Trenta anys després de la seva mort, Jordi Torremadé (Barcelona, 1923 – 1990) és encara un dels esportistes referents del període de la primera postguerra. Batejat amb el nom de Maria i socialitzat com una noia durant la seva infància i adolescència va destacar per la seva habilitat en diversos esports. A principis de la dècada de 1940, va aconseguir resultats extraordinaris en atletisme amb la samarreta del Reial Club Deportiu Espanyol, batent les millors marques de Catalunya i l’Estat espanyol en les modalitats de 100 metres llisos, 200 metres, 800 metres i relleus 4×100 metres, en salts d’alçada i de llargada, i també a nivell europeu, en 60 metres, quedant a només quatre dècimes del rècord mundial d’aleshores. La seva gran fortalesa física li va permetre competir al mateix temps com a portera en hoquei sobre herba a l’equip del Sindicat Espanyol Universitari (SEU), l’organització estudiantil adherida a la Falange, i convertir-se en la màxima anotadora en bàsquet al Club Esportiu Laietà, amb una mitjana de 15 punts per partit.
L’any 1942, el diari madrileny Informaciones, dirigit en aquell moment pel periodista falangista Víctor de la Serna, publicava que l’atleta catalana Maria Torremadé havia canviat el seu nom al Registre Civil per dir-se Jordi, assenyalant que “la plusmarquista era, en realitat, un home que havia estat competint transvestit”. En un context de profunda repressió contra les dissidències sexuals i de gènere, la premsa sensacionalista de l’època va alimentar la idea que l’esport femení estava amenaçat per “falses dones” que, amb avantatges físics, partien d’una superioritat davant la resta i que, per tant, els podien prendre el lloc als podis. Davant d’aquesta situació, i aprofitant el cas recent de Torremadé, la Secció Femenina del Franquisme va anul·lar totes les marques esportives de l’atleta fins llavors i va restringir la pràctica de l’atletisme femení, fins al punt d’excloure la disciplina de les competicions estatals durant més de vint anys. Una mesura disciplinària per a totes aquelles que s’atrevissin a sortir del camí marcat pels valors i rols assignats a la construcció de la feminitat.
La criminalització dels cossos no masculins
Tot i que al llarg del segle XX es va democratitzar la pràctica esportiva arreu de Catalunya i de l’Estat, la concepció altament sexuada i masculinitzada de l’esport seguia dificultant-hi l’accés a les dones i les persones intersexuals i transsexuals. La repressió ideològica durant la dictadura franquista va accentuar aquesta situació mitjançant el control sobre la vida social i, conseqüentment, també sobre la pràctica esportiva de la població. Així, tal com analitza el sociòleg trans Raquel (Lucas) Platero, les dones que transgredien les normes de gènere amb el seu comportament masculí necessitaven ser regulades, castigades i normativitzades. Amb aquesta premissa, el Règim va imposar una cultura esportiva i educativa sexista, on les dones havien d’assumir la seva suposada inferioritat física respecte als homes.
En un context de profunda repressió contra les dissidències sexuals i de gènere, la premsa sensacionalista de l’època va alimentar la idea que l’esport femení estava amenaçat per “falses dones”
Després de revisar l’anterior sistema educatiu republicà, la Secció Femenina del partit únic franquista, liderada per Pilar Primo de Rivera, va introduir la Gimnàstica com a assignatura obligatòria dins de l’Ensenyament Mitjà, una matèria creada per reduir la pràctica de l’exercici físic de les dones a una qüestió de medicina preventiva i salut, per tal de no posar en risc la seva funció vital procreadora. En paraules de la pedagoga esportiva Milagros García, els objectius de la pràctica femenina de l’esport durant el franquisme eren “modernitzar les joves catalanes sense entrar en l’exaltació excessiva de l’esforç muscular i de la tècnica de la competició, que podrien portar al marimatxisme esportiu”. En aquest sentit, tal com va passar amb l’atletisme arran del cas de Jordi Torremadé, la pràctica d’algunes activitats físiques com el futbol, el rugbi, els esports de combat o el ciclisme es va encasellar com a perjudicial per a la salut de les dones i com una forma de masculinitzar els seus cossos.
“Hem de cuidar molt, extremadament, la formació religiosa, perquè per desgràcia hi ha hagut qui ha sabut explotar la bellesa de l’Educació Física, posant-la com a fi suprem de la nostra existència i desenvolupant un erroni amor a l’esport, a l’aire lliure i a la naturalesa”, reivindicava la Regidoria d’Educació Física de la Secció Femenina en un document de l’any 1940. La censura de la moral catòlica sobre els cossos de les dones i, en general, sobre qualsevol cos fora de la norma cis i heterosexual, va ser clau en la criminalització de la pràctica esportiva de les dones, fins al punt d’excloure l’atletisme femení de les competicions estatals fins a l’any 1963.
Dins de la cotilla ideològica de l’època, l’obsessió de les institucions franquistes per disciplinar les dissidències sexuals i de gènere i per destapar els suposats casos de “falses dones”, va promoure la introducció massiva de controls abans de les competicions esportives. Durant les proves, cadascuna de les participants s’havia de posar dempeus i nua davant del personal mèdic perquè aquest pogués comprovar la naturalesa biològica dels seus genitals. Aquesta mesura, instaurada a la península i arreu d’Europa, va provocar que moltes dones s’allunyessin del món de la competició després de sotmetre’s a controls intimidatoris i humiliants, i que les persones trans i intersexuals fossin expulsades dels campionats per no encaixar en la categorització binària de gènere establerta, esdevenint permanentment objectes de sospita i rebuig.
Durant les proves de control de gènere, cadascuna de les participants s’havia de posar dempeus i nua davant del personal mèdic perquè aquest pogués comprovar la naturalesa biològica dels seus genitals
Fora de l’estat espanyol, la Federació Internacional d’Atletisme Amateur (IAFF) va implantar també controls de feminitat a partir de 1966 a causa del clima de sospita generat en diverses competicions internacionals. Amb l’objectiu d’evitar possibles fraus, les institucions esportives van començar a regular la participació de les dones pressionades especialment pel cas de l’atleta de nacionalitat alemanya Dora Ratjen que suposadament havia enganyat el Comitè Olímpic Internacional (COI) competint com a dona en la prova de salt d’alçada femení a les Olimpíades de Berlín de 1936.
Sota el pretext de “feminitat insuficient”, “cromosoma XXY” o “síndrome de Morris”, conegut com a “feminització testicular” i del qual també es va acusar Jordi Torremadé en identificar-se com a persona intersexual, les diferents institucions esportives van forçar nombroses desqualificacions i casos de canvi de sexe durant els anys 70 i 80. És el cas d’atletes com l’alemany Andreas Krueger, acusat de dopatge després de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica per esdevenir home o de les germanes de la Unió Soviètica Tamara i Irina Press, que amb l’arribada dels primers controls de feminitat l’any 1966 i després de rebre intimidacions per la seva condició d’intersexuals, es van retirar de les competicions internacionals.
Patologització de la qüestió trans
Quaranta anys més tard de la seva retirada, el 1982, Jordi Torremadé parlava obertament de la seva condició d’intersexual i del procés de transició de gènere a El Mundo Deportivo. “El meu cas va ser un cas clínic amb un diagnòstic inicial equivocat. D’aquí que en néixer es decretés per error la meva condició de nena, quan una simple correcció d’anomalia congènita hauria comprovat la meva condició de baró”, explicava. Aquesta concepció de la intersexualitat com un “error de sèrie” imposada per la rígida estructura del sistema binari sexe-gènere, que històricament només ha permès a les persones construir-se com a homes o dones, va ser un dels condicionants en la decisió de Jordi Torremadé, d’apostar per la intervenció quirúrgica genital per poder sentir-se còmode amb el seu cos. Tal com ho analitza avui el sociòleg i activista trans Miquel Missé, “la transsexualitat és la conseqüència d’un model social en què ser home i ser dona està encasellat en categories molt rígides”, i afegeix que “dir que el nostre cos té un problema i no el marc social és molt limitat i ens atribueix la responsabilitat de resoldre’l”.
La concepció de la intersexualitat com un “error de sèrie” imposada per la rígida estructura del sistema binari sexe-gènere, va condicionar la decisió de Torremadé, d’apostar per la intervenció quirúrgica per poder sentir-se còmode amb el seu cos
Amb tot, el precedent de Jordi Torremadé en ple franquisme va servir a les diferents organitzacions esportives de l’Estat per anar modificant, amb el pas del temps, la seva concepció sobre la participació de les persones trans i intersexuals en les competicions. Malgrat que la divisió entre homes i dones ha seguit essent la base per mantenir una suposada equitat competitiva, la visibilització del cas de l’atleta català va propiciar una tendència a reduir els requisits plantejats anteriorment per a reconèixer les identitats sexuals i de gènere.
Una tendència que, si bé va deixar enrere l’obsessió institucional al voltant de les “falses dones”, va posar sobre la taula diversos debats que encara avui no estan resolts… Com s’han d’estructurar les competicions esportives perquè hi tinguin lloc les persones trans i intersexuals que no volen sotmetre’s a processos de cirurgia o medicalització? Quines alternatives existeixen al model de divisió binària per organitzar les competicions? Seria efectiu dividir l’esport de competició segons els nivells hormonals en lloc de fer-ho segons la naturalesa dels genitals? Preguntes i reptes imprescindibles d’abordar per poder trencar definitivament amb les dinàmiques de transfòbia, discriminació i exclusió sobre els cossos no binaris en el món de l’esport.
Un article publicat originalment al número 36 de la revista Fosbury, monogràfic sobre esport i franquisme
