La creixent immigració, i tot el que hi està relacionat, està (i estarà) en el centre del debat polític als països relativament rics. La dreta, extrema o no, hi està molt interessada perquè pot donar-li vots. L’extrem centre i les socialdemocràcies, quan no segueixen el discurs i el relat de la dreta, es presenten com el vot útil per frenar-la. Només l’esquerra transformadora i rupturista (econòmicament, social i nacional) pot oferir una alternativa realista i materialista, si deixa de banda la ideologia “bonista”.
L’any 1987, Catalunya va arribar a sis milions d’habitants: el 32,3% era gent nascuda a la resta de l’Estat espanyol i només l’1,1% era nascuda fora de l’Estat. Ara, el 2023, arribem als vuit milions d’habitants. El percentatge dels nascuts a la resta de l’Estat ha baixat a la meitat, 15,2%, mentre que el dels nascuts a fora de l’Estat s’enfila al 16,3% (quasi 1,3 milions de persones). Els nascuts a fora de Catalunya el 1987 eren el 33,4%, però la majoria dels nascuts a Catalunya havíem estat escolaritzats en espanyol durant la dictadura franquista i el català havia estat perseguit. Els nascuts fora de Catalunya el 2023 són una mica menys, 31,5%, i la gran majoria ha estat escolaritzada, també els fills dels que el 1987 eren nascuts fora de Catalunya, en català, almenys teòricament. Per tant, com diuen els experts, el problema principal amb el català avui no és el seu coneixement (que també) sinó si es fa servir o no.
L’arribada de la majoria de gent nascuda fora de l’Estat (al voltant d’un milió) es produeix entre el 2000 i el 2008. Amb la crisi s’atura, però a partir de 2016 sembla que revifa. De fet, el 2023 la població de Catalunya creix en unes 140.000 persones, de les que 120.000 són nouvinguts (refugiats o immigrants per necessitat econòmica).
El que és pitjor, al cap de pocs dies, els alcaldes de Junts per Catalunya al Maresme compraven el discurs a l’alcaldessa de Ripoll, i proposaven l’expulsió immediata dels immigrants amb delictes reincidents
A la majoria dels països receptors –a Europa, a l’Amèrica del Nord o altres–, l’arribada d’immigrants s’ha convertit en un tema que planteja alguns problemes que cal abordar. Hi ha països com a França, on extrema dreta, dreta i extrem centre macronista han aprovat una llei que considera els immigrants com a enemics. O països com els nòrdics –que rebien, amb relativa facilitat, molts immigrants–, on el 31 d’octubre de 2023 en una reunió de la Cooperació Nòrdica d’Alt Nivell sobre Qüestions dels Refugiats, els cinc països “acorden tres iniciatives conjuntes amb el compromís ferm de reforçar i ampliar la cooperació nòrdica en matèria de retorn (…) i de reintegració (dels immigrants) en els seus països d’origen”.
I arreu, també als països europeus, l’extrema dreta i la dreta (i l’extrem centre), estan creixent, sobretot perquè, entre altres coses, posen al centre del seu discurs i relat els problemes que, al seu entendre, planteja la immigració. A l’Estat espanyol, VOX i el PP. A Catalunya, sobretot Aliança Catalana i l’alcaldessa de Ripoll. Doneu una ullada al seu Twitter. Fa poc a Argentona va reunir unes 200 persones del Maresme en una conferència, de les que fa a diversos pobles del país. I el que és pitjor, al cap de pocs dies, els alcaldes de Junts per Catalunya al Maresme li compraven el discurs i el relat, i proposaven l’expulsió immediata de l’Estat dels immigrants amb delictes reincidents. I el secretari general de Junts, el Sr. Turull, els hi donava suport públicament.
Als grups del vot de protesta/insatisfacció se’ls hi haurien d’oferir polítiques socials, sindicals i industrials per disminuir les desigualtats i les inseguretats econòmiques i socials que pateixen
Crec que els únics que poden plantejar una alternativa, realista i materialista, a la dreta, en el tema de la immigració, és l’esquerra transformadora i rupturista de què parlava al principi, i el representant més important (no únic) avui a Catalunya s’agrupa al voltant de la CUP. Però, per fer-ho, han de deixar de banda una excessiva ideologia “bonista”, o sigui idealista. Cal partir de la realitat material de la immigració a Catalunya. Econòmicament, fa augmentar l’exèrcit industrial de reserva, sobretot de baixa qualificació, que pressiona a la baixa els salaris reals del conjunt dels treballadors (mentre la productivitat i els beneficis empresarials creixen més, com s’ha vist els darrers anys). Al mateix temps, la qualificació de la majoria no facilita el necessari (imprescindible) canvi del model productiu català, basat en el turisme (de mitjana i baixa qualitat) i en la construcció, i els sectors que hi estan relacionats. Socialment, fa augmentar els nivells de pobresa, precarietat i marginació: el 2022 quasi el 25% dels catalans estan en situació de risc de pobresa (quasi el 32% els menors de divuit anys), molt per sobre de les mitjanes de la UE. Políticament, a quasi tota Europa (i a altres llocs) es viu un creixement dels vots que van a la dreta (extrema o no) i a l’extrem centre, i el seu discurs i el seu relat es van fent hegemònics.
Des d’una perspectiva radical, rupturista, però al mateix temps realista, què es podria fer? Alguns han apuntat, encertadament em sembla, que entre els que voten a la dreta hi ha els que ho fan per motius ideològics, totalment convençuts i, per tant, són irrecuperables. Però també hi ha els que ho fan com un vot de protesta o d’insatisfacció per les propostes no complides o pels programes poc satisfactoris dels grups polítics de l’esquerra. I aquí hi ha els que estan preocupats per la inseguretat econòmica material que els hi podria provocar la immigració; o els que han tingut un descens en el seu estatus social o de classe; o els que tenen grans riscos socials i econòmics (aturats, precaris, pensionistes…). A aquest conjunt de grups del vot de protesta/insatisfacció se’ls hi haurien d’oferir polítiques socials, sindicals i industrials que permetin millores en el nivell i forma de vida, disminuir les desigualtats i les inseguretats econòmiques i socials que pateixen. I això no ho faran ni la socialdemocràcia ni l’extrem centre, que només es presenten, retòricament, com el mur per frenar a les dretes.
Alguns diran potser que això és fer reformisme. Obliden però el primer paràgraf de Rosa Luxemburg a “Reforma o revolució”: “És possible que la socialdemocràcia (l’esquerra rupturista avui) s’oposi a les reformes? Es pot contraposar la revolució social, la transformació de l’ordre imperant, el nostre objectiu final, a la reforma social? De cap manera. (…) Entre la reforma social i la revolució existeix (…) una relació indissoluble. La lluita per les reformes és el mitjà; la revolució social, la finalitat”.
