El mes passat, en aquesta columna mensual, vaig encetar l’anàlisi de les grans infraestructures viàries des de la perspectiva feminista. Avui continuo entrant al detall d’alguns dels diferents aspectes que es consideren imprescindibles per analitzar l’impacte de gènere de la construcció de grans infraestructures viàries o, cosa equivalent, analitzar des del feminisme la construcció/destrucció que implica la implantació d’aquestes infraestructures al territori des de les polítiques públiques.
En les societats capitalistes, el model econòmic es basa en l’expansió i el creixement permanent a través de mecanismes de concentració de poder i amb l’objectiu de generar beneficis estrictament econòmics. Per altra banda, conceptes com velocitat i poder estan intrínsecament relacionats. Paul Virilio, autor del llibre Velocidad y poder (1977), afirma que “la velocitat destrueix. És una mena de paradoxa vinculant on es combinen progrés i catàstrofe”.
En el cas de la construcció d’infraestructures d’alta capacitat, tots aquests conceptes clau –part del relat hegemònic que s’imposa– hi són ben presents: la política és sinònim de poder, un poder que sotmet i oprimeix i que s’articula per a benefici dels interessos econòmics. El poder polític entén el progrés com a sinònim d’expansió i creixement i les autopistes en són un clar exponent, imposant la velocitat també entesa com a progrés. Una velocitat que destrueix territori, però genera sucosos beneficis per a uns pocs.
Possessió, velocitat, imposició sobre el territori i creixement (infraestructures cada cop més grans per poder fer més via) són valors intrínsecament lligats a la masculinitat
En aquest relat cultural, velocitat i creixement són sinònims de progrés, i la possessió de cotxe privat, símbol de llibertat i estatus social, com apunta l’estudi “La movilidad con perspectiva de Género”, de Laura Diéguez, de CCOO. Possessió, velocitat, imposició sobre el territori i creixement (infraestructures cada cop més grans per poder fer més via) són valors intrínsecament lligats a la masculinitat hegemònica que s’imposa com a norma i que es pretén neutra des de la perspectiva de gènere.
Per una altra banda, si atenem a la concepció del territori en el marc d’aquesta visió capitalista i androcèntrica, veim, en la construcció d’infraestructures, una mostra evident del conflicte capital vs. vida. En aquest marc, es concep el territori subordinat a les necessitats de l’home (i més concretament de l’home blanc, burgès, adult i.e. subjecte privilegiat del capitalisme heteropatriarcal). I s’evidencia la concepció del creixement i la imposició d’aquestes infraestructures sobre el territori, com la negació dels límits inherents de territoris, recursos naturals i del planeta, en definitiva.
Els valors masculins, doncs, són els que determinen què és important o necessari, de quina manera es fa política i on cal invertir. I si els valors que s’imposen són masculins, qui millor que els homes per controlar les institucions públiques i privades que decideixen i executen les polítiques d’infraestructures?
S’evidencia la concepció del creixement i la imposició d’aquestes infraestructures sobre el territori, com la negació dels límits inherents de territoris, recursos naturals i del planeta
Els responsables polítics en matèria d’infraestructures són generalment homes. Donant una ullada a l’Estat espanyol, i malgrat que la participació de les dones en els diferents àmbits de poder polític ha augmentat de manera considerable, podem constatar que, des dels inicis de la democràcia, només en dues ocasions el Ministeri de Foment ha estat dirigit per una dona (Magdalena Álvarez 2004-2009) i Ana Pastor (2011-2015).
Dues dones, front 23 homes en democràcia, han estat al capdavant d’aquest ministeri. I en ambdós casos, podem assegurar que no es va notar en absolut un canvi de concepció que impregnàs la manera de fer política. Ben al contrari, podem pressuposar que l’esforç d’aquestes dues dones es va centrar a demostrar que podien exercir el càrrec amb els mateixos estàndards masculins, amb la mateixa duresa, inflexibilitat i lògica masculina que defineix la política pública en matèria d’infraestructures. Ja sabem que dona no és necessàriament sinònim de feminista.
Finalment, una darrera reflexió. Les inversions per a la construcció d’autopistes i noves carreteres, sempre es justifiquen políticament amb l’objectiu de “contribuir a dinamitzar a curt termini l’activitat econòmica i incidir en la generació de llocs de feina directament”. Però qui hi fa feina?
La generació de llocs de feina vinculats a la construcció de les infraestructures viàries implica clarament un important i significatiu desequilibri de gènere
Al marge dels valors androcèntrics i patriarcals del sistema capitalista amb relació a la construcció d’infraestructures, s’imposa també una qüestió de rols o estereotips de gènere dels perfils professionals vinculats a la construcció d’infraestructures viàries: des dels càrrecs directius de les empreses constructores, els perfils tècnics que desenvolupen els projectes (professionals de carreres tècniques i enginyeries, majoritàriament), els responsables d’obra, fins als operaris que desenvolupen els treballs propis de la construcció, en tots els casos es corresponen amb professions estereotipades cap al sexe masculí. Per tant, la generació de llocs de feina vinculats a la construcció de les infraestructures viàries implica clarament un important i significatiu desequilibri de gènere.
En l’enquesta de l’INE amb relació a ocupacions per rama d’activitat i gènere queda ben palesa la diferència de gènere en aquelles professions vinculades a tot el procés d’execució d’una infraestructura viària: indústries extractives, construcció, transport, activitats professionals tècniques, etc. Potser trobaríem una representació femenina en les activitats administratives i serveis auxiliars de les empreses de construcció i subministrament de material. Però això requeriria una anàlisi més a fons.
En la darrera part d’aquesta trilogia de columnes que anomeno “Infraestructures i feminisme” analitzarem, per acabar, qui les utilitza. Perquè aquesta qüestió cal entendre-la com una expressió més del conflicte entre el territori i la vida i, des d’aquí, reivindicar una nova cultura –ecofeminista– del Territori.
