Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Carles Viñas, doctor en història contemporània

"Els clubs de futbol ja no juguen per guanyar o perdre, sinó per guanyar més diners"

/ Victor Serri

Durant l’antiga Roma va fer fortuna una expressió encunyada pel poeta Juvenal amb què denunciava la passivitat de la ciutadania romana vers les maniobres del poder polític per controlar la població. Així, el panem et circenses encarnava la idea de distreure les masses amb menjar i espectacles mentre les autoritats abusaven del poder. Amb el seu concepte de “fenomen dual”, el doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (UB) Carles Viñas, mostra una cara més fraternal del futbol, l’entreteniment per excel·lència del segle XXI. Vehicle de reivindicacions socials, polítiques i nacionals, per Viñas, la pilota es converteix en un termòmetre per entendre l’evolució d’una societat. Tanmateix, no perd de vista que els temps corren a un ritme galopant, i amb ells els tentacles d’un capitalisme que, des del canvi de segle, ha convertit el futbol en un negoci: afició convertida en consumidora, estadis en centres comercials i clubs en màquines de lucre.


Què és el futbol modern?

Tot aquell futbol que hi ha després de l’Eurocopa de 1996, celebrada a Anglaterra. A partir d’aleshores, el futbol acaba sent un nínxol de negoci per a les grans corporacions, que el deixen de veure com quelcom marginal. D’aquesta manera, comença la voràgine mercantilista que ens ha acompanyat fins als nostres dies.


Una voràgine que té en l’afició els principals damnificats.

Sense cap mena de dubte, perquè ha vist com s’encarien les entrades i els abonaments o com es juguen partits en horaris infames de dilluns o divendres a la nit. Tot plegat, fa que se senti exclosa dels seus clubs de tota la vida.


En paral·lel a aquesta crítica, també sostens que el futbol és un reflex de la societat i que, precisament per això, és impossible erradicar-ne el racisme, el sexisme i la resta de xacres que l’envolten.

Bàsicament. Perquè no podem dissociar el futbol del seu entorn o context. Quan surts de l’estadi, tens una realitat al carrer que no pots obviar. El futbol no viu en una bombolla aïllada de la resta. El que no pots fer és intentar erradicar el racisme del futbol, però després tornar-te a trobar amb aquest racisme quan surts del camp. És un fenomen social que també afecta el futbol.


Una altra implicació del fet que el futbol sigui un reflex de la societat, és que et permet entendre la realitat política i social d’un país. Quant parla aquest esport d’una societat?

Intento fer l’exercici d’entendre una societat o una ciutat a partir de la història dels seus clubs

Jo intento fer l’exercici d’entendre una societat o una ciutat a partir de la història dels seus clubs o de la selecció de futbol. Crec que és una bona metàfora social i em sembla un dels millors baròmetres per entendre també els canvis i fluctuacions d’una societat.


Quin exemple posaries? A ‘Una història popular del futbol’ (2019), llibre on escrius el pròleg, s’explica la història de diversos països a través de la pilota.

Egipte, per exemple. Quan Hosni Mubarak arriba al poder, utilitza els èxits del futbol per cohesionar internament el país i promocionar l’eficàcia del règim. Durant la revolució egípcia de 2011 per fer dimitir a Mubarak, els ultres dels dos principals clubs d’El Caire, l’Al-Ahly i el Zamalek, van sortir al carrer per defensar plegats la revolució malgrat la seva rivalitat. La primavera àrab no s’entén sense el futbol.


Enmig d’aquest panorama, trobem el cas d’un club com el Sankt Pauli, que es podria considerar una resistència al futbol modern. En el teu llibre ‘Sankt Pauli. Un altre futbol és possible’ (2017), t’hi refereixes com “el model menys imperfecte”.

Sempre dic que és l’equip que s’assembla més al que entenc que hauria de ser el futbol. És un equip amb incoherències, imperfeccions i contradiccions, com qualsevol altre: és un equip federat que milita en una lliga federada, que té milions de beneficis i despeses. Per tant, un club inserit en l’engranatge del futbol comercial. No obstant això, preserva uns determinats valors que a mi em semblen interessants.


Què fa singular aquest club?

Hi ha molts equips al món que són combatius a les graderies, però que ho assumeixi el club és una altra cosa

És un club petit i de barri, del port d’Hamburg. És un equip perdedor, que mai no ha guanyat cap títol i que en aquests moments està lluitant per no baixar de categoria. Tanmateix, té 20 milions de seguidors i més de 700 penyes en tot el món. Per què? Perquè representa uns determinats valors vinculats a l’esquerra alternativa: donen veu a causes socials com la del poble kurd, les dones, la lluita contra el G-20… Hi ha molts equips al món que són combatius a les graderies, però que això ho assumeixi el club és una altra cosa. I això és el que passa al Sankt Pauli: el club assumeix els valors de l’afició i sap que si algun dia pren un altre camí, aquesta li plantarà cara i protestarà.


Tinc entès que és l’únic equip que es declara en contra de qualsevol mena de discriminació.

És l’únic club professional que s’ha definit, oficialment, com antiracista, antisexista i contrari a tota discriminació. És un paràgraf que tots els clubs podrien posar, ni que fos per quedar bé, però cap no ha fet el gest. I em sembla molt simptomàtic.


Un dels fets curiosos de la història d’aquest club és que no sempre ha estat vinculat a l’esquerra alternativa. En els seus inicis, per exemple, estava vinculat a la burgesia d’Hamburg.

En el segle XIX i XX comença vinculat a l’única capa de la societat que pot fer esport: les classes benestants. La classe treballadora estava ocupada en jornades laborals de dotze a catorze hores, sis dies a la setmana, de manera que l’últim en què pensaven era en fer esport. Això canvia després de la introducció de la regulació dels drets laborals, però fins aleshores les úniques persones que podien fer esport eren les classes benestants.
I a Hamburg passa el mateix.


Neix com un privilegi de la burgesia que després s’acaba estenent entre les classes populars. La introducció del futbol sempre ha seguit aquest patró?

La major part dels clubs fundats en el segle XIX el segueixen.


A ‘Futbol al país dels soviets’ parles d’aquest procés a la Rússia de principis del segle XX, on la Primera Guerra Mundial i la Revolució d’Octubre van tenir un paper preponderant per l’eclosió d’aquest esport.

El cas de Rússia és simptomàtic, perquè quan arriba el futbol les elits es divideixen. D’una banda, una part l’assumeix com un esport modern que els pot equiparar a les grans capitals europees –Viena, Londres, París–. De l’altra, el rebutgen perquè és un esport estranger i diuen que l’esport local és la caça d’ossos a Sibèria. Finalment, s’imposa aquesta vocació d’homologar-se a la resta de països i modernitzar-se: el tsar permet l’accés de capital estranger per industrialitzar el país i facilita l’arribada del futbol, de la mà dels britànics.


Arriba el futbol, però només hi poden jugar els estrangers.

En la majoria de països d’Europa i del món, són els britànics els que introdueixen aquest esport. A partir d’aquí, arriba un moment on els autòctons volen jugar, però se’ls hi prohibeix perquè els clubs estan restringits als estrangers. Com a resposta, creen els seus propis clubs i organitzen competicions paral·leles. Després, hi ha un fet molt anecdòtic que explica l’extensió d’aquest esport a les classes populars: allunyar-les de l’alcoholisme, una xacra que encara pateix la Rússia actual. Així, s’introdueix el futbol per evitar que en el seu dia de descans beguin vodka i el dilluns no puguin treballar per la ressaca.


Sortint ja del cas rus, històricament s’ha acostumat a acusar el futbol de ser un instrument per distreure les masses de la mala praxi del poder polític. El que a l’Antiga Roma es coneixia com a ‘Panem et circenses’ (pa i circ). D’on surt aquesta concepció del futbol?

“Durant la dictadura franquista, els èxits del Real Madrid s’equiparaven a l’eficàcia del règim”

Jo sempre dic que és un fenomen dual. D’una banda, hi ha un esport que el poder intenta explotar en benefici propi i que reprodueix aquesta visió de l’opi del poble. Per exemple, durant la dictadura franquista, els èxits del Real Madrid s’equiparaven a l’eficàcia del règim i s’utilitzaven per projectar una imatge positiva a l’exterior. D’altra banda, també hi ha un esport que jo anomeno “resistent”. En són exemple els jugadors algerians que van abandonar els seus clubs francesos per formar part de la selecció del Front d’Alliberament Nacional (FLN) i donar a conèixer la causa algeriana. El futbol és utilitzat pel poder? Evidentment. Però també hi ha un esport popular que ha estat molt reivindicatiu i que s’acostuma a invisibilitzar, per això em sembla un error reduir el futbol a l’opi del poble.


Aleshores, quina relació haurien de tenir futbol i política?

Tot fet social és política. Aixecar-se al matí a una hora i no pas a una altra és una tria política. Per tant, el futbol també ho és. Quan sento que l’esport s’hauria de mantenir aliè a la política, em venen al cap els Jocs Olímpics, amb les banderes, els himnes nacionals… No hi ha cap esdeveniment que sublimi més la vinculació entre esport i política.


En els últims anys, el Barça ha estat en el punt de mira pel seu comportament en determinats esdeveniments polítics com l’1-O. A més, genera un volum de negoci estratosfèric. Segueix tenint sentit referir-s’hi com a “més que un club”?

Malgrat tota aquesta escalada mercantilista, per molta gent el Barça encara significa alguna cosa més que onze nois joves disputant una pilota. Té un rerefons social, polític i històric que no es pot dissociar. De totes maneres, es pot sentir de formes diferents: no és el mateix per a un aficionat del Japó que per a un català que va passar la guerra civil i la dictadura aquí, on un dels pocs espais per reivindicar la catalanitat era el Barça.


Els mitjans de comunicació han estat poc crítics amb aquesta deriva comercial del futbol? Tenint en compte que existeixen excepcions com la revista Panenka, amb la que tu col·labores.

“També hi ha un esport popular que ha estat molt reivindicatiu i que s’acostuma a invisibilitzar”

Estem parlant d’un periodisme en un context de crisi de la professió. A partir d’aquí, entenc que hi hagi mitjans que s’abonin a aquesta escalada comercial, perquè també s’afavoreixen d’aquesta. Per desgràcia, el periodisme crític sempre és minoritari. Potser està bé que sigui així, perquè si fos majoritari passaria d’anar a la contra a ser un periodisme oficial. Però clar, sí que veig una manca de crítica en alguns sentits. L’últim cas ha estat aquesta Supercopa d’Espanya disputada a l’Aràbia Saudita, on s’intentava blanquejar un règim.


M’agradaria parlar de futbol femení o, com has reivindicat en algun article a la citada revista, “futbol practicat per dones”.

El 10 de febrer es va celebrar l’entrega dels Premis Panenka, on es va reconèixer la cobertura del Mundial de França que van fer les periodistes Danae Boronat i Sara Giménez. Elles van dir: “Vàrem cobrir un Mundial, no pas un Mundial femení”. I la lluita crec que és aquesta. El futbol no té gènere, aleshores per què diem futbol femení? Ningú no parla de futbol masculí. A banda d’això, crec que en un futur s’hauria de tendir a un futbol mixt.


Això sembla molt llunyà.

En les categories inferiors, fins a infantils, nens i nenes juguen plegats. Per què després els hem de segregar? Això reclama un exercici de maduresa en un sector on no n’existeix. Fins i tot, quan parlo amb futbolistes professionals, elles són les primeres que no estan d’acord en jugar amb els seus homònims masculins, perquè diuen que, físicament, no estarien a l’altura.


I tu no hi estàs d’acord.

No ho estic. Suposo que tampoc podem començar la casa per la teulada, s’ha d’anar pas a pas. Però crec que el futbol practicat per dones està replicant un model que ja sabem on ens porta.


Precisament et volia preguntar per això. Va camí de ser un calc del model masculí?

Entenc que les jugadores estiguin contentes perquè tenen un reconeixement públic, que surtin per televisió, que tinguin patrocinadors… perquè no ho han tingut fins ara i se les ha menystingut i marginat. Però hi ha molta gent que, precisament, està lluitant contra tot això. Està clar que aquí hi ha un nínxol de mercat que fins aleshores s’havia ignorat i ara alguns clubs, empreses i federacions veuen que és un negoci i s’hi apliquen a fons, perquè l’altre -el masculí- ja s’ha espremut al màxim.


Aleshores, com hauria de ser el futbol per a tu?

El futbol és un esport per gaudir. Si hem de reformular el model, s’ha de prioritzar que els joves juguin per passar-ho bé, no pas per competir. Però és difícil, perquè aquesta competitivitat la tenim inserida en l’imaginari personal i col·lectiu. Aleshores, no podem començar la casa per la teulada i hem de trencar moltes coses abans de trencar amb això.


La gent més jove, que només ha viscut el futbol modern de què parles, pot arribar a entendre aquesta deriva mercantilista?

La gent que només ha viscut això no pot concebre una altra realitat diferent, però els que han viscut la realitat dels setanta i els vuitanta saben que allò era una altra cosa: anaves al camp molt abans de l’hora, et trobaves sempre a la mateixa gent, després anaves al bar amb els amics… tota una litúrgia que ara s’ha perdut. Aleshores tampoc hi havia mòbils, ni consoles ni res.


Tot plegat no té un punt de complex de Peter Pan?

Hi ha un cert punt de romanticisme, això és veritat. De pensar que temps passats van ser millors i de no voler fer-nos grans. Però crec que, més enllà d’això, hi ha una reflexió profunda sobre en què s’està convertint el futbol, sobretot a escala econòmica: les samarretes –abans només en tenies una, ara poden haver-hi quatre equipacions en una temporada–, les entrades, els abonaments, els horaris, la publicitat, els contractes… Tot està imbuït per aquest economicisme galopant que marca els designis dels clubs, que ja no juguen per guanyar o perdre, sinó per guanyar més diners.

Article publicat al número 496 publicación número 496 de la Directa