Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Juan Sebastián Elkano, oblits 'pertinents' per a un cinquè centenari

L'autor, historiador procedent de Getaria, localitat guipuscoana de procedència del mariner basc Juan Sebastián Elkano, un dels protagonistes de la primera expedició que va donar la volta per mar al globus terraqüi, mostra una visió molt crítica del relat que se n'està oferint a través dels actes del cinquè centenari de l'inici del viatge, per part de les institucions de l'Estat espanyol i el govern autonòmic basc. Segons la seva lectura, una es tracta d'una visió amb què s'emfatitza el retrat de la població indígena com a "bons salvatges" i no dissimula la pàtina neocolonial i l'orgull d'haver estat un imperi

La ministra de Defensa espanyola, Margarita Robles reb el primer exemplar de 'Juan Sebastián Elcano, la primera vuelta al mundo’, còmic commemoratiu del cinquè centenari de la primera volta al món en navili editat pel seu ministeri / Arxiu

La majoria d’habitants de la localitat guipuscoana de Getaria admiren Juan Sebastián Elkano i l’assumeixen com un símbol propi d’intel·ligència, tenacitat i audàcia. Per a ells, aquests valors van ser fonamentals per a dur a terme la primera circumnavegació del globus terraqüi en ple segle XVI i col·locar, d’alguna manera, el nom de Getaria a l’èpica universal. No hi ha res a objectar, és la síntesi narrativa que requereix una tradició, un mite que encarna qualitats positives sense màcula, la funció era ajudar a suportar, en una comunitat petita, les sacrificades i dures vides a les quals el mar, amb una dualitat perversa, proporcionava riquesa i es cobrava vides.

Aquesta manera de construir identitat té, des d’aquest angle, certa legitimitat, sempre que es distingeixi entre mite i realitat, i sempre que es tingui en compte que per a la majoria de getariarras coetanis de l’explorador, els representants de la noblesa local –i Elkano n’era– no estaven precisament entre les persones més admirades i estimades.

La història del Juan Sebastián Elkano real i d’aquella circumnavegació té, però, altres matisos, i per construir coneixement històric l’historiador està obligat a contextualitzar, a interrogar aquells esdeveniments i a dibuixar la panoràmica completa en un marc categorial i conceptual que tampoc exclogui els judicis de valor, un cop conclosa la seqüència causal dels fets. El problema és que la majoria dels discursos històrics fomentats i patrocinats, tant per les institucions basques com per l’Estat espanyol per al cinquè centenari de l’inici de l’expedició, renuncien a rastrejar els fils que uneixen aquelles incursions civilitzatòries d’homes com Elkano amb el nostre actual model de globalització. Se’ns parla, sense complexos, d'”emprenedors”, de “visionaris”, i d’homes que van fer possible el comerç a escala planetària.

La majoria dels discursos històrics fomentats i patrocinats per les institucions per al cinquè centenari de l’inici de l’expedició, renuncien a rastrejar els fils que uneixen aquelles incursions civilitzatòries d’homes com Elkano amb el nostre actual model de globalització

Aquest cinquè centenari es perfila, així, com un utillatge cultural més del poder, inserit en una mecànica de persuasió, que alimenta una jerarquia de valors en què es primen coneixements superficials. En explicar els esdeveniments de fa 500 anys amb categories com “mundialització” o “modernització” es construeix un discurs que renuncia a la història com a procés; renunciar, per exemple, a la categoria de “colonialisme”, és amagar un factor clau, perquè la presència europea amb la seva lògica de conquesta i submissió comença al segle XVI tot subordinant la resta de processos evolutius als seus fins, imposant així un únic model i un únic relat.

Alguns historiadors han esdevingut intel·lectuals orgànics, aquests que en paraules del precís Manuel Vázquez Montalbán, es converteixen en proveïdors de la Reial Casa (o caldria dir també d’Ajuria Enea), com en altre temps les monges dels convents produïen “yemas de Santa Teresa” a Granada. Aquest paradigma cultural finançat i promogut pel poder, posa en marxa mecanismes de recompensa i reconeixement, tant institucionals com acadèmics, en els quals els sistemes de promoció requereixen certes formes d’autocensura servil.

L’enaltiment d’Elkano que, igual que fa cent anys, es produeix en un context de profunda crisi de legitimitat de la monarquia borbònica i la unitat territorial espanyola, adquireix tints esperpèntics de la mà del Ministeri de Defensa i del Ministeri de Cultura; amb un còmic destinat al públic juvenil i una pel·lícula d’animació, construeixen i difonen un relat estil Disney o Mingote (depenent del format pel·lícula o còmic), en el qual s’aprecia, en el tracte a l’indígena com el bon salvatge, aquesta pulsió neocolonial, aquest orgull per haver estat imperi. No obstant això, s’incorre en la gran fal·làcia del retorn a Sanlúcar de Barrameda de “18 herois”, quan en realitat van arribar-hi pel cap baix persones més, tres indígenes en qualitat d’esclaus; un d’ells, al qual se li va assignar el nom de Manuel, va arribar a entendre el valor de la moneda castellana i el valor al qual es venien les espècies. Aquests coneixements mercantils adquirits per Manuel de forma empírica, van alertar els oficials de la Casa de Contractació, i per això se’l va retenir i no el van deixar embarcar-se a l’expedició que preparava García Jofre de Loaisa. Era, d’alguna manera, l’home que sabia massa.

L’enaltiment d’Elkano que, igual que fa cent anys, es produeix en un context de profunda crisi de legitimitat de la monarquia borbònica i la unitat territorial espanyola, adquireix tints esperpèntics de la mà del Ministeri de Defensa i del Ministeri de Cultura, amb un còmic destinat al públic juvenil i una pel·lícula d’animació

En aquests relats, patrocinats pels ministeris espanyols, hi ha un altre gran sacrificat que també era un testimoni incòmode: Antonio de Pigafetta, curiosament el cronista de l’expedició, que en el còmic del Ministeri de Defensa, només és esmentat com un “aventurer”. La raó, profunda i última, del menyspreu que molts historiadors oficials professen al narrador oficial del viatge, és que Pigafetta dissol, amb la seva crònica, els elements èpics i de glòria, deixant al descobert les violències i les misèries dels expedicionaris.

Fa un any que el gran historiador Josep Fontana ens va deixar, però abans de marxa, ens va obsequiar amb una obra sintètica i didàctica, com era habitual en ell, sobre el desenvolupament del capitalisme i els seus mites (Capitalismo y Democracia 1756-1848. Cómo empezó éste engaño, Ed. Crítica, 2019). Convé llegir-lo per rastrejar les veritables lògiques i els fils que ens uneixen amb el passat, aquestes que ara se’ns volen amagar. Fontana il·lustrava la mirada que l’historiador havia de tenir recorrent a la poètica de T.S. Eliot: “pel corredor que no prenem, cap a la porta que no obrim”.

Al poble que va veure néixer a Elkano, mentrestant, poden seguir estant orgullosos del mite, però seria important afegir herois i heroïnes de carn i ossos a la memòria col·lectiva de la localitat: Izaro Lestayo, la patrona de la trainera de Getaria, lluita per canviar les normes i poder competir aquest setembre en la popular cursa Bandera de la Concha i esdevenir així la primera dona que capitaneja els remers d’aquesta mena d’embarcacions. Aquí sí, hi ha una mostra de tenacitat i intel·ligència. Aquí hi ha un tret d’identitat real, que sí que mereix ser preservat.