Per fi es fa saber al veïnat, que el dia és arribat i que estem d’aniversari! Ahir, al MUVIM, a València, celebràvem amb molta il·lusió i molt de comboi el 45é aniversari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, conduint la glossa de l’acte Josep Piera i servidora.
I es diuen ràpidament “quaranta-cinc anys”, però estem parlant de quasi mig segle de vida. Mig segle de vida des que ens vam sentir, per primera vegada, emparats com a col·lectiu els i les escriptores qui escrivim en català. Mig segle de lluita, de reivindicacions, de creixement, de celebracions i de gaudi. Però sobretot, mig segle de germanor, d’unió i de vincle.
Personalment, com a jove escriptora, recorde que l’AELC va ser el primer col·lectiu on vaig militar i és que escrivint des de ben jove (aproximadament des dels tretze anys), tenia clar que l’AELC era el camí a seguir, el camí que m’acolliria i m’acompanyaria, que m’ensenyaria a créixer com a poeta i com a escriptora. I és que així m’ho van transmetre també des de casa: el pare, Manel Garcia Grau, poeta per convicció, escriptor de causa i de bastida, lletraferit de cor valent i sincer, qui tant i tant sabeu que estimava el seu ofici a la ploma, va estar-hi des dels inicis al col·lectiu i la mare sempre em recordava, una vegada va faltar ell, que aquest, l’AELC, era el meu lloc, el meu punt de trobada amb la resta del món, o almenys, amb la resta dels Països Catalans, en l’àmbit de l’escriptura.
Com a jove escriptora recorde que l’AELC va ser el primer col·lectiu on vaig militar
I no vaig dubtar, mai vaig vacil·lar respecte d’associar-me. Així, el 2015, després de Rere la paraula, la meua primera publicació, de les primeres coses que vaig fer, va ser fer-me sòcia i llavors, vaig descobrir, realment, tota la riquesa i l’obertura que l’AELC podia aportar-me. I gràcies a això, gràcies a veure la importància i també la necessitat d’associar-nos, d’agermanar-nos, d’aixoplugar-nos, vaig decidir fer un pas i estar a la presidència d’El Pont, la cooperativa de lletres dels i les escriptores de les comarques del nord de Castelló que escrivim en català, on, gràcies als meus companys i companyes pontaires, encara hi soc.
Bé, doncs, ja que estem d’aniversari faré al·lusió al record i a la memòria; i és que, rotant el cap i dirigint la vista cap enrere, recorde quines han sigut les experiències més enriquidores, diverses i originals que m’he trobat i he viscut, com a poeta i escriptora dins de l’AELC.
La primera de totes, la recorde amb molta tendresa i molta estima i és que, uns anys abans de publicar Rere la paraula (crec que va ser cap al 2012 o 2013), l’AELC i Isabel Robles, particularment, van convidar-me a participar en el recital Escriptores al Terrat que se celebrava ací a València, al terrat del Micalet. Aquesta va ser la meua primera posada en escena, pel que fa als recitals i a la projecció de la veu i també va ser la primera experiència on em vaig veure rodejada d’altres poetes, d’altres joves com jo qui escrivien i plasmaven les seues creacions amb la ploma al paper. D’altres joves qui vivien –o intentaven viure– poèticament, com jo.
Ser jurat dels Premis de la Crítica del País Valencià em va fer adonar-me del gran ventall literari que hi ha al nostre país
La segona, la recorde molt afectuosament també i és que el 2017, vaig tenir la sort de ser jurat dels Premis de la Crítica del País Valencià en tres modalitats diferents: literatura infantil, narrativa i teatre. Aquesta gran sort, no sols em va fer coneixedora de les diferents obres que s’havien publicat al llarg d’aquell any, sinó també de la gran diversitat, riquesa i qualitat que tenia –i té– la nostra literatura –sobretot, la nostra literatura ‘viva’, si em permeteu l’expressió. Em va fer adonar-me del gran ventall literari que tenim i dels i les grans escriptores d’altíssima qualitat i rigor que hi ha al nostre país.
I per últim, destacaria l’experiència estratosfèrica que vaig tenir la possibilitat de viure com a finalista del V Certamen d’Art Jove Salvador Iborra, en la modalitat de poesia, organitzat per l’AELC, ara fa un parell de setmanes. I és que, els i les finalistes dels Països Catalans vam tenir la sort de poder conèixer-nos i compartir un cap de setmana de formació poètica i literària a Binissalem, a Mallorca. I, siga qui siga el guanyador o guanyadora (la qual cosa se sabrà el 13 de novembre, en un acte que celebrarem a l’espai Brossa de Barcelona), tots i totes tenim clar que el guardó més brutal que podia passar-nos ja l’hem rebut; perquè el tresor més gran de tots ha sigut conèixer-nos, emmirallar-nos, aprendre els uns dels altres i, sobretot, saber que no estem sols, que hi ha joves poetes, amb qui compartim generació, reptes, motivacions, pors i esperances, que també escriuen i comparteixen inquietuds com la pròpia.
En fi, companys, companyes, estimats i estimades, fent al·lusió a les paraules de Bernat Artola, sols afegiré que ser de l’AELC, no és tan sols anar de festa, és deure que manifesta orgull de genealogia. Que visca l’AELC i per molts anys!
