És probable que siga el divulgador sobre canvi climàtic més actiu del País Valencià. L’any 2016, fou escollit membre del Comité d’Experts de Canvi Climàtic de la Generalitat Valenciana, però un any després va dimitir perquè no s’havia desenvolupat cap actuació. Fa poc ha publicat amb l’editorial Sembra Llibres la traducció del seu darrer llibre I ara jo què faig? Com véncer la culpa climàtica i passar a l’acció. Amb aquest senzill manual ens convida a reflexionar sobre com enfrontar el gran repte col·lectiu.
El teu primer llibre es titulava Encara no és tard. Per contra, en l’últim fas referència, directament, a passar a l’acció. Això vol dir que se’ns acaba el temps?
Sí. El primer llibre el vaig escriure l’estiu de 2016. En eixe moment encara no havia arribat Trump i vivíem la ressaca post-París, quan pensàvem que l’acord estava més o menys bé pel que fa als objectius. Hi havia una sensació que, per fi, havíem aconseguit desfer-nos de les cimeres climàtiques ineficients com havia estat Copenhaguen. Existia un moment per actuar de forma molt clara; anàvem tard, però encara no era tard. Quatre anys després, el que ha passat és que hem malbaratat moltíssim de temps. Estem en un escenari on cada vegada tenim menys temps per a fer més coses. Com més ho retardem, més haurem de tallar les emissions. Ara, la qüestió no és si som a temps, sinó senzillament que hem d’actuar. Hem d’actuar ja i amb tot el que puguem.
Podries definir que és “la culpa climàtica”?
Habitualment es gasta el terme d’ecoansietat per parlar d’aquella angoixa que sentim quan ens enfrontem al canvi climàtic. El llibre sorgeix perquè la gent percep que el canvi climàtic és una cosa molt greu que abasta tots els àmbits de la seua vida i, per tant, ha de fer alguna cosa. Però les ferramentes que tens per fer alguna cosa, o almenys les que t’han dit que tens, són molt ineficients. Són minses, parcials i sobretot individualistes. Tenim tota la culpabilitat de solucionar un problema que és impossible que solucionem des de l’òptica individual. Ens estan dient tota l’estona que estem provocant el canvi climàtic, però a la vegada les que ens donen per aturar-lo són insuficients. D’eixa conjunció d’elements naix la culpa climàtica. En aquest espai és on es genera molta de l’angoixa, que el que provoca és paràlisi.
Fa anys que tant la comunitat científica com el moviment ecologista expliquen les conseqüències previsibles del canvi climàtic, però no sembla que s’hagen produït grans transformacions. Ha fallat l’estratègia comunicativa?
Ha fallat per moltes bandes i per moltes raons. La primera és la sensació que tenien molts ecologistes i científics de què només explicant el problema la gent actuaria. Eixa és la primera errada monumental. Això no ho pots saber fins que no ho proves, perquè penses que és un tema tan greu i tan evident que si ho contes, la gent espavilarà i farà alguna cosa. Primera errada: No. Llavors, es va passar a contar-ho de forma molt catastròfica per a espantar la gent i provocar una resposta. Però clar, si tu dius que el món s’acaba, el que provoques no són ganes de salvar el món sinó d’aprofitar el que et queda. En valencià tenim una dita que diu: “Folleu, folleu, que el món s’acaba”. Si a la gent li dius que d’ací a vint o trenta anys no podrà volar, que l’estiu serà insuportable, que tot estarà caríssim… Doncs el que fan és aprofitar el present. El fet d’aprofitar fins a l’últim moment és una resposta molt racional.
La ciència ha tractat de comunicar el canvi climàtic com si fora un prospecte de medicament. El canvi climàtic s’ha de contar com una història real. Com una història que passa avui i ací, al País Valencià i a tot el món i que, sobretot, t’afecta. Eixa connexió amb la ciutadania és el que ha fallat. La investigadora Susanna Priest explica que per a comunicar el canvi climàtic s’ha utilitzat un únic canal. Per arribar a molts tipus de públic s’han d’emprar canals diversos. No pots explicar el canvi climàtic de la mateixa forma a un municipi que viu del turisme i a un municipi que viu de la ramaderia, l’agricultura o la indústria. S’ha d’adaptar el missatge. Adaptar no és mentir, cal divulgar sense perdre el rigor.
En els últims anys, hem pogut observar un canvi en els missatges, tant de les institucions polítiques com de les grans corporacions energètiques. Quina opinió et mereixen propostes com els Green New Deal o una transició energètica liderada per les elèctriques?
“No serveix de res un ‘Green New Deal’ per a perpetuar el sistema que hi ha ara, però amb un segell verd”
No hi ha un Green New Deal ni una transició ecològica única. Cal començar a separar els conceptes. El primer és que la transició ecològica no és transició energètica. La transició ecològica és tot. Estem parlant de biodiversitat, qualitat de l’aire, temps, cures, mobilitat… La transició energètica només tracta de model energètic. Però també hi ha moltes transicions energètiques. No és el mateix canviar l’endoll i que les mateixes grans empreses et subministren energia neta, sense importar com ni on es produeix, que parlar d’una transició energètica que fique el focus en la democratització de l’energia, la justícia social i la reducció del consum. El Green New Deal és un pacte social, molt útil si està ben plantejat, per arribar a un lloc. El que cal plantejar-se com a societat és on volem arribar. De Green New Deals n’hi ha uns quants. Jo no vull un Green New Deal que el que faça siga perpetuar el que hi ha ara, però amb un segell verd i amb menys emissions de diòxid de carboni. La vida, la transició ecològica o el medi ambient no són només grams de diòxid de carboni. Els ecosistemes tenen un funcionament que importa per a moltes coses, ho hem vist ara, amb la COVID-19.
Des dels moviments socials es tendeix a assenyalar al capitalisme com a l’origen del problema. Al llibre refutes la hipòtesi basada en aquesta crítica. Per quines raons?
“Qualsevol transició ecològica que no qüestione el creixement infinit ens porta a un escenari perillós”
Moltes vegades es diu que el capitalisme és el problema i llavors molta gent es queda parada ací. Ni planteja una acció anticapitalista ni planteja altres vies per a transformar la realitat. El problema no és meu, sinó del sistema. Per tant, no m’he de preocupar fins que aquest no canvie. Apareix una mena de pensament màgic pel qual el capitalisme podria enderrocar-se, però continuaríem vivint exactament igual. No, això implica una sèrie de canvis. Jo el que vull és anar a l’arrel. L’arrel és el consum i sobretot el creixement infinit, em dona igual com es diga el sistema. Si tens un taronger que et dona 200 taronges per temporada, no li pots demanar un augment del 10% cada any, per molt que el cuides. Això ho pots aguantar uns anys, però arribarà un moment que resultarà absurd parlar d’un taronger que done 10.000 taronges, és evident. Amb el creixement passa el mateix, vivim dins d’una fantasia on l’economia és més gran que l’esfera material del planeta. El capitalisme només sap funcionar amb creixement, és un sistema inherentment insostenible. Però compte, no tinguem la dèria de ficar una altra cosa, però continuar parlant de creixement continu. Qualsevol transició ecològica que no es qüestione el creixement infinit ens està portant cap a un escenari molt perillós.
També fas referència als mecanismes que utilitzem per evadir la nostra part de responsabilitat. Personalment, quines són les excuses que més et costa abandonar?
Per exemple, el “ja ho compensaré”. Jo, quan em vaig casar, vaig fer el càlcul de petjada de carboni de la meua boda i ho vaig compensar amb una reforestació. Això no evita les emissions que provoca la meua boda, però sí que, en certa manera, dius: “Bé, està compensat”. Una altra és el mecanisme de: “Això a mi no em passarà”. Hi ha una idea que el canvi climàtic serà fotut, però al cap i a la fi estem a València, on es viu bé, i canviarà tot a un poquet pitjor, però tampoc serà per a tant. I després hi ha una altra que tots tenim també una mica, que és el tecno-optimisme. Perquè penses: “Ai! I si inventen alguna cosa que…”. Eixes són algunes de les que jo admet, no pretenc ser perfecte. De fet, al llibre ho dic: la hiperperfecció és molt complicada i, sobretot, no és mobilitzadora. Això passa amb el canvi climàtic, les dietes o els esports. No fas tot el que podries, però no és qüestió de tirar-te les culpes, és que no ho estàs fent perquè si ho feres estaries col·lapsat. Per a mi, l’important és analitzar perquè no ho estem fent.
Fa poc, també participares en una comissió sobre els usos del temps a les Corts Valencianes. Quina relació hi ha entre la disponibilitat de temps i el canvi climàtic?
Crec que molta. Al principi, al llibre volia fer una espècie de receptari de coses que cal fer, perquè al final és el que et pregunten els amics. Vaig començar a fer un esquema i sempre acabava aplegant a la qüestió del temps. La gent fa moltes coses insostenibles perquè no té temps. La falta de temps alimenta comportaments insostenibles. Pensa a moure’t. Com menys temps tingues per a moure’t, més insostenible eres. Tens temps per a moure’t? Pots anar a Europa en tren. Si no tens temps, perquè només tens dos dies o has de desplaçar-te per treball, doncs clar, has d’agafar un avió. O si has de comprar. Jo vaig a una tenda del barri amb el segell de Taula per la Partida, que vol dir que són coses cultivades ací, a l’Horta de Campanar. Si no tinc temps, doncs com que visc prop de l’Hipercor, vaig cagant tomaques quinze minuts abans de tancar i fique quatre coses de safata de plàstic. Això són molt poques vegades, però jo em vaig plantejar: “Què fa que jo vaja en cotxe per la ciutat? Que fa que compre safates de plàstic? Que fa que consumisca més energia?”.
I em vaig respondre: “Dec tindre poc temps”.
Qui ens l’ha furtat?
“Recorde una política que deia que ella dormia quatre hores i això era com una cosa superbona”
Ací tornem al capitalisme, que és el depredador de temps. A mi m’agrada molt el llibre de Jorge Moruno, No tengo tiempo, que fa una anàlisi molt bona. Al final és això, no tenim temps. És molt famós allò que va dir Keynes, que l’any 2030 treballaríem quinze hores a la setmana. És que estem pitjor que a principi del segle XX. A més a més, podem parlar del temps del treball, però ves i arriba al treball. Sobretot en algunes ciutats amb un urbanisme dispers i manca de transport públic. Després, hi ha una cosa que és la cultura de l’emprenedor o d’estar sempre ocupat. Recorde una política que deia que ella dormia quatre hores i això era com una cosa superbona. Sembla que ara si no dius “No em dona la vida”, no eres ningú. Anem tan de cap que mai tenim temps a fer res, estem cansats i en unes condicions precàries com a societat. El que tenim és un sistema que ens furta el temps i després ens el revén. Estem necessitats de cures i això fa que externalitzem, via consum d’energia o de materials, moltes coses que no farien falta si tinguérem el temps disponible.
Un altre punt en què incideixes és en la necessitat de canviar termes del missatge. Per exemple, parles de canviar les condicions de vida en lloc de l’estil. Quina és la diferència?
Pensem en estils de vida i pensem en un cotxe híbrid o elèctric, en aliments amb segell eco, roba sostenible amb una etiqueta fantàstica que ho indique. Pensem en coses que es poden comprar. El que està fent l’estil de vida és vendre una solució al canvi climàtic basada en el consum. Això és, per definició, desigual, perquè hi haurà gent que no s’ho podrà permetre. A la desescalada molta gent tenia por d’agafar el transport públic, però se sentia culpable d’utilitzar el Renault Scenic de fa vint anys, perquè contamina molt. Ara, si tens diners per comprar-te un cotxe híbrid o elèctric, no només et sents molt millor, sinó que de vegades tens el pàrquing gratuït o pots entrar a algunes zones. De fet, a Madrid, hi ha molts anuncis de cotxes com: “El coche para cuando no te dejen ir en coche” o “El coche para el cual no hay barreras”. No t’estan venent un cotxe, t’estan venent neteja de consciència i accés a la ciutat. Què són les condicions de vida? Les condicions per a una vida menys insostenible. Per exemple, disposar de transport públic al polígon industrial. Disposar d’una ciutat que t’oferisca alimentació saludable de qualitat i de temporada. Això és poder disposar de temps, poder disposar d’opcions amb una menor despesa energètica i d’accions de consum sostenible, sense que això implique haver de tindre més o menys diners. Jo no vull estils de vida, vull condicions de vida que permeten a la gent dur una vida digna, amb benestar i amb menor impacte ambiental.
Quin paper juga la construcció del comú?
“No vull estils de vida, vull condicions de vida que permeten la gent dur una vida digna, amb benestar”
Crec que és imprescindible abandonar l’òptica individualista i teixir en comú. Tot aquest procés que estem vivint és impossible afrontar-lo amb garanties de forma individual. Tota acció individual suma, sí, moltes empreses ens ho han dit, però només les accions col·lectives transformen. Hem d’entendre que vivim interrelacionats i que som també, fent ús d’un terme de l’ecofeminisme de Yayo Herrero, ecodependents. No depenem només de nosaltres sinó també de la terra. Hi ha una sèrie de solucions que requereixen molta generositat, molta solidaritat i una visió conjunta de la societat. S’ha demostrat que en aquelles zones en les quals hi ha una xarxa humana més densa resisteixen millor els embats de desastres naturals. El canvi climàtic és un desastre, però també és una oportunitat per a moltes coses. Crec que només podem afrontar-lo amb garanties si ho fem en conjunt.
Per acabar, ens podries donar alguns consells per passar a l’acció?
Crec que n’hem tocat alguns al llarg de l’entrevista. El primer és unir-te amb altra gent, ja siga de la teua finca, el teu barri, la teua associació… A soles no aconseguiràs res més enllà de netejar-te la consciència. Un altre és lluitar pel teu temps, encara que sé que és difícil. Crec que s’ha de parlar no només de conciliació per a alguna gent amb necessitats concretes a la seua vida, sinó del fet que necessitem més temps. També cal consumir menys. La gent em pregunta: “Quin és el mòbil més sostenible?”, i jo conteste: “El que duus a la butxaca”. Si te’l vols canviar o se’t trenca, no passa res, no et fustigues. La qüestió és consumir el mínim que pugues, moure’t de la forma tan poc motoritzada com pugues i consumir la menor energia que pugues. Te’n conte una altra: parlar. El que no pot ser és que ací estiguem parlant de la independència de Catalunya, del partit del València o de si ahir em vaig fer un arròs amb fesols i naps, però de canvi climàtic no en parlem perquè pensem que serem els amics incòmodes o els bajoneros. I si anem a teràpia, hem de parlar també amb el nostre terapeuta de com ens angoixa aquest tema. Cal unir-se, també, a mitjans de comunicació com la Directa, Climàtica, La Marea o El Salto. Mencione aquests perquè considere que fan molt bon treball, però també subscriure’s a mitjans grans –jo ho soc d’algun– i pressionar perquè parlen d’aquest tema. Cal unir-se i prendre decisions col·lectives, des de qualsevol àmbit. Unir-se i fer alguna cosa. Demostrar que ens importa.
