el pensament no ha de ser controlat. Quan s’ataca el periodisme independent s’ataca tota la democràcia, per això hem d’actuar com a societat.


Quins patrons d’actuació es van repetir en el cas de Berta Cáceres, que tu vas cobrir?

Ella feia molt ús del seu dret a la llibertat d’expressió. Deia les coses pel seu nom, parlava de l’imperialisme nord-americà, del patriarcat, posava nom i cognoms als corruptes i als directius de l’empresa hidroelèctrica DESA que intentava neutralitzar-la. Van denunciar-la als jutjats, van assetjar-la sexualment, van amenaçar les seves filles i, a més, van muntar campanyes de desprestigi molt agressives per fer-la aparèixer com una corrupta que negociava amb el govern, li van col·locar armes de la mateixa manera que s’ha fet a Colòmbia amb els falsos positius… Com és que li van treure la suposada protecció que tenia? El mateix passava als anys 80 quan volien segrestar algú: els policies apareixien per netejar la zona i fer possible el segrest. A Berta Cáceres li van treure la seguretat i després la van matar.


Quin paper va jugar i juga el periodisme independent després del seu assassinat?

S’ha fet un bon seguiment del judici, però també s’ha denunciat que la comunitat de Río Blanco, afectada pel projecte hidroelèctric, segueix sent atacada i que l’organització que liderava, el COPINH, està sent vigilada i perseguida encara ara, després de matar Berta Cáceres. Volen fer desaparèixer el COPINH, per això també molesten les seves ràdios comunitàries indígenes: la mateixa església catòlica va demanar als seus feligresos no escoltar-les perquè eren diabòliques. També molts periodistes de fora del país, com Nina Lakhani, han fet un treball increïble per esclarir la vinculació dels consorcis, la infiltració de l’exèrcit en l’organització o la desaparició de testimonis clau. Moltes, com ella, han patit campanyes de desprestigi i amenaces.


Imagino que les dones periodistes rebeu una doble pressió…

“Hi ha una triple amenaça: el patriarcat, la violència contra les dones i la violència contra les defensores dels drets humans. També les amenaces a les dones són molt diferenciades, ho dic perquè també les he patit”

Hi ha una triple amenaça: el patriarcat, la violència contra les dones i la violència contra les defensores dels drets humans. També les amenaces a les dones són molt diferenciades, ho dic perquè també les he patit. Les nostres filles pateixen assetjament sexual, algunes companyes han estat violades per guàrdies de seguretat de grans empreses… quan cobrim esdeveniments ens pregunten si anem soles en cotxe. Hem de cuidar-nos perquè poden fer-nos desaparèixer i fer veure que és un cas de delinqüència comuna.


Quin és el paper que hauria de jugar el periodisme europeu respecte la situació a Hondures?

És important que el periodisme europeu posi Hondures en el mapa i que estableixi connexions amb les organitzacions que defensem la llibertat d’expressió aquí. Als 80, quan els periodistes locals també corrien molts riscos, les agències internacionals rebotaven la informació. Lamentablement, en l’actualitat les agències no estan jugant un rol important, però ara tenim les xarxes socials.


I les organitzacions de drets humans?

Crec que les organitzacions de drets humans juguen un paper molt important quan necessitem que un periodista o comunicador social surti del país. El problema és que sovint no hi ha entitats i espais suficients que facin el pas per acollir. D’altres vegades es triga tant que el periodista o defensor dels drets humans pot ser assassinat. Cal agilitzar els recursos i les organitzacions. El 2016 vam aconseguir que el periodista Milton Robles sortís del país (ara és a Barcelona, després de ser acollit pel PEN català), però només després que ell hagués de fer una campanya a xarxes socials per poder comprar el bitllet d’avió. És molt important fer incidència als governs perquè aquests facilitin recursos i es tinguin vies ràpides de protegir la vida de defensors i periodistes.

 

Aquesta entrevista ha estat possible gràcies a les beques DevReporter del projecte #FrameVoiceReport