“Venien els helicòpters de l’exèrcit, miraven la zona, i després arribava l’avioneta, també pilotada per un militar. Sense cap avís a la població, començaven a fumigar. I ruixaven per sobre de tot”. Sobre els camps, però també sobre les persones, els boscos, les fonts… Una pluja agrotòxica que, segons el discurs oficial, ha tingut l’objectiu d’erradicar els cultius de coca i frenar d’arrel el narco, però que, com explica Zereida, camperola de l’Associació Camperola del Sudest del Putumayo (Asomayo), no discrimina entre plantacions de coca, plàtans, yuca o altres cultius alimentaris. Fan infèrtil la terra.
Les conseqüències de l’herbicida van més enllà. Llançat al mercat als anys setanta del segle XX per l’estatunidenca Monsanto –i ara propietat de l’alemanya Bayer–, l’any 2015, l’Organització Mundial de la Salut el va qualificar de “probablement cancerígen” per als humans.
Si es fumiga massivament, els efectes nocius es multipliquen de manera exponencial. Zereida els coneix des de fa vint anys: dermatitis, avortaments, malformacions dels fetus… Al departament de Nariño, el poble awà també els ha patit. Claudia Jimena Pai, consellera de Dona i Família a la Unitat Indígena del Poble Awà (UNIPA), afegeix més impactes en la salut: infeccions respiratòries i urinàries agudes, asma, malalties odontològiques, paràsits intestinals, desnutrició, anèmia… A més, denuncia que es vulnera l’autodeterminació indígena en fumigar els seus territoris i es causen pèrdues cabdals en la biodiversitat i el llegat cultural, ja que es malmeten plantes medicinals o que s’usen per teixir.
Aliment pel conflicte armat
A Colòmbia, el glifosat té una llarga història. Fa cinquanta anys, l’Estat va començar a emprar la fumigació per erradicar cultius de coca. Tanmateix, el govern de Juan Manuel Santos ho va aturar el 2015: tant l’OMS com un pronunciament de la Cort Constitucional advocaven per aplicar el principi de precaució en el seu ús.
Llançat al mercat per Monsanto i ara propietat de Bayer, el 2015, l’OMS el va qualificar de “probablement cancerígen”
L’actual president, Iván Duque, n’ultima el retorn i es justifica en haver de fer front com sigui a una situació que manté Colòmbia com a principal productora mundial de fulla de coca. No ignora només part de la comunitat científica i la societat civil, sinó també moltes veus de la comunitat internacional.
“L’erradicació forçada mai s’ha aturat”, afirma Diana Machuca, investigadora de l’Observatori de Regulació i Restitució dels Drets de Propietat Agrària, qui detalla diferents incidents amb final fatal, com “la primera massacre després de la firma dels acords de pau” de l’any 2016, on l’exèrcit va assassinar nou camperols que s’hi oposaven. Segons dades oficials, el 2020 s’ha registrat la xifra més gran de violències en aquest àmbit d’ençà de la signatura. Per la investigadora, el camp colombià feia molts anys que patia la vulneració de drets i l’estigmatització, que s’han estès les últimes setmanes als carrers principals de les ciutats del país.
Amb el pla per retornar a les aspersions, Duque s’allunya encara més de qualsevol enfocament que abordi el tràfic de drogues amb perspectiva de salut pública i drets humans. Jimena assenyala que aquesta política no només no funciona, sinó que fa molt de mal al territori: “És important una mirada de gènere i ètnica per desenvolupar les inversions necessàries”. “Hi ha alternatives, un munt de propostes”, coincideix Valentina Gonzáles, de Casa Amazonía, i en destaca la comercialització legal de la fulla de coca com a remei tradicional.
L’actual president n’ultima el retorn i ho justifica per haver de fer front com sigui al cultiu generalitzat de la fulla de coca
En canvi, l’actual president es nega a pactar amb les comunitats que l’estan cultivant com a única via de supervivència. Per això, una de les reivindicacions impulsada per camperoles, indígenes i afros al “Paro Nacional” no ha passat per alt aquesta situació. Exigeixen la paralització, ara i per sempre, de les avionetes que “fumiguen mort” pel damunt de les seves llars i territoris.
Incompliments i retards en els acords
Els acords de pau signats el 2016 entre les FARC-EP i el govern colombià de Juan Manuel Santos abordaven qüestions estructurals que han perpetuat, durant sis dècades, el conflicte armat més longeu de l’Amèrica Llatina. Dels sis capítols dels acords, el primer tracta exclusivament l’accés camperol a la terra, i el quart, la substitució de cultius il·lícits. Ambdues problemàtiques encara comporten la cronificació de les desigualtats i la violència al camp colombià.
Les investigadores Diana Machuca i Bryan Triana afirmen que la terra està “dramàticament” mal distribuïda a Colòmbia i concentrada en grans terratinents, “en detriment de l’ínfim percentatge [a mans] dels petits camperols”. El conflicte armat i les seves dinàmiques espoliadores han agreujat la situació. Per Machuca, els greus incompliments i retards en el primer punt dels Acords Finals de l’Havana –que representa el 80 % d’aquests–, amb requisits mínims per garantir l’accés a la terra, evidencien la crisi que travessa la implementació de la pau.
Duque es nega a pactar amb les comunitats indígenes que cultiven coca com a única via de supervivència
El 2017 s’iniciava el programa de substitució de cultius il·lícits (PNIS), que prometia ajuts econòmics per a les famílies camperoles que s’hi acollissin, així com assistència tècnica i finançament de nous projectes agraris. Cal entendre el territori rural en un context geopolític marcat per l’absència històrica de l’Estat. Dels quasi onze milions d’habitants rurals, gran part viuen en zones sense vies de transport o amb difícil accés. Sovint, l’única presència governamental és la de les forces armades.
Catifa vermella per a les transnacionals
Un dels principals problemes al camp colombià és la falta d’infraestructures –educatives, sanitàries, viàries– que facin efectiva la substitució de cultius. Moltes cultivadores de coca van complir la seva part dels acords i van arrencar les plantacions. Han passat anys i encara no s’ha implementat cap mesura de desenvolupament rural que sostingui les comunitats, denuncia Zereida. La pandèmia
i la manca d’alternatives reals han revifat els cultius il·lícits. “El camperol és cultivador, no narcotraficant. Si hi han tornat, és perquè els ha obligat l’abandonament estatal”, assenyala.
La diferència d’ingressos sense els cultius il·lícits implica que les camperoles necessiten molta més terra per mantenir uns guanys mínims. Terres a les quals segueixen sense accés la majoria de les 90.000 famílies inscrites al PNIS. Per agreujar-ho, en plena emergència sociosanitària, Duque ha suspès el PNIS i ha impulsat l’erradicació forçada i militaritzada de més de 100.000 hectàrees de coca, com a preludi al retorn a les fumigacions.
Sense els cultius il·lícits, les camperoles necessiten molta més superfície de plantació per mantenir uns guanys mínims
Per Zereida, s’evidencia la voluntat dels successius governs d’aplanar el camí a empreses extractivistes. A la regió amazònica del Putumayo lidien contra petrolieres i mineres, amb el 76 % del territori concessionat, constata Yuly Artunduaga, de Mujeres Andinoamazónicas. En el fons, tenen impactes similars, ja siguin monocultius, hidroelèctriques, serradores, floricultores o el mateix narcotràfic, que tampoc troba impediments per abastir la demanda global.
“Per a les multinacionals fan carreteres, però perquè puguem vendre els nostres productes a les ciutats, no. Les camperoles que ens quedem al territori som un problema pel govern”, assenyala Zereida. Havien aconseguit frenar els desplaçaments forçats, que feia més de vint anys que buidaven la regió, però la COVID-19 i les decisions de Duque han tensat de nou les seves vides.
