L’epidèmia regnant, amb aquest títol començava l’article dels metges Colvée, Ferrán, Rincón de Arellano i Peset Aleixandre publicat el 30 de novembre de 1918 –tot just fa 103 anys– al número 126 de la revista Higiene i tuberculosi. En el text es troben resumits els estudis realitzats a l’Institut Provincial d’Higiene de València sobre la pandèmia de grip de 1918, batejada com a “grip espanyola”. Així, els autors descriuen com van ser capaços d’identificar una espècie de pneumococ associada a les complicacions fatals de la malaltia provocada inicialment per un virus de grip de tipus A-H1N1. No tan sols van poder identificar el microorganisme responsable de les morts, sinó que també van desenvolupar una vacuna considerada com un dels pocs mètodes potencialment efectius per a revertir l’epidèmia, que van començar per injectar-se ells mateixos. La recerca de vacunes i tractaments va esdevenir la prioritat durant la pandèmia de grip de 1918, com ha ocorregut de nou durant amb la COVID-19, per la qual cosa el Reial Consell de Sanitat va aprovar la iniciativa a correcuita. No obstant això, la vacuna no es va generalitzar a causa de l’afortunada remissió de l’epidèmia durant l’hivern i les limitacions existents per a la seua producció.
Només és un exemple de la feina realitzada a l’Institut Provincial d’Higiene dirigit per Joan Baptista Peset Aleixandre. A més de la grip de 1918, l’institut va estar encarregat de proveir vacunes per a altres malalties, com la verola, la ràbia o la diftèria. Especialment exitoses van ser les campanyes de vacunació contra el tifus, el resultat de les quals va suposar la condecoració del seu director amb la Gran Creu d’Ordre Civil de la Beneficència. A banda, també es duia a terme una important tasca d’anàlisis clíniques i d’aigües com a estratègia preventiva de salut pública i en l’aplicació de medicina legal i forense.
Durant els anys 1928 i 1939, va dirigir també la innovadora i prestigiosa revista Crònica Mèdica. A la universitat assumiria càrrecs de rellevància a la política acadèmica
La trajectòria acadèmica de Peset Aleixandre només pot definir-se com a brillant. En el seu ventall formatiu consten les llicenciatures i doctorats en Medicina, Ciències Químiques i Dret, a més dels títols de perit químic i mecànic. Va ser atorgat amb una beca d’estudis per part de la Junta d’Ampliació d’Estudis que li van permetre continuar la seua especialització a Wiesbaden i París. Els seus èxits acadèmics el van fer mereixedor del Diploma de Cavaller de l’Ordre Civil d’Alfons XII. En 1910, amb 24 anys, guanya la càtedra de Medicina Legal i Toxicològica de la Universitat de Sevilla que permutaria sis anys després per ocupar la mateixa plaça a la Universitat de València. Simultàniament, va ser nomenat director de l’Institut Provincial d’Higiene. Durant els anys 1928 i 1939, també va dirigir la innovadora i prestigiosa revista Crònica Mèdica. A la universitat assumiria càrrecs de rellevància a la política acadèmica, arribant a ser rector entre els anys 1932 i 1934. Finalment, acabarà abandonant la institució en 1939, amb el desenllaç de la guerra, arran d’un procés de depuració.
La nissaga dels Peset
El cognom Peset identifica una dinastia il·lustre de metges valencians. El primer, Marià Peset i Martínez de la Raga, esdevingué metge dels hospitals de Gandia i de l’Hospital General de València, sent un dels primers autors a escriure sobre la còlera. A més, el seu activisme polític a favor del liberalisme li va arribar a costar diverses estades a la presó. El seu fill, Joan Baptista Peset i Vidal, va obtindre la càtedra de Clínica Mèdica i va ser un dels fundadors de l’Institut Mèdic Valencià. Durant l’epidèmia de còlera de 1885, va ser un dels principals protagonistes en els debats sobre l’aplicació de la vacuna de Jaume Ferran i també va fer importants treballs sobre la història de la medicina valenciana.
Per la branca materna destaca també la figura de Concepción Aleixandre, qui va formar part de la primera promoció de metgesses llicenciades a la Universitat de València
Vicent Peset i Cervera, fill de Peset i Vidal i pare de Peset Aleixandre, va ser el principal instaurador de la medicina de laboratori a la ciutat de València. Entre els anys 1881 i 1888 ocupà la plaça de químic municipal a l’innovador laboratori químic municipal de València destinat a combatre el frau alimentari i preservar la seguretat alimentària. En deixar el càrrec fundarà el laboratori analític familiar destinat a funcions similars i ubicat a la mateixa plaça de l’Ajuntament, llavors Emilio Castelar. Des del seu vessant privat, els serveis de Peset i Cervera continuaran sent sol·licitats assíduament per part de les institucions. De fet, el negoci familiar i l’Institut Provincial d’Higiene acabaran fusionant-se en 1930 en un sol negoci, ja desvinculat de l’administració i situat a les dependències del segon, tot just entre l’Hospital General de València i la Facultat de Medicina. Peset Cervera també va professar una vocació política liberal com demostra, per exemple, la seua participació com a ponent al projecte de la Universitat Popular impulsada per Blasco Ibáñez en 1903.
El seu net, Vicent Peset i Llorca, va veure truncada la seua trajectòria acadèmica a causa d’una sort de repressió vicària derivada de la condemna del seu pare. No obstant això, va aconseguir dedicar-se a la psiquiatria a la seua clínica privada i a l’estudi de la història de la medicina –seguint el camí encetat pel seu besavi Peset i Vidal– al marge de l’activitat oficial universitària. Les seues contribucions al camp han acabat reconegudes per la Universitat de València que li ha ficat el seu nom a la Biblioteca Historicomédica. Per la branca materna destaca també la figura de Concepción Aleixandre, qui va formar part de la primera promoció de metgesses llicenciades a la Universitat de València i va destacar al camp de la ginecologia. A més va ser sòcia fundadora del Lyceum Club Femení Espanyol i és considerada com una figura pionera del feminisme.
La condemna
Peset Aleixandre tampoc se’n va poder estar de seguir aquesta vocació familiar per la participació en la vida pública. A la universitat va intervindre en favor de la Federació Universitària d’Estudiants, l’organització estudiantil més destacada en la lluita contra la dictadura de Primo de Rivera. Com a una de les darreres figures de l’edat d’argent de la ciència espanyola, va defensar les idees de progrés que havien marcat aquest període. La seua adscripció al republicanisme reformista el van portar a la presidència provincial del partit Esquerra Republicana i, posteriorment, a encapçalar la llista del Front Popular per la ciutat de València. Presentat com un home de prestigi i de tendència moderada, va ser el candidat més votat de la ciutat. Un triomf que el feixisme mai li perdonaria. En prendre el càrrec ja va donar compte del seu perfil apaivagador quan va intervindre a la plaça Emilio Castelar per fer desistir els obrers concentrats de la seua intenció d’alliberar els presos polítics de la vaga revolucionària de 1934 de la presó de Sant Miquel. Durant la guerra es va distingir per actuar en el mateix sentit, confrontant inclús els revolucionaris que pretenien destruir la imatge de la verge dels Desemparats o oferint auxili a individus de dreta perseguits per les milícies populars.
La derrota de la Segona República no va impedir la seua assistència a la darrera sessió de Corts a Figueres l’1 de febrer de 1939. D’allà es va traslladar a Toulouse on no va voler exiliar-se i va decidir tornar per protegir a la seua família. El 30 de març es va dirigir amb els seus fills i un afillat cap al port d’Alacant per intentar, infructuosament, embarcar cap a l’exili. No es va presentar cap vaixell però sí els revoltats. El seu destí va ser el camp de concentració d’Albatera, on Peset Aleixandre va col·laborar atenent en la infermeria a la resta de presos. D’Albatera va ser enviat al camp de Portaceli i finalment, per ordre de la Brigada Social, a la presó Model de València el 15 de gener de 1940. A València es va enfrontar a dos consells de guerra sota els càrrecs de diputat del Front Popular i responsable d’assassinats. El metge reconegué les seues conviccions republicanes i la seua condició de diputat a la vegada que va demostrar no tindre cap relació amb delictes de sang. Nombrosos testimonis van confirmar també l’auxili a perseguits per les forces republicanes. L’esforç va servir de poc. El 2 d’abril de 1940 es va ratificar la seua sentència a pena de mort.
El metge reconegué les seues conviccions republicanes i la seua condició de diputat a la vegada que va demostrar no tindre cap relació amb delictes de sang
La seua família, especialment la seua dona Ana Llorca, va remoure cel i terra per tal d’aconseguir l’indult. Recolliren una trentena d’adhesions a la seua petició d’indult on figuraven autoritats religioses, representants d’institucions mèdiques i membres de la policia i l’exèrcit. El posicionament de la universitat es va demorar enmig d’un silenci còmplice, pronunciant-se un cop el general Franco ja havia ratificat la sentència. El 24 de maig de 1941 totes les esperances s’apagaren davant del paredó del cementeri de Paterna. Joan Baptista Peset Aleixandre era afusellat.
El poeta Vicent Andrés Estellés va escriure un ofici permanent a la seua memòria, que Pau Alabajos s’ha dedicat a recitar recentment. Un altre dels responsables del desenvolupament de la vacuna contra la grip de 1918, Adolfo Rincón de Arellano, va patir una història paral·lela amb un final menys tràgic. Amic de Peset i membre d’Esquerra Republicana, la intervenció del seu fill, cap provincial del Movimiento, va evitar el seu afusellament.
“Quins foscos i negres odis es concitaren per a ocasionar l’afusellament d’aquest home de ciència?”, pregunta a les seues memòries Isidro Garcia, company de cel·la de Peset. Certament, estava qui podia tindre interessos econòmics. Com els seus socis dels Laboratorios Peset –Rafael Vidal Sancho i Alonso Ferrer– que aconseguiren el control de la societat conjunta. Una sospita familiar que Juan Peset lamenta no haver pogut confirmar al documental Peset, un home bo. També al món acadèmic hi havia qui es va veure beneficiat pel fet de poder ocupar les places dels republicans depurats. Cal no descuidar, però, el que representava una figura com Joan Baptista Peset Aleixandre per al franquisme: un liberal de vida i costums burgesos que havia acordat un programa polític amb els representants de les organitzacions revolucionàries de la classe treballadora. Aquell era un greuge que la dreta més reaccionària no podia tolerar. Una traïció de classe que probablement li va acabar costant la vida.
