Diuen que la islamofòbia són estereotips i prejudicis associats al que es coneix com a religió islàmica o musulmana. Basades en aquesta premissa es dediquen nombroses programes públics i no públics per a combatre els estereotips com a fórmula màgica per acabar amb aquella “por” cap a l’islam, és a dir, la islamofòbia. I si a més s’afegeix la perspectiva de gènere, no menys màgica, obté un interès sorprenent. És curiós que aquesta perspectiva de gènere no l’han introduïda persones musulmanes, o més concretament dones musulmanes, sinó que s’ha fet des de l’acadèmia eurocèntrica que, a més, ha sigut plagiada per moviments feministes blancs. El que és cert és que afegir gènere a la islamofòbia fa que la gent almenys escolti amb més entusiasme què és això d’islamofòbia. Això ha obligat, en certa manera, a què les dones musulmanes pensin les seves opressions des del gènere per encabir-se en les narratives d’alliberació pròpies de la modernitat. Per això, caldria preguntar-se, ¿per què?
Doncs bé, la islamofòbia de gènere ha sigut definida habitualment com a violència exercida sobre els cossos de les dones musulmanes, especialment aquelles que porten vel. El concepte de gènere no va més enllà de referir-se a dones i de posar en evidència que es tracta de violència masclista. Tanmateix, aquesta lògica acaba negant, una vegada més, la violència racial, ja que en qüestió de racisme les musulmanes deixen de ser dones per convertir-se en musulmanes o, més certament, en mores. Llavors, ¿té sentit parlar d’islamofòbia de gènere en aquests casos? Respondria afirmativament si girem el focus, és a dir, no mirar a qui és objecte d’aquesta violència sinó mirar a qui l’exerceix, efectivament l’home blanc. Això no vol dir que les dones blanques no ho facin, també ho fan i sovint utilitzant un discurs generitzat.
Anem per passos. La islamofòbia de gènere, si es vol utilitzar aquest concepte, ha de donar compte de les múltiples opressions que travessa les comunitats musulmanes en tant que racialitzades. Com a tal, el gènere no ha de reduir l’anàlisi a una qüestió de “dones” sinó fer explícit les relacions de dominació imbricades amb el sistema sexe/gènere partint des de la raça.
Cal assumir que el feminisme li ha fet el joc al racisme, a l’imperialisme i al colonialisme, de manera que, parlar de “drets de les dones” en contextos de majoria musulmana s’ha convertit en una qüestió purament colonial
En primer lloc, cal assumir que el feminisme li ha fet el joc al racisme, a l’imperialisme i al colonialisme, de manera que, parlar de “drets de les dones” en contextos de majoria musulmana s’ha convertit en una qüestió purament colonial. Sí, perquè es parla d’igualtat de gènere com a ficció per tal construir un Altre inherentment masclista, misogin i homòfob. Com a exemple, fa uns dies es publicava un article, a un diari que no categoritzaríem de dretes, sobre el cas de La Manada que culpabilitzava al “costumisme islàmic” de la cultura de la violació present a l’estat espanyol. Perquè clar, totes sabem que Occident és bressol dels drets humans, és feminista i LGTBfriendly, la cultura de la violació només s’explica en termes d’un passat islàmic fortament negat però que ara, curiosament, serveix com a base explicativa del patriarcat. Així doncs, veiem que l’anàlisi de gènere ha vingut a legitimar una idea preestablerta de què el Tercer Món, oposat a Occident, encara ha d’avançar en matèria d’igualtat de gènere, per això, de tant en tant es militaritzen territoris per tal de salvar a les dones del monstre salvatge i bàrbar.
El que fa la islamofòbia de gènere és considerar a les dones musulmanes com a susceptibles de ser assimilades, integrades, salvades, mentre que als homes musulmans només se’ls concep com a enemic inassimilable
En segon lloc, podem veure com parlar d’islamofòbia de gènere ha negat la violència, no menys greu, cap als homes musulmans. Sí, agafem aire que això costarà més d’assimilar-se. En l’imaginari col·lectiu occidental les dones musulmanes sempre ocupen la posició de subordinada, és més, la dona musulmana s’ha convertit en l’opressió femenina per antonomàsia. D’aquesta manera, és l’home musulmà qui ocupa la posició d’opressor. El que fa la islamofòbia de gènere és considerar a les dones musulmanes com a susceptibles de ser assimilades, integrades, salvades, intervingudes, mentre que als homes musulmans només se’ls concep com a enemic inassimilable a combatre. En aquesta imatge d’enemic natural cal afegir la identificació quasi automàtica amb el terrorisme, de manera que, els moros només existeixen en l’imaginari col·lectiu com a terroristes. No seria tan greu si això es limités als mitjans de comunicació, però podem veure com s’ha traduït en polítiques públiques, com pot ser el PRODERAI (Protocol de prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització islamista), que impacta directament sobre els moros.
Per tant, si hem de parlar d’islamofòbia de gènere, s’ha de fer amb integritat, incorporant una anàlisi holístic que introdueixi com a punts essencials la instrumentalització del feminisme per a construir l’alteritat que es materialitza en els cossos dels homes musulmans; ja sigui perquè són considerats com a opressors naturals o com a potencials terroristes. Des de l’antirracisme polític, les dones musulmanes hauríem de prendre partit i començar a construir aliances amb els nostres germans, ja que, tal com diu Houria Bouteldja, la violència cap als homes racialitzats és violència indirecta cap a les dones racialitzades.
