El passat viu i s’actualitza en el present, però a vegades és necessari fer-ho visible, assenyalar les continuïtats que mai han deixat d’existir. Que el colonialisme té una llarga trajectòria històrica és ben conegut per tothom; menys evident, per no dir invisibilitzat, és l’existència d’un colonialisme diari i directe que segueix oprimint milions de vides arreu del món. No em refereixo a les pràctiques neocolonials, aquelles que, per mitjà dels mercats, el deute i altres instruments comercials o financers, busquen fortificar relacions de jerarquia i dependència entre pobles teòricament independents. Em refereixo a les tècniques que converteixen ciutats en entramats hipervigilats d’enginyeria demogràfica, barris sencers en runa de buldòzer i les seves comunitats en ciutadans de segona o en refugiats permanents. Aquestes intervencions de subjugació directa, juntament amb les narratives i les experiències que les acompanyen, mai han deixat de pertorbar l’Orient Mitjà. Però quina forma té el govern colonial? Quins efectes té sobre les ciutats, les identitats i els cossos?
L’arquitectura de l’ocupació de Palestina és eminentment violenta i busca la contínua expansió
Enlloc de la regió és tan perversa aquesta realitat punyent i violenta com a Palestina, i els últims esdeveniments en són l’enèsim testimoni. Allà, al barri de Sheikh Jarrah, a Jerusalem, o a la resta de ciutats ocupades, les diverses velocitats i registres de la violència colonial es manifesten descaradament. En primer lloc, la violència estructural, aquella que també oprimeix els ciutadans palestins d’Israel, forçats a experimentar la discriminació institucional diària i a viure als marges segregats d’unes ciutats buidades sistemàticament de famílies palestines abans del 1948. A aquesta violència estructural se li sumen una multitud de violències directes, sobre cossos i espais, especialment cruentes a Gaza, Cisjordània i a Jerusalem Est, territoris ocupats l’any 1967. L’arquitectura de l’ocupació és eminentment violenta i busca la contínua expansió: les demolicions cròniques, la reducció d’espai habitat per comunitats palestines i la proliferació d’assentaments il·legals acompanyats de murs equipats amb la més alta tecnologia de control conviuen amb les incursions militars periòdiques i el confinament de milers de palestins en camps de refugiats permanents.
És a l’espai de la llar on la violència colonial pren el seu caràcter més íntim, més visceral. La destrucció sistemàtica de cases, la constant circulació de notícies i avisos de demolició o desnonament, o la interrupció de pràctiques quotidianes a causa de l’assetjament dels colons, busquen un doble objectiu entrellaçat: ferir les relacions personals i ferir el seu projecte polític, la seva capacitat d’imaginar un futur diferent. És a les cases de les famílies de Sheikh Jarrah, per exemple, on Palestina, la seva identitat i projecte polític resisteixen, en el sentit més complet de la paraula. La destrucció d’una casa és sempre una tragèdia política.
Hi ha un darrer registre de la violència que és essencial en tot projecte colonial: la violència epistèmica, és a dir, la violència sobre el coneixement i com accedim a ell. L’eliminació deliberada de l’oprimit, el seu coneixement i el seu relat de mapes, llibres, tertúlies i xarxes socials busca silenciar els discursos que testifiquen la violència colonial, l’anomenen i la descriuen, resistint a ella cada dia. Aquesta és una violència que circula globalment, sense parar, intentant donar forma al marc amb el qual mirem el món que ens rodeja i la seva història.
Tanmateix, el colonialisme, com tot projecte d’opressió, no pot erradicar completament l’agència política d’aquells qui el resisteixen i busquen interrompre’l o posar-li fi. Palestina no és la terra del conflicte permanent, com tampoc ho és Síria o ho és l’Iraq. L’Orient Mitjà no és un objecte passiu de control; està habitat per subjectes políticament actius. Les mobilitzacions dels palestins les últimes setmanes en són un bon recordatori. Més enllà de les mostres de solidaritat, els qui observem els esdeveniments des de fora del territori també tenim una responsabilitat activa. Aquesta implica deixar de banda els “és massa complicat” o “és un conflicte religiós antiquíssim” i començar a traçar els orígens, narrar els esdeveniments i les trajectòries, i analitzar les polítiques, tot amplificant i respectant els termes i paraules que empren aquells qui experimenten directament les violències. En altres paraules: la descolonització no pot ser una metàfora.
