Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Individus ‘lliures’ i societat ‘democràtica’

Negant una educació sexual digna als infants també s’està negant la seva llibertat de ser i desenvolupar-se sota imposicions

/ Irene Pérez

Enmig de la polèmica notícia del Pin parental a Madrid, l’extradició de Julian Assange, la interminable crisi identitària a Catalunya, els continus crims de guerra, l’evolució del Tribunal d’Estrasburg dels immigrants en calent i els atacs d’extrema dreta arreu del món cal preguntar-nos en quin tipus de sistema “liberal” vivim.

El 47,8% dels adolescents a l’Estat espanyol aprenen sobre sexe a través d’internet, així com el 24% dels joves de setze anys confessen mantenir relacions sexuals sense protecció. Si el jovent no aprèn de sexe a l’escola, busca instrucció en la perillosa pornografia. Els joves no entenen que el porno no és el sexe real i normalitzen aquestes conductes. La pornografia no deixa de ser propaganda sexista que perpetua la violència i la supremacia masculina. És una representació de l’imaginari sexual masculí on la dona és un objecte sexual a servei del plaer masculí. La pornografia banalitza la violència i la violació. La pornografia, a més de perpetuar la idea de la passivitat sexual femenina, impedeix tant als homes com a les dones de gaudir del sexe.

Negant una educació sexual digna als infants també s’està negant la seva llibertat de ser i desenvolupar-se sota imposicions. Sota l’heteronorma, tots naixem aparentment cis i heterosexuals. L’heterobligatorietat entén els cossos com a propietat i mercaderia. L’heteropatriarcat, institucionalitzant les relacions heterosexuals monògames amb fi reproductiu, ha pretès fer de la dona una força reproductiva per a crear més força de treball. En aquest sistema democràtic liberal cada cos està arbitràriament assignat amb un desig. Tanmateix, la història ja ens diu que els éssers humans no som estrictament heterosexuals.

Fins a finals del segle XX s’institucionalitza l’heterosexualitat. No va ser fins als aldarulls de Stonewall i l’alliberament sexual que es comença a celebrar el dia de l’orgull i progressivament es despenalitza l’homosexualitat. Malgrat això, no va ser fins al segle XXI que es va començar a legalitzar el matrimoni homosexual. Tot i que avui en dia només és legal a 28 dels 194 estats reconeguts, la negació del matrimoni igualitari és la negació de l’amor lliure així com la institucionalització del privat i la politització del personal. Altrament, no es pot mercantilitzar un moviment causat pel mateix consumisme com s’ha fet amb l’orgull o com fa Israel promovent el seu turisme LGTB mentre vulnera els drets humans dels palestins.

Les categories d’heterosexualitat i homosexualitat són categories polítiques. A més, es crea una dicotomia lingüística que nega la bisexualitat, categoria a la qual jo mateixa pertanyo. El llenguatge i les categories de control disciplinari no poden adonar-se de la plenitud dels nostres desitjos. La bisexualitat suposa una amenaça a la idea d’un binarisme hetero-homo i d’uns rols masculins i femenins preestablerts. En qüestionar-se les presumpcions sobre la masculinitat, la capacitat d’acció i domini masculí, una sexualitat fluida amenaça les presumpcions de superioritat sobre les que descansa la masculinitat. La bisexualitat, minoria dintre d’una minoria, posa a la vista l’error del marc lingüístic i cognitiu del desig.

Les categories d’heterosexualitat i homosexual són categories polítiques i es crea una dicotomia lingüística que nega la bisexualitat

Tornant a l’ensenyament, l’educació és tot el que som i el que tenim. És la base de la nostra vida i l’eina per entendre’ns. És el lloc on començar a remodelar la societat i conseqüentment necessitem un nou marc educatiu que qüestioni l’statu quo i que creï persones iguals, no únicament productes. En negar una educació sexual s’està negant als menors entendre’s a ells mateixos i a estimar fora dels cànons heterocapitalistes. S’està defensant una estructura clarament excloent i sobretot, s’està anant contra el progrés, la igualtat i la democràcia.

No podem parlar de democràcia mentre segueixi havent-hi desigualtat entre sexes. Tampoc és liberal que es prohibeixi als infants manifestar la seva orientació sexual. No és una democràcia si s’extradeix a un activista per revelar informació que tots els ciutadans hauríem de saber. No és liberal que s’empresoni a artistes per criticar al rei. No és gaire democràtic el control que exercim sobre països “subdesenvolupats” o el control de certes empreses sobre la nostra vida. No és democràtic crear murs de defensa contra la migració i, definitivament, no és gens democràtica la manera en què estem explotant els recursos del planeta.

Si volem democràcia hem d’exigir-la. Hem de crear un nou marc cognitiu que permeti la diversitat a la vida i la millor manera de fer-ho és a les aules, públiques i de qualitat. Si volem democràcia hem de democratitzar el coneixement, les institucions polítiques i l’educació però també hem de democratitzar la terra i les relacions amb els éssers vius. Hem de democratitzar els nostres cossos, el llenguatge, el sexe i la bellesa. Hem de descolonitzar el pensament, desmercantilitzar la vida, desnaturalitzar el cos i despolititzar lo personal. Per viure en democràcia hem de canviar de pensar perquè ha de deixar de ser sorprenent que la joventut s’organitzi o que una dona migrant escrigui. És vergonyós que sorprengui pensar.

Article publicat al número 496 publicación número 496 de la Directa