Dilluns 26 de març de 2018, dos quarts de vuit del matí, Barcelona. Un forn de pa, no sabem de quin barri. Entra un jove i demana un entrepà. No a les dependentes, sinó a un client. Li demana que li compri un entrepà. No sabem com és la conversa, si curta o llarga, però el client li contesta que no.
Llavors, el jove s’abraona sobre el taulell i la safata d’entrepans, una dependenta s’hi aproxima per evitar-ho, però ell duu una llauna de beguda tallada o la llengüeta d’una llauna, no queda del tot clar, ni tampoc si té cap intenció d’agredir algú o a ell mateix. La dependenta retrocedeix, el jove agafa un entrepà i fuig del local. No sabem de què era l’entrepà ni on se’l menja. I mentre mastega ell no sap que, mesos després, per això que acaba de passar li demanaran tres anys i sis mesos de presó.
Robatori amb intimidació, diu la fiscalia. Que tenia gana, respondrà ell. I sobre la suposada intimidació, dirà que amb la tapa de la llauna el que volia era cridar l’atenció fent-se talls als braços. Ho acreditaran des del Centre d’Atenció Primària on el van atendre després de ser detingut pels Mossos. Diran que sí, que es va fer talls als braços, i hi haurà fotografies demostrant-ho. I l’advocada recordarà que no va demanar diners de la caixa ni es va voler endur de l’establiment res més que un entrepà. Però la fiscalia mantindrà que el jove va entrar al local “amb la finalitat d’obtenir un benefici patrimonial il·lícit” i que és “robatori amb intimidació” i que tres anys i sis mesos de presó.
El jove agafa un entrepà i fuig del local. No sabem de què era l’entrepà ni on se’l menja. I mentre mastega ell no sap que, mesos després, per això que acaba de passar li demanaran tres anys i sis mesos de presó
Quan aquell jove robava un entrepà, la ciutat es despertava en xoc. Dilluns 26 de març de 2018. Fumejava la protesta, la ràbia, la incertesa i la por, per a alguns; la satisfacció i estic convençuda que també la incertesa i la por, per a d’altres. La tarda abans havien detingut el president Puigdemont a Alemanya, quan entrava des de Dinamarca cap a Brussel·les. Noranta ferits i una desena de detinguts en les protestes. I els altres líders i polítics independentistes tancats des de feia mesos a presons de Madrid, i les euroordres de detenció en curs, i l’exili, i aquell cercle que s’estrenyia i s’estrenyia i aquella judicialització de la política que arribava a la màxima expressió. I aquesta judicialització de la política en què seguim. I aquesta manca de política arreu.
Ens repetíem un cop i un altre allò de l’error de judicialitzar el conflicte polític. I ens ho continuem dient, esverats i amb raó. Que en comptes de fer política, d’asseure’ns i mirar d’entendre’ns, anar a causes, raons, diàlegs i possibles solucions que siguin acord, l’Estat descarrega operativa judicial com a única solució. I amb la judicialització, precisament, la bena als ulls, la ceguesa, la negació de l’evidència: som davant d’un conflicte polític i només el solucionarem amb política (i política no són, tampoc, retòriques hiperventilades ni proclames buides).
Llegeixo sobre els tres anys i mig de presó per robar un entrepà i penso que no només s’està judicialitzant el conflicte polític taponant solucions reals, també estem judicialitzant els conflictes socials, taponant solucions reals.
Llegeixo sobre els tres anys i mig de presó per robar un entrepà i penso que no només s’està judicialitzant el conflicte polític taponant solucions reals, també estem judicialitzant els conflictes socials, taponant solucions reals
Ho sé, he agafat un cas molt extrem i vull pensar que excepcional. Tres anys i mig per robar un entrepà. Ho sé, el creixement dels delictes a Barcelona és una realitat preocupant i no tot són entrepans robats, que és un problema greu (els delictes es disparen un 19% a Barcelona durant els primers 8 mesos del 2018) i cal abordar-lo des de tots els fronts… però és que a la tele i a la ràdio només se’n parla d’un dels fronts: el policial i el judicial. Més policia i més aplicació de la llei. És una de les vies, és clar, però i les altres que també caldria contemplar?
Les altres, les que tenen a veure en com garantir-nos els recursos bàsics per a una vida digna, ens afecten a tots i totes. Tant si ens han robat pel carrer algun cop, com molts o cap en la vida. I vénen mesos en què, davant les eleccions municipals, alguns voldran parlar molt de seguretat ciutadana i per d’altres serà tema incòmode, per la dificultat de fer-hi front o perquè és un tema de debat tradicionalment d’interès per a les dretes. Per què? En quin moment vam decidir que el tema de la seguretat tenia a veure només amb delinqüència i la persecució policial i judicial?
Seguretat ciutadana és saber-se segur, confiar en la societat, en la xarxa que som. És saber que mai no et quedaràs tirat en el no-res. Seguretat és saber que tindràs un sostre, millor o pitjor, on aixoplugar-te. Que això no ho decidirà per tu el mercat. Que ho decidim entre tots, amb topalls als preus de l’habitatge, als preus i la qualitat del menjar, per posar un parell d’exemples d’aquells que escandalitzen. Seguretat és saber que no passaràs gana, que si cap dia et passa, sabràs on anar, i no parlo només de coneguts (però seguretat és també tenir coneguts, veïnat, família, amics, xarxa i per tant un context, unes vides, unes jornades, que ho facilitin). Seguretat és saber que hi haurà també desconeguts a la vora als qui apropar-te si passes gana i que això no t’estigmatitzarà, siguin menjadors socials dignes, oberts i no estigmatitzats i dotats per tant de recursos, siguin altres entitats i espais de proximitat on poder-te apropar amb el teu problema i ser tractat amb respecte i dignitat; és saber que aquests espais i entitats comunitàries, públiques, socials, tenen recursos i estabilitat per fer tot això.
Seguretat ciutadana és saber-se segur, confiar en la societat, en la xarxa que som. És saber que mai no et quedaràs tirat en el no-res. Seguretat és saber que tindràs un sostre, millor o pitjor, on aixoplugar-te. Que això no ho decidirà per tu el mercat
Seguretat és tornar tranquil·la a casa, sí, però també estar tranquil·la en aquest bar, en aquesta aula, en aquest lloc de feina, perquè ningú voldrà tractar-te com el seu objecte i si ho volgués fer, ningú del voltant li ho permetria. Seguretat és saber que si no et trobes bé, no només físicament, sinó anímicament o emocionalment, tindràs un lloc d’escolta i tractament a prop, que els espais terapèutics i de cura personal no són coses només per a la gent de diners, que estem parlant d’escolta, benestar i vida, i tingues la seguretat que si et cal, ho tindràs a l’abast. Seguretat seria que la doctora del CAP tingués uns minuts més per parlar amb tu. Seguretat és poder envellir comptant amb tot això.
I sí, vindran mesos en què haurem de parlar de drames de robatoris, furts, agressions. Diran que és el principal problema de la ciutat (compte, el principal problema dels barcelonins i les barcelonines és ja l’accés a l’habitatge, lluny del de la inseguretat ciutadana, en cinquè lloc). Però parlem-ne, no en defugim, perquè alguna cosa greu està passant i certament hi ha zones d’alguns barris on la por i l’angoixa per sortir al carrer són quotidians, i ens n’hem d’ocupar amb tota la bateria de reflexions i solucions. Però no releguem la seguretat a l’absència de delictes. La seguretat és molt més àmplia i aquesta mirada àmplia té a veure també amb possibles solucions a bona part d’aquests robatoris, furts i agressions. Té a veure amb el benestar de tots i totes i amb el sentit de tot plegat. Són obvietats, ho sé. I semblen alhora quimeres. Què voleu, algú ha robat un entrepà a punta de llauna i li demanen tres anys i mig de presó. Més presons, au, més presons. I fora, campi qui pugui. I la inseguretat arreu.
