S’estima que entre el 0,05% i l’1,7% de la població són persones intersexuals, tal com recull l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans (ACNUDH). A l’Estat espanyol naixen entorn de 400 persones intersexuals a l’any. Una xifra molt similar al nombre de persones pèl-roges. Els abusos contra els drets humans de les persones intersexuals inclouen, entre altres, l’infanticidi, les intervencions mèdiques forçades i coercitives, la discriminació en l’educació, l’esport, l’ocupació i altres serveis i la falta d’accés a la justícia i als recursos.
L’especialista en el camp de les intersexualitats o DSD (Desenvolupament Sexual Diferent), Núria Gregori i Flor, explica que el terme intersexualitat té relació amb una qüestió corporal, i no d’identitat de gènere ni d’opció sexual. La intersexualitat engloba totes les persones a les quals la seua diferenciació i desenvolupament sexual (cromosomes, gònades, genitals, hormones, etcètera) segueix un patró de coherència distint del binari masculí i femení mèdicament i socialment establert. De fet, no hi ha una única anatomia intersexual. Existeixen fins a quaranta condicions diferents diagnosticades en l’àmbit clínic. Aquesta variabilitat en la composició corporal no sempre es fa evident en el moment del naixement. Es fa palès, però, que les intersexualitats no són una patologia ni una malformació, resumeixen des de Kaleidos, organització intersexual per la diversitat, tota una referència en l’àmbit estatal i composta per persones intersexuals, familiars i professionals.
La complexitat de la intersexualitat és múltiple. Per exemple, hi ha persones que neixen amb formes genitals i aparença de dona i es desenvolupen com a tals, però tenen cariotip XY (l’estructura de cromosoma característica del gènere masculí) i testicles a l’interior del seu abdomen. O bé, poden ser persones nascudes amb genitals que semblen estar en un estat intermedi entre els característics de la morfologia masculina i femenina – amb un clítoris més llarg que la mitjana, manca d’obertura vaginal, amb un penis que es considera més xicotet que el penis mitjà o amb un escrot que quede dividit de manera que semblen uns llavis vaginals. Inclús hi ha persones que poden nàixer amb una composició genètica denominada de “mosaic”, és a dir, que algunes cèl·lules tenen cromosomes XX (característics de les dones) i altres XY, o els seus cromosomes són XXY o X0. De vegades, hi ha persones que descobreixen que tenen una anatomia intersexual en la pubertat perquè no es presenten els canvis corporals esperats com a dona o home característics. Fins i tot, hi ha persones que viuen i moren amb una anatomia intersexual sense que ningú (ni elles mateixes) n’eren conscients.
Invisibilitat i desconeixement social
Hi ha consens vers el gran desconeixement social de les qüestions intersexuals, “i també professional en àmbits sanitaris i educatius”, apunta Toño Abad, president de l’Observatori contra la LGBTI-fòbia al País Valencià. Aquest desconeixement també fa que sovint es confonga amb la transexualitat o amb qüestions relacionades amb les identitats les expertes refermen que és clau abordar-ho des de perspectives distintes. “Una cosa és una condició mèdica com la intersexualitat, tal com està definida, i una altra és la identitat de gènere”, afegeix Abad. Podria ser que es coneguera més el terme “hermafrodita”, “o inclús pot haver-hi alguna gent que conega el terme ‘intersex’, però amb les nostres violències, la nostra realitat i a què fa referència la I de les sigles LGBTI, hi ha un desconeixement social total”, afirma Iolanda Melero, psicòloga i activista intersexual, membre fundadora de Kaleidos. La intersexualitat, exposa Gregori, és la realitat més complexa i diversa dins de l’acrònim LGTBI, amb moltes arestes que requereixen cura a l’hora d’informar sobre la qüestió, i no caure en exotitzacions mediàtiques.
“Incomprensió, desconeixement, falta de visibilitat i identitats de gènere discordants amb el sexe assignat que es podrien haver solucionat durant la infància”, són alguns dels greuges que pateixen les persones intersexuals, segons Toño Abad, de l’Observatori contra la LGBTI-fòbia al País Valencià
En els últims anys s’ha començat a visibilitzar la qüestió de la intersexualitat, i cada volta més persones que en són donen la cara, fet important “per a trencar el cicle de l’estigma, l’aïllament, la soledat o la culpa”, subratlla Gregori. Afegeix que hi ha certa conformitat entorn de les violències i discriminacions que pateixen les persones intersexuals. Fa referència a l’estigma per històries d’ocultació, tabús, silenci, de secrets imposats o consensuats i de mentides. El secretisme, el rebuig i la invisibilitat social respecte de la seua intersexualitat és una de les problemàtiques més repetides, diu Gregori. Això es tradueix en dificultats en la interacció social o, fins i tot, en situacions de violència, amb greus conseqüències per a l’autoestima i l’autoconcepte. “Afegim les males experiències mèdiques i la incertesa davant de diagnòstics i tractaments”, estableix. Davant aquestes situacions, apareixen tota classe d’efectes que té la societat enfront de la persona, recorda Toño Abad: “incomprensió, desconeixement, falta de visibilitat i, sobretot, identitats de gènere discordants amb el sexe assignat que es podrien haver solucionat molt fàcilment durant la infància”.
El president de l’observatori recorda, però, que al País Valencià es compta amb una llei LGTBI des de 2018 i que aquesta té un capítol sencer dedicat a la intersexualitat on es reconeix els drets de les persones amb aquesta condició. Segons l’expert, és una llei cabdal en l’Estat espanyol, perquè prohibeix les intervencions per a modificar els genitals dels bebès, segons expliquen també des de Lambda València, associació per a la defensa de la diversitat sexual, de gènere i familiar. En aquesta llei “s’ha treballat l’abordatge de les intersexualitats amb la complexitat que mereix, i separant-les d’altres problemàtiques de la comunitat LGTB al capítol III”, apunta Gregori. Des de l’Observatori Contra l’Homofòbia a Catalunya, el seu coordinador tècnic, el psicòleg social Cristian Carrer, assenyala que, tanmateix, hi ha altres lleis que recullen el tracte de no discriminació i “també queda recollit en la Llei Trans [que està en tramitació al Congrés de l’estat] que s’eliminin les cirurgies als bebès intersex”. Barcelona també es situa com ciutat pionera per garantir els drets en el camp de les DSD com reflecteix en un informe que va el·laborar l’àrea de Feminismes i LGTBI de l’ajuntament de la capital catalana.
Violències dins del sistema médic
Però les violències més greus que pateixen les persones intersexe són les mèdiques. Les associacions i les persones activistes intersexuals han denunciat històricament i de forma contundent que els tractaments medicalitzants que es basen en cirurgies són mutilants. “Mutilen menors que no han prestat el seu consentiment per reassignar-se, determinant el sexe quasi d’una manera atzarosa”, remarca Toño Abad, tot assegurant que “treuen el què ells consideren que ‘no serveix’. És terrible, i això té efectes molt greus, perquè estan eliminant parts que després poden ser funcionals i ja no es poden recuperar”. Quan l’assignació és correcta no hi ha cap problema, continua el president de l’Observatori Valencià contra la LGTBI-fobia, però en un gran percentatge dels casos aquestes assignacions no es fan correctament “i veiem en l’adolescència xiques que els creix barba i que tenen caràcters secundaris masculins i xics que tenen la regla perquè el què tenien no era uns testicles, sinó uns ovaris o alguna part dels òrgans reproductius femenins”. Amb aquest mode de procedir, apunta Abad, es generen òrgans disfuncionals, amb falta absoluta de plaer sexual. “Aquestes mutilacions genitals són gravíssimes. Són intervencions quirúrgiques amb criteris totalment quantitatius per encaixar en unes característiques físiques i sexuals binàries socialment denominades femenines o masculines”, complementa Cristian Carrer.
Per part del sistema de salut, la paraula “intersexualitat” no sol utilitzar-se clínicament, malgrat que, per exemple, al web de l’Hospital General de Castelló ix reflectida una Unitat de Gènere i Intersexualitat que és un referent al Pais Valencià, on es duen a terme tractaments hormonals creuats i valoració de criteris de reassignació de sexe. No obstant això, des del departament de premsa de l’Hospital s’assevera que el servei d’endocrinologia, del qual depèn aquesta unitat, entén la intersexualitat com una patologia com qualsevol altra, sense una ambigüitat sexual i asseguren que des que està l’equip mèdic actual no s’ha atès cap pacient intersex. Malgrat això, la cap de premsa de l’Hospital General de Castelló declara que sí que hi ha pacients amb incongruència de gènere que serien persones trans i entrarien a la unitat de trans. Normalment són casos que es veuen en pediatria perquè al néixer és quan hi ha el problema de gònades.
“Les mutilacions genitals són gravíssimes. Són intervencions quirúrgiques amb criteris totalment quantitatius per encaixar en unes característiques físiques i sexuals binàries socialment denominades femenines o masculines”, apunta Cristian Carrer des de l’Observatori Contra l’Homofòbia a Catalunya
La realitat ens diu que ells tractaments mèdics són tan diversos com el nombre de condicions englobades dins del paraigua de les intersexualitats. Segons explica Gregori, que també és infermera al departament de salut del Clínic-Malvarrosa de València, a vegades es tracta de gonadectomies o extirpació de les gònades (testicles o gònades diagenètiques normalment). Altres voltes són cirurgies de normalització de genitals. En unes ocasions per indicació mèdica, ja que pot haver problemes de salut derivats de la conformació d’òrgans genitals interns i externs, i en altres ocasions es tracta de cirurgies anomenades electives o cosmètiques amb l’objectiu de fer encaixar cossos diversos dins el sentit binari esperat mèdica i socialment. Per exemple, per a que xics puguen orinar de peu o tinguen un penis penetrable, o que una xica tinga una vagina que puga ser penetrada per un penis o que no siga rebutjada socialment per tindre un clítoris gran, sempre dins dels sistema binari. “Les cirugies cosmètiques et canvien l’anatomia genital i pots perdre la sensibilitat totalment si et tallen el clítoris, per exemple”, reforça Melero. “Els genitals estan per donar plaer i reproduir. Si tu associes els genitals al dolor i la invasió, podem trobar una vivencia semblant a la d’una violació o abús sexual, de la qual no pots escapar i de la qual no tens reconeixement què està passant”, conclou.
Des de l’OCH, Carrer assegura que si hi ha alguna problemàtica per la salut de la criatura, evidentment cal intervindre, “però la majoria de vegades no hi ha cap tipus de problema de salut i aquestes persones poden desenvolupar la seua trajectòria vital sense cap tipus de dificultat”. Parlem per tant, de tractaments necessaris per a la salut, “i d’altres completament innecessaris i que no haurien de fer-se sense el permís de les persones implicades”, explica Gregori. Hi ha acord respecte què els tractaments hormonals són els més habituals “ja siga per realitzar la funció de les gònades extirpades, o per a possibilitar que dones menstruen o puguen ser mares”, aclareix la infermera des de València. També hormenen a bebés d’1 a 4 anys amb testosterona per veure com reacciona el cos. “Els efectes poden ser molt bèsties pels cossos d’un bebé (sabent que ja ho és per adults!)”, conta Melero.
Però els col·lectius d’intersexuals denuncies que produeixen altres violències associades a la praxi mèdica, com ara amagar informació a famílies i pacients i pressionar en un sentit o l’altre, les anestesies en infants que també tenen conseqüències greus en el sistema nerviós o la invasivitat de les revisions mèdiques on “és usual que hi haja persones parlant de tu des de molt xicoteta”, assenyala Iolanda Melero. Abad, al seu torn, afegeix que “una altra violència per part de l’estat és l’obligació en el registre dels bebès de marcar el gènere, sense esperar que la persona done el seu consentiment”
Reivindicacions i reptes de futur
Una qüestió rellevant per a l’activisme intersexe és la relació amb el moviment LGTBI. Des de l’Observatori valencià contra la LGBTI-fòbia s’assegura que la relació és complexa, “però des del respecte mutu”. Les persones intersexuals estan dins del paraigua LGTBI amb totes les diferències i històricament són una part del moviment. La seua lluita és difícil, ja que “no parlem d’identitats de gènere ni orientació sexual, ni molt menys de transgenerisme o transsexualitat”, apunta Toño Abad, que explica que el que es reclama justament des de les entitats intersexe és “que es tinga en compte les situacions concretes que hi viuen i es parlen i visibilitzen les seues particularitats també dins del mateix moviment LGTBI”. Cristian Carrer, considera també que hi ha certa invisibilitat de la intersexualitat dins del mateix col·lectiu LGTBI. I Iolanda Melero, per la seua banda, també creu que és bo per al col·lectiu intersexe tenir l’altaveu del moviment LGTBI, però “a vegades passa que ens invisibilitzen i hi ha confusions complicades, concretament des de la visió trans que a vegades dóna a entendre que la intersexualitat és una extensió de la condició transgènere i n’hi ha particularitats molt diferents”. Parlant d’invisibilitats, aquesta activista intersexe també ressalta que, amb l’actual Llei, “s’està legislant sense tindre la nostra opinió”.
Iolanda Melero, fundadora de l’organització intersexual Kaleidos creu que és bo per al col·lectiu l’altaveu del moviment LGTBI, però “a vegades ens invisibilitzen i hi ha confusions complicades com donar a entendre que la intersexualitat és una extensió de la condició transgènere”
Actualment, els col·lectius de persones intersexe es troben davant de diversos reptes especialment relacionats amb aconseguir que en el sistema mèdic actual canvien els protocols d’actuació, que no s’assigne un sexe d’entrada i que es deixe que la persona es desenvolupe com necessite amb la seua identitat. “Després, si cal fer alguna adaptació corporal o cirurgia, que es faça amb el consentiment de la persona en qüestió”, proposa Toño Abad. Tenir un sistema mèdic format, més humà i empàtic amb el patiment de les famílies i persones intersexuals, què les condicions intersexe deixen de ser enteses come malalties i s’abandone la mirada patològica, són altres dels reptes que posa damunt de la taula Iolanda Melero. Tot això, acompanyat del reconeixement d’altres drets o “que la realitat intersex es treballe en l’àmbit educatiu i sexo-afectiu”, indica Abad. Una altra reivindicació general i compartida per expertes i activistes és que cal revisar el sistema binari sexe-gènere on solament hi caben dos tipus de cossos. Per acompanyar tot això, cobra molta importància “que hi haja polítiques públiques efectives per prevenir, detectar i intervenir en l’àmbit del saber mèdic vers les persones intersex”, afegeix Cristian Carrer.
Abad recorda també que hi ha algunes “qüestions legals destacables a plantejar, com és la inscripció registral de menors intersex i que se’ls permitisca un termini més ample que l’actual” per a fer-ho. En l’Estat espanyol, cal inscriure el sexe del bebé en registre de la institució sanitària en el marge d’entre 24 i 48 hores després de néixer, ampliable fins a 30 dies de manera excepcional en el Registre Civil. Des de l’activisme intersexual es reivindica flexibilitzar aquest tràmit tot facilitant assignacions provisionals durant la primera infància. Des de l’Observatori contra la LGTBI-fòbia al País Valencià es fa, a més a més, una crida a organitzar-se i participar políticament per tal de trobar xarxes de suport mutu i tractar situacions personals, laborals o socials amb l’objectiu de fer força per a reclamar a les administracions l’equitat de tracte i d’oportunitats de les persones intersexe. En definitiva, lluitar contra les discriminacions en qualsevol àmbit, també en referència als mitjans de comunicació i la vida pública, perquè “cal que hi haja una representació positiva i amb dignitat de les persones intersexe a tot arreu”, resol Melero.
