Té la seva gràcia que quan d’aquí a uns anys un estudiós investigui sobre com o qui va petar-se el model educatiu hereu directe de l’escola decimonònica, que havia servit per formar obrers i mestresses de casa disciplinades, i que hem arrossegat tot el segle XX a base de reformes continuades que perpetuaven el mateix sistema, fins i tot quan ja havien desaparegut les fàbriques i la dona ja votava i havia dit “Prou!”, digui que va ser un virus. Ni pedagogs revolucionaris, ni neuro-res. Va ser el més petit de tots.
Karma? Ves a saber. Als llibres de text de l’ESO es nega als virus la condició de ser vius perquè “els virus no s’ajusten a la definició d’ésser viu”. Ja hi som! No t’ajustes a la definició i, per tant, “no ets”. No serà la definició antropocèntrica la que no serveix i s’hauria d’haver revisat? Potser els virus, injuriats i calumniats a l’àmbit prepotent del currículum educatiu, s’han venjat de qui els volien reduïts a la categoria d’entitat, molts anys després que els Darwin i les Margulis posessin els punts sobre les is al seu àmbit de coneixement: l’evolució i la vida. Queden pocs dubtes que els virus són éssers vius evolucionats als antípodes de l’humà i els eucariotes.
Heus aquí que un virus ha derrotat Bargalló i els notables que vinguin darrere seu al nou govern. Els directors i directores carques i els moderns, els càrrecs del departament que fa anys no surten del despatx i els qui es reuneixen i reuneixen i
sempre estan reunits, el cos d’inspectors, uns amables, altres tristos i amargats… I, finalment, els mestres: uns de cremats, d’altres, no tant, i els nens que, inequívocament, van deixant de ser-ho i se’ls oblida de canviar l’escola que van patir. Tothom derrotat pel virus!
L’Àlex, un amic meu de 9 anys, està tan convençut que el mètode d’aprenentatge és ‘l’altre’ que ha deixat de fer els deures, perquè pensa que no serveixen per a res
Així que vam entrar en xoc i en pànic generalitzat. Amb la pandèmia, d’un dia per l’altre, van canviar moltes rutines i alguns dogmes de cop. La mascareta, el gel de les mans i el treball telemàtic i menys presencial ja són normals a l’escola. De sobte, van caure mites i mitges veritats i algunes mentides flagrants. La classe magistral com a model ja no aguanta més. Les noves tecnologies que feia anys i panys que esperaven pacientment a la porta de l’escola ja són dins i ja no són noves, tenen cinquanta anys! Sí, clar, encara hi trobem algun docent bust parlant que ocupa la pantalla i que parla i parla, i no se l’escolta ningú, però… ja desapareixerà, és llei de vida! Ara sí que es tracta d’acompanyar les ganes d’aprendre i fer-ho junts. Els coneixements ja no es transmeten verticalment. Qui no ho entengui està mort, ni que es resisteixi i mori matant.
El virus, la COVID-19, ha fet escac i mat al sistema, que ara se sent extremadament dèbil, discutit i contestat per tothom. Pares i mares s’han mostrat i els fan por. Ni nens (usuaris), ni docents, ni res de res els feia por fins ara. Però atenció, que algunes coses ja han canviat. He dit que els nens, com que es fan grans molt de pressa, no tenen temps d’organitzar-se, però ja comencen a plantar cara a mesura que s’adonen del que ha canviat al nou escenari.
L’Àlex és un amic meu de 9 anys. No donaré ni un detall més, no sigui que alguna inspecció educativa rància dicti una ordre de “crida i cerca”. Aquesta setmana s’ha plantat. No vol fer més deures. Diu que “no serveixen per a res” i que no els fa. I va i no els fa! Ho ha dit a l’escola i a sa mare. Prou! Està tan convençut que el mètode d’aprenentatge és “l’altre”, que també utilitza simultàniament (llegir, veure vídeos, fer treballs i treballets, divertir-se), que troba realment inútils els deures, entesos com els entenia la vella escola. Ha comparat i ha triat. No li ha calgut entendre aquell vídeo a YouTube de l’Eva Bailén de fa uns anys, que tristament encara és força vigent.
Els nens i nenes ja no han d’aprendre a còpia de tenir el cul a la cadira amb Loctite. Han de sortir de les escoles de totxana i fer dibuixos, lletres o equacions sobre la pissarra de la sorra de la platja (si tenim platja)
Ara és quan han de sortir escoles noves i vives per totes bandes. Fa poc he tingut la sort de conèixer el projecte d’escola nova i viva, per desenvolupar de zero a… Guinea Equatorial, una mica lluny. Qui l’ha pensat, l’ha pensat bé. Cada escola nova, un pas endavant.
Els nens i nenes ja no han d’aprendre a còpia de tenir el cul a la cadira amb Loctite. Amb el bon temps, les bombolles, amb mascareta i gel… han de sortir de les escoles de totxana i fer dibuixos, lletres o equacions sobre la pissarra de la sorra de la platja (si tenim platja). És així que aprenem: jugant, estimulant el cervell aquest que ens recompensa a cada aprenentatge. El que és difícil és que ens interessi aprendre allò que volen que aprenem els responsables del departament quan ells diuen i com ells volen.
Impensable fa dos dies, ja en fa un any llarg. La COVID-19 ha fet escac i l’Àlex ha perdut la por! I si perdem tots la por?
