Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Guillem Simó, 'Adala'

"Intento utilitzar l'art per colpejar les nostres estructures i consciències amb l'objectiu de construir-ne de noves"

Giullem Simó és l''alma mater' de Adala / Victor Serri

Adala és el projecte de Guillem Simó (Barcelona, 1995), artista que utilitza el reggae com a mitjà d’expressió per descarregar lletres llibertàries contra el discurs hegemònic. Entre el 2016 i el 2018, juntament amb The Same Song Band –la banda que l’acompanya als escenaris– creen Born-Cel-Ona, un treball format per tres àlbums i catorze cançons. A la Directa publiquem “Mou un nou món”, on Adala ha deixat la seva empremta a sobre del Full Power Riddim de Rebelmadiaq Sound System. Presentat en un videoclip produït per Poca Broma Produccions i amb il·lustracions d’Anna Castelló, el single ret homenatge a totes aquelles persones i col·lectius que treballen quotidianament per transformar la Barcelona de la Ciutat Morta en la Rosa de foc.

 

 

Fa gairebé tres anys que et vas presentar com Adala amb el llançament de Temps de Guerra, però, quan s’inicia el projecte? Què t’empeny a fundar-lo?

És difícil determinar el principi d’aquest projecte més enllà del dia que vam treure el primer tema… És un projecte bastant personal. Potser per influència del meu pare, des de fa temps que tinc una estreta relació amb la lectura i l’escriptura. M’escric com a mètode de deconstrucció i reconstrucció personal. D’altra banda, amb la música jamaicana vaig establir vincle arran del meu germà gran Quim (King Siva) i dels col·legues. Vam entrar al col·lectiu Galactical Placidians de Gràcia, a l’A4 Reggae Orchestra –com a trompetista– i ens vam començar a empapar de la cultura. Vam començar a escoltar referents que ens van encetar, al meu germà i a mi, les ganes de fer les nostres pròpies produccions. D’aquí va néixer el primer tema que vam llençar, Temps de Guerra, l’any 2015.


Quines són les influències que inspiren el teu projecte i on et situaries dintre del ventall d’estils que comprèn la música reggae?

“Em vaig adonar que la música jamaicana abraça tota una societat sencera i que en ella podem trobar estils molt diferents i fins i tot contraris. És cultura popular, d’aquí la gran varietat d’estils”

Vaig començar molt interessat en el reggae més modern (new roots o reggae revival), que era el que primer em va arribar. Artistes com Protoje, Chronixx, Jah9, Jesse Royal… Eren artistes que buscaven les arrels i feien tribut al reggae i a la música jamaicana més dels 80, però digitalitzada i portada a l’onda actual. A través d’ells vaig començar a conèixer artistes dels 70/80 com Black Uhuru, Israel Vibration, Burning Spear, Ini Kamoze… Al principi pensava que el reggae només tenia una temàtica concreta, molt més espiritual o reivindicativa que política, però a mesura que vaig anar descobrint em vaig adonar que la música jamaicana abraça tota una societat sencera i que en ella podem trobar estils molt diferents i fins i tot contraris. És cultura popular, d’aquí la gran varietat d’estils. Dins d’aquest ventall, el que pretenem fer en l’àmbit musical és un tribut al roots reggae dels 70 o 80. D’altra banda, tot i no entendre del tot bé l’anglès ni el patois (jamaicà), la sonoritat de la llengua que utilitzen aquests artistes em fan sentir un munt de coses i els agafo de referent musical. A l’hora d’escriure la lletra, però, em sostinc amb les meves influències polítiques o literàries –no jamaicanes– que han anat donant-li forma al meu imaginari.


Les estructures de les lletres que compons són simples però directes, amb un vocabulari senzill i fonèticament original. Com definiries el teu estil?

A mi m’agradaria dir que canto com parlo. Tracto d’utilitzar conceptes fàcils, fent jocs de paraules i formes o estructures que no siguin complexes ni massa metafòriques. Busco un llenguatge més quotidià sense perdre el significat o la poètica. El patois, que és la llengua que parlen a Jamaica –influenciada per l’anglès i altres llengües africanes que parlaven els esclaus–, és molt consonant i monosil·làbica. Molt de carrer però alhora molt expressiva. I això, és el que m’agradaria trobar amb la lírica de les meves cançons. M’agrada la música que explica molt però al mateix temps utilitza un llenguatge fàcil, de carrer.

Durant el mes de juny Adala llençarà una nova mixtape amb 6 temes produïts pel seu germà Siva / Victor Serri |Victor Serri

 

A banda de cantar majoritàriament en català, un altre tret distintiu és el contingut de les teves lletres, marcadament contrahegemòniques. Quin missatge tractes de fer arribar?

Jo m’escric com a teràpia. Escric les contradiccions, la ràbia, l’amor, la tristesa… Sempre pensant també que és el que promou la meva música. Intento cuidar que la lletra pugui ser per totes les edats i que promogui la inspiració de qui l’escolta i no pas la idolatria. El que vull és convidar a la gent a reflexions per les quals he passat… No intento representar ni ser l’altaveu de cap lluita concreta.

“Vull convidar a la gent a reflexions per les quals he passat… No intento representar ni ser l’altaveu de cap lluita”

Normalment escric sobre la ciutat del dia a dia i trasllado els missatges que m’han tocat més directament. M’agradaria dir que la meva música duu implícit un missatge destructiu contra el sistema però sobretot que va molt lligada a la construcció d’alternatives. Cada vegada, així com vaig coneixent més el món, m’és més fàcil criticar i saber el que no m’agrada que, en canvi, saber quin món volem. Per això intento utilitzar l’art per colpejar les nostres estructures o les nostres consciències amb la intenció de reconstruir-ne de noves.


A “Mou un nou món” poses el focus a la ciutat de Barcelona… Ciutat Morta o Rosa de foc?

Quan a la Ciutat Morta somiem en altres barcelones més justes tornem a encendre la flama de la Rosa de foc, que encara no s’ha apagat del tot. Cal llegir-la i cal saber la història de la nostra ciutat per mantenir esperances de salvar la decadent Ciutat Morta. “Mou un nou món” colpeja contra diverses realitats que vivim les veïnes. L’habitatge, la censura, la creació de nous mitjans de comunicació locals i compromesos, la cultura popular i la ciutat encesa que hem pogut veure aquest darrer any omplir els carrers de solidaritat i lluita.

Adala i Pablo ‘Lamotta’, de Rebelmadiaq Sound System, feliços després d’haver enregistrat ‘Móu un nou món’ a sobre d’un nou riddim / Victor Serri |Victor Serri

 

Què hi ha de l’escena a Barcelona? Com la veus?

L’escena la veig sana. Estem en un moment on s’estan creant nous projectes de bandes, cantants, selectores i Sound Systems, i això és gràcies al fet que durant molts anys hi ha hagut un munt de persones que han fet el treball de promoure una cultura i una manera d’entendre l’oci molt més popular, conscient i autogestionada. Que Rebelmadiaq celebri el seu 15è aniversari –que es diu aviat– o que el programa setmanal Sound System FM de Ràdio Ciutat Vella ja porti quasi 30 anys emetent, no és cosa de quatre dies… som fruit del que aquestes persones fa temps que han anat sembrant. Nosaltres realment venim de les festes de Sound System als barris. Allà comença tot. És una llavor, on hi ha un Sound System saps que hi ha un espai comunitari on pots veure amants de la música que col·leccionen, produeixen, canten o toquen en una festa autogestionada i local. Cultura local. Jo hi crec en l’escena. Tenim les eines, ara falta utilitzar-les.


Ets un artista molt actiu i que freqüentment llança nous temes. Hi haurà novetats pròximament? Estàs treballant en quelcom en concret?

Ara estic treballant perquè abans de l’estiu, al juny, surti una nova mixtape amb 6 temes. Són produccions del meu germà Siva, molt més digitals i enfocades als Sound i a la música Dub. Tot i això, també seguim pujant als escenaris amb The Same Song Band i tota la tropa.