En un moment en què des del que s’autoanomena esquerra europea, i que més aviat és l’esquerra tradicional oficial -socialdemòcrata o eurocomunista-, i també a Catalunya, es parla de crisi de l’estat nació, de models post-nacionalistes amb vocació global i cosmopolita europeista, crec que és més necessària que mai la reivindicació de la sobirania nacional i popular i d’un internacionalisme basat en les relacions fraternals i solidàries entre els estats nacionals.
L’època actual està caracteritzada pel rebuig del mercat autoregulat i pel procés de desnacionalització que ha acompanyat el seu assoliment. Una cosa que ja va passar entre la primera i la segona guerra mundial i que va donar lloc a experiències radicalment diferents: el “new deal” dels EUA o la revolució soviètica, d’una banda, i els feixismes, de l’altra.
L’època actual està caracteritzada pel rebuig del mercat autoregulat i pel procés de desnacionalització que ha acompanyat el seu assoliment. Una cosa que ja va passar entre la primera i la segona guerra mundial
Alguns s’han referit a aquesta situació com el “moment Polanyi” (en honor al gran antropòleg, economista i sociòleg hongarès), és a dir, el moment en què la societat es veu amenaçada pels mercats (o pel neoliberalisme) de tal manera que, per a la seva supervivència, reclama la protecció de l’estat. Contemporàniament, alguns hi han trobat molts punts de contacte amb el “moment populista”. Tant un com l’altre poden tenir una tendència de dretes -quan es privilegien les identitats excloents, basades en valors pre-moderns i, per tant, incapaços de produir xarxes de solidaritat entre estats o entre pobles- o, en canvi, d’esquerres -quan els poders públics combaten els mercats, reequilibren les forces i redistribueixen les rendes i les riqueses entre les classes socials en conflicte per tal d’intentar superar-lo.
Després de la segona guerra mundial, l’exigència d’una regulació dels mercats va significar un trencament amb la tradició liberal i es va concretar, d’una banda, en la dràstica limitació dels moviments de capitals com a conseqüència dels acords de Bretton Woods i, d’altra banda, en la construcció (fins i tot en el món capitalista) d’estructures socials i polítiques de redistribució de la renda i la riquesa que fessin de contrapès als desequilibris de la relació capital/treball, a favor del capital quan aquesta es deixa als simples mecanismes del mercat: és el que s’anomenà pacte keynesià o socialdemòcrata.
Com ha assenyalat Alessandro Somma, el cosmopolitisme, que és l’internacionalisme de les elits i del capital, serveix per protegir el mercat autoregulat i per despolititzar-lo com a marc en què es produeix el conflicte redistributiu
És a partir dels anys 80 del segle passat, i sobretot amb el final dels països socialistes de l’òrbita soviètica, que es consolida l’ortodòxia neoliberal. Una ortodòxia que es fa hegemònica, primer ideològicament i després en les polítiques econòmiques i socials concretes, fins i tot entre les forces de l’esquerra tradicional socialdemòcrata i eurocomunista. Fins al punt que els fa perdre de vista la necessària distinció, i fins i tot contraposició, entre el cosmopolitisme i l’internacionalisme.
Com ha assenyalat Alessandro Somma, el cosmopolitisme, que és l’internacionalisme de les elits i del capital, serveix per protegir el mercat autoregulat i per despolititzar-lo com a marc en què es produeix el conflicte redistributiu. Des d’aquest punt de vista, és molt convenient l’afebliment de la sobirania nacional/estatal a favor d’organismes supranacionals (com la Unió Europea o la Unió Econòmica i Monetària) sense o amb un gran dèficit de legitimitat democràtica i que simplement fan de “vigilants” dels intercanvis de mercat.
Per contra, l’internacionalisme és l’expressió d’una solidaritat entre els pobles que caracteritza la classe treballadora que ha d’adquirir, al mateix temps, la consciència de classe i la consciència nacional. És a dir, la classe treballadora d’un país ha d’esdevenir també nacional, s’ha de convertir en la classe hegemònica de la nació tot donant-li la seva pròpia perspectiva anticapitalista, tot reconeixent que és en el terreny de l’estat nacional on s’aconsegueixen els drets dels treballadors, a través de les lluites. És així com es construeixen les bases d’un internacionalisme verdader -fraternal i solidari- que permeti arribar a una federació de pobles lliures. L’internacionalisme comença un cop s’ha aconseguit l’hegemonia i el poder real en la pròpia nació/estat.
L’internacionalisme és l’expressió d’una solidaritat entre els pobles que caracteritza la classe treballadora que ha d’adquirir, al mateix temps, la consciència de classe i la consciència nacional
No s’ha pas de negar el que és evident. El capital s’ha convertit en internacional, les cadenes de valor són transnacionals, hi ha un procés de globalització industrial, comercial i financera, és clara la tendència a l’augment del pes de les finances a l’economia. Tanmateix, aquests processos no han donat lloc a l’eliminació o a la marginació dels estats nació. Al contrari, els moviments descrits de l’economia global tenen, en molts casos la direcció (o la col·laboració necessària) dels estats. Només cal que pensem en els països emergents, especialment els asiàtics i sobretot Xina, però també en els mateixos països desenvolupats durant la crisi, o en l’acord recent entre Alemanya i França per a una política industrial adaptada al segle XXI, per exemple. L’estat és fonamental pel capitalisme i en cap cas ha desaparegut.
I avui dia, en un ambient cultural en què, massa sovint, l’esquerra tradicional confon l’internacionalisme amb l’europeisme -que en realitat és una declinació del cosmopolitisme-, es fa més necessària que mai la reafirmació de les raons d’una esquerra realment internacionalista i, per tant, no cosmopolita. Després de Maastricht, davant d’una Unió Europea neoliberal -que afavoreix el capital en contra del treball-, amb un gran dèficit democràtic i irreformable es fa més necessari que mai un sobiranisme nacional/popular, democràtic, per tal de renacionalitzar les polítiques econòmiques i reactivar la sobirania popular i el conflicte social com a fonaments de la democràcia econòmica. Molt particularment s’ha de recuperar la sobirania monetària i sobre el tipus de canvi -que implica necessàriament l’abandonament de l’euro i de la UEM- i restablir el control sobre la circulació dels factors productius, especialment dels capitals.
Només aquesta recuperació de la sobirania nacional/popular permetria allunyar-se dels camins recorreguts en aquests darrers anys, tant de la realitat actual de la UE neoliberal (i de la fe irracional en un europeisme impossible), com també dels somnis inconsistents i quimèrics de què “una altra Europa és possible” que, en realitat, amb les seves vanes il·lusions de modificacions impossibles dels Tractats europeus, no fan més que reforçar els mecanismes de poder neoliberal actualment existents. Per tant, és totalment necessària la recuperació de la sobirania nacional/popular, tot abandonant els falsos camins de la integració europea plantejats actualment, i tornar a formular, sobre bases completament diferents les relacions entre els estats europeus, unes relacions basades en la sobirania nacional/popular i en l’internacionalisme fraternal i solidari.
