Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Josep Fontana: mestre d'historiadors, lluitador contra la desigualtat

L’historiador desaparegut la passada nit a Barcelona, ens deixa un dels llegats intel·lectuals més lúcids de l’esquerra i un referent de diverses generacions de professionals de la ciència històrica

 

Pau Casanellas | @La_Directa
Foto de Sergi Pujolar |@spujolar 

Sense risc d’exagerar, es pot afirmar que Josep Fontana, mort aquesta passada nit a Barcelona a 86 anys, ha estat molt probablement l’historiador català més influent i de més prestigi internacional de la segona meitat del segle XX i les primeres dècades del XXI. Fill d’un llibreter de vell i llicenciat en Filosofia i Lletres, Fontana va ser docent a la Universitat de Barcelona —d’on va ser expulsat temporalment per les autoritats franquistes fruit de la seva militància comunista—, a la Universitat de Liverpool, a la Universitat de València, a la Universitat Autònoma de Barcelona i, finalment, en els últims anys de la seva carrera, a l’Institut d’Història Jaume Vicens i Vives, de la Universitat Pompeu Fabra.

Van ser les figures de Ferran Soldevila, Jaume Vicens i Vives i, sobretot, Pierre Vilar —amb qui compartia l’adscripció marxista— les que més el va marcar com a historiador. Precisament unes paraules de Vilar citades per Fontana resumeixen perfectament la seva concepció de l’ofici: “No és una ciència freda el que volem; però és una ciència”. És a dir: la història entesa com a mètode per explicar el món real i ensenyar als altres a veure’l amb ulls crítics per ajudar a transformar-lo, però sempre amb el màxim rigor possible.

Van ser les figures de Ferran Soldevila, Jaume Vicens i Vives i, sobretot, Pierre Vilar —amb qui compartia adscripció marxista— les que més el va marcar com a historiador. Unes paraules de Vilar citades per Fontana resumeixen perfectament la seva concepció de l’ofici: “No és una ciència freda el que volem; però és una ciència”

A més de la seva militància al PSUC, que va abandonar el 1977 en desacord amb l’evolució del partit, Fontana va mostrar sempre una gran preocupació per la transmissió del coneixement i la divulgació. És això el que explica la seva dedicació a la formació del professorat d’educació secundària. Especialment remarcable va ser, així mateix, la seva tasca en el món editorial, primer com a col·laborador d’Ariel i, després, de Crítica, fundada el 1976 per Gonzalo Pontón. Des de la col·lecció d’història d’aquest últim segell, Fontana va impulsar la traducció al castellà d’autors com E.P. Thompson, George Rudé o Eric J. Hobsbawm. Tots ells —especialment Thompson— van influir notablement en la seva obra, com també ho va fer Gramsci, de qui va voler plasmar en l’anàlisi històrica les propostes analítiques i conceptuals.

Una altra de les característiques de Fontana com a historiador va ser el sentit de globalitat: la concepció de la història com una ciència amb pretensió d’ocupar-se de tot el que és humà i de plantejar explicacions globals del funcionament de la societat. Una idea que xoca frontalment amb compartimentació regnant actualment en les ciències socials i les humanitats. És aquesta concepció, juntament amb la preocupació per arribar al gran públic i dotar el coneixement d’influència social, el que el va portar, ja avançada la seva carrera, a elaborar obres de síntesi, en les quals destaca sempre la gran quantitat i diversitat de referències utilitzades: Europa ante el espejo (1994) o les més recents La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014) i El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914 (2017). Menció a banda mereixerien la monumental Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (2011) i la immediatament posterior El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (2013), en les quals ofereix arguments contra l’imperialisme nord-americà i contra l’increment de la desigualtat propiciat per les polítiques neoliberals i les recents receptes econòmiques d’austeritat.

Una de les característiques de Fontana com a historiador va ser el sentit de globalitat: la concepció de la història com una ciència amb pretensió d’ocupar-se de tot el que és humà i de plantejar explicacions globals del funcionament de la societat

Amb tot, el llibre probablement més influent de Fontana va ser Historiaanálisis del pasado y proyecto social (1982), en què fa un repàs crític dels diferents corrents historiogràfics que hi ha hagut al llarg de la història i reflexiona sobre el paper de l’historiador com a “consciència crítica de la societat en què viu”. És també, segurament, el llibre en què polemitza més. I ho fa no únicament contra el conservadorisme, sinó també contra l’estructuralisme (encapçalat per figures com Louis Althusser o Marta Harnecker), al qual veia com una versió “desnaturalitzada” i “dogmàtica” del marxisme. En aquesta mateixa línia de reflexió historiogràfica s’inscriu La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per a una guia dels corrents actuals (1992), en què combat la tesi de Francis Fukuyama de l’esgotament d’alternatives teòriques a la democràcia liberal. Malgrat la vocació eminentment polemista d’aquestes obres, mai no va abandonar el rigor i la brillantor de la qual va donar fe des de l’inici de la seva carrera, caracteritzada per l’estudi del trànsit de l’Antic Règim al capitalisme. El principal fruit d’aquesta etapa va ser La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1820. La crisis del Antiguo Régimen en España (1971).

Tot i l’enorme ressò de la seva obra, tant en l’entorn més proper com internacionalment, Fontana no va deixar mai de ser una persona humil i pròxima, característiques que contrasten amb les misèries del món acadèmic i intel·lectual. Els últims anys, des del pis on vivia al Poble Sec barceloní, el barri on va créixer, no es va cansar d’atendre les múltiples peticions de col·laboracions i d’entrevistes que rebia. Tampoc no va deixar mai de treballar, convençut com estava de la necessitat d’una història crítica que contribueixi a solucionar els problemes reals de la gent.

 

CONTINGUT RELACIONAT

Josep Fontana: “Hem arribat a nivells de desigualtat similars als dels anys 20”