Acabam aquest més la sèrie d’articles sobre l’anàlisi des del feminisme, de la construcció/destrucció que implica la implantació de les grans infraestructures viàries al territori des de les polítiques públiques. El darrer gran desequilibri que trobam, en relació amb el tema de les infraestructures viàries d’alta capacitat des de la perspectiva de gènere, és qui en resulta beneficiari. Qui les utilitza majoritàriament. Per a qui estan fetes, en definitiva.
Com apunta l’estudi La movilidad con perspectiva de género elaborat per Laura Diéguez, tècnica de la Secretaria de Polítiques Sectorials i Sostenibilitat de CCOO, no tothom té possibilitat de tenir cotxe i hi ha una major proporció d’homes que tenen permís de conduir en comparació amb les dones. A més, quan a la unitat familiar només hi ha cotxes, les dones solen quedar relegades a un segon lloc a l’hora d’utilitzar-lo. Si parlam també del transport de llarga distància de mercaderies per carretera –un altre dels arguments clau sobre el qual es justifica la construcció d’aquestes infraestructures de gran capacitat– és evident també, que la majoria de conductors són homes.
Per tant, en aquest sentit, els doblers públics invertits no repercuteixen de la mateixa manera en homes i dones, generant un desequilibri greu sobre l’impacte de les inversions públiques que no és en absolut ni igualitari, ni equitatiu, ni inclusiu, ni just socialment.
Els doblers públics invertits en grans infraestructures no repercuteixen de la mateixa manera en homes i dones, generant un desequilibri greu que no és en absolut ni igualitari, ni equitatiu, ni inclusiu, ni just socialment
Arribats aquí, cal recordar els arguments aportats per l’ecologisme contra aquest tipus d’infraestructures: la ruptura dels espais naturals, la pèrdua de sòl fèrtil, la irrupció a una biodiversitat a la qual afecten malmetent els seus cicles naturals, el paisatge, el segellat i la impermeabilització del sòl, l’extracció dels materials necessaris per a la base de carreteres, l’asfalt, les emissions derivades de l’increment del trànsit rodat que indueixen quan es construeixen… Aquestes han estat sempre i fins ara, les motivacions que en molts casos, han aixecat comunitats senceres, col·lectius i entitats en un front comú contra la destrucció del territori i la vida, i contra el model que implicaven i impliquen aquestes monstruoses inversions de doblers públics.
També molt sovint, des de l’ecologisme s’ha denunciat la inducció de creixement i l’expansió urbanística i territorial associada a les noves connexions, que en molts casos han comportat i comporten operacions especulatives i corrupteles politicoempresarials.
Des del punt de vista de l’ecofeminisme, el territori se sotmet de la mateixa manera que se sotmeten les dones als interessos de l’acumulació de capital, negant els límits del planeta que ens sustenta
És evident doncs que en els tres àmbits en disputa (econòmic, polític i cultural) les justificacions que sustenten aquestes intervencions sobre el territori, venen emparades pels valors de la cultura capitalista patriarcal, amb una visió androcèntrica i amb un impacte dels suposats beneficis generats que dista molt de ser igualitari en termes de gènere. Des del punt de vista de l’ecofeminisme, el territori se sotmet de la mateixa manera que se sotmeten les dones als interessos de l’acumulació de capital, negant els límits del planeta que ens sustenta i guanyant territori (literal i al·legòricament) a partir de la invisibilització o negació de les bases materials que sostenen la vida (recursos naturals i cures) i agreujant les desigualtats de gènere sobre les quals ja es concep i es construeix l’entramat de la lògica de les grans infraestructures viàries.
El model de mobilitat que representen ha estat fortament qüestionat per la seva insostenibilitat ambiental. Més ara, en què les qüestions relatives a la necessitat d’actuar davant l’emergència climàtica i ecològica que afronta la humanitat posa els modes de transport i, d’entre tots, el cotxe, com a element privilegiat –associat al consum de combustibles fòssils i les connexions d’alta capacitat/distància amb les infraestructures i inversions de diners públics que comporten– en el punt de mira dels aspectes fonamentals a qüestionar en el marc de la transició ecològica que caldria abordar sense més dilació.
Quan enfocam a les infraestructures viàries es fa molt necessari preguntar-se quines són vertaderament les necessitats que cal satisfer i revisar els conceptes de proximitat i temps (entès com velocitat en les societats capitalitstes) que han tendit a la reducció per afavorir la productivitat
De l’anàlisi que s’ha pretès en aquests tres articles, ens resulta evident, com a proposta urgent i ineludible, introduir el gènere en totes les actuacions públiques i en la concepció de projectes de noves infraestructures o ampliació de les existents, però no com una anàlisi “obligatòria” a cobrir amb la realització d’un informe preceptiu i vinculant d’una determinada inversió o projecte – que ja seria un avanç – sinó abordant i qüestionant el tipus de desenvolupament econòmic i social que impliquen.
Quan enfocam a les infraestructures viàries es fa molt necessària la pregunta relativa a quines són vertaderament les necessitats que cal satisfer i revisar els conceptes de proximitat i temps (entès com a velocitat en les societats capitalitstes) que han tendit a la reducció per afavorir la productivitat. Si enfocam la resposta posant la vida al centre, renunciant a la proximitat induïda per la globalització, que ha fet que el món semblés que tornava petit, i disputant el temps en favor de la reproducció de la vida, s’atendran necessàriament els límits del planeta, la cura de la biodiversitat, la democratització i la igualtat en les inversions públiques (tant en la inversió com en els destinataris finals, la justícia en definitiva) i podrem abordar noves concepcions del concepte “progrés”, transcendint l’androcentrisme i la visió economicista dels aspectes socials i polítics, i avançant així cap a nous imaginaris tan desitjables com urgents.
