Oleguer Presas i Renom (Sabadell, 2 de febrer de 1980) és un exfutbolista professional, conegut per la seva trajectòria al Futbol Club Barcelona i per les seves posicions independentistes i d’esquerres. Format a les categories inferiors del Centre d’Esports Sabadell i del Club Esportiu Sant Gabriel de Sant Adrià de Besòs, va debutar amb el primer equip del Barça el 2001, després de passar pel filial. Va disputar 175 partits oficials amb el primer equip (2001-2008), guanyant dues lligues i la Lliga de Campions 2005-06 a París contra l’Arsenal. El 2005 va rebutjar anar amb la selecció espanyola, al·legant motius polítics. Llicenciat en Economia per la Universitat Autònoma de Barcelona, és coautor amb Roc Casagran del llibre Camí d’Ítaca (2006) i va ser un dels impulsors de l’escola de futbol La Caserna, a Sabadell. Amb 179 infants i joves repartits entre tretze equips, amb edats que van dels 4 als 18 anys, és el projecte en el qual avui dia centra més esforços. Vinculat des de sempre al Moviment Popular de Sabadell i poc prodigat a l’exposició pública, quan reapareix sempre ho fa al costat d’una causa justa. L’entrevistem arran de la seva implicació en el Catalunya-Palestina que es jugarà a l’estadi Olímpic de Montjuïc el pròxim dimarts 18 de novembre, però al llarg de la conversa també parlem de l’esport i la mercantilització, l’autocensura, els valors del jovent i l’auge de l’extrema dreta.
Quin és el teu rol en el partit entre les seleccions de Catalunya i Palestina?
El partit l’impulsa Act x Palestina [una campanya de mobilització global promoguda per les principals organitzacions palestines de drets humans], dins d’un calendari d’actes per mobilitzar la societat i donar suport i visibilitzar la causa palestina. Es farà també des de la cultura, l’associacionisme, i en aquest cas des de l’esport. Em van contactar per veure si era possible fer alguna cosa. Vam començar a treballar amb la idea del partit entre la selecció catalana i la palestina. D’entrada no teníem relació amb la federació, els interpel·lem, busquem el finançament i anem treballant la logística per tirar endavant el partit. Que es pugui fer aquest partit és una victòria de la gent, sense la pressió popular no hauria estat possible. Ens volien fora de l’estadi Olímpic de Montjuïc i serem a dins. Aprofitem aquest escenari per mostrar el rebuig a la situació que viu Palestina i fem-nos nostra la incidència del futbol per enviar un missatge al conjunt de la societat.
Quina és la situació actual de la selecció de Palestina?
“La federació de Palestina ha denunciat l’assassinat de més de quatre-cents membres de l’entitat. Ens hem acostumat a la barbàrie, però posa els pèls de punta”
La seva federació ha denunciat l’assassinat de més de quatre-cents membres de l’entitat, entre jugadors, tècnics i personal, morts en els darrers dos anys d’atacs d’Israel. Ens hem acostumat a la barbàrie, però posa els pèls de punta. A més, històricament, la selecció palestina ha patit molts entrebancs per a jugar a l’exterior. Sempre que surten del seu territori nacional ho han de fer amb restriccions, a través dels passos fronterers o aeroports israelians. En l’àmbit esportiu cal recordar que és una selecció competitiva. Va estar a punt de classificar-se per a la Copa del Món de 2026, després d’arribar a la final de la tercera ronda, però per un polèmic penal en els últims minuts va perdre l’opció davant d’Oman.
Com llegeixes la imatge de l’estadi Olímpic ple d’estelades i banderes palestines que veurem el pròxim 18 de novembre?
El poble català sempre ha manifestat el seu compromís amb la pau i la defensa dels drets humans, amb campanyes com el No a la Guerra, el Volem Acollir o en el cas del setge de Sarajevo. En una situació com la del genocidi que pateix Gaza el poble català ja ha sortit al carrer a manifestar-se, però també és important que gràcies a una eina com el futbol i la capacitat que té d’arribar a capes de la societat a les que sovint no s’arriba es pugui mostrar una imatge potent del suport al poble palestí des de les grades.
Algunes veus de l’extrema dreta propugnen que els independentistes catalans haurien d’estar al costat d’Israel i no de Palestina. Què en penses?
És claríssim que cal defensar el dret d’autodeterminació de tots els pobles i cal estar al costat dels pobles oprimits. En el cas d’Israel i Palestina no hi ha cap mena de discussió sobre qui està oprimint a qui, sempre seré al costat de la solidaritat entre pobles i al costat dels pobles oprimits.
Quan eres futbolista en actiu, vas jugar partits de la selecció catalana, al Camp Nou o a Montjuïc, pràcticament plens i amb un gran ambient popular. Aquests últims anys ha baixat molt aquell interès: es juga en camps de menys aforament i costa omplir-los. A què atribueixes aquesta desmotivació?
“Jugar amb Palestina i omplir l’estadi Olímpic és una oportunitat per a recuperar la identificació de la gent amb la selecció com a vertebrador de país”
El primer factor determinant és prendre-s’ho seriosament. Cal prestigiar el que representa jugar amb la selecció nacional catalana. Els dies que hi havia la disputa de si el Catalunya-Palestina es jugaria a l’Estadi Olímpic o es faria a qualsevol altre estadi, amb això dius quina importància li dones. Jugar amb Palestina i omplir l’estadi Olímpic és una oportunitat per poder recuperar la il·lusió i la identificació de la gent amb la selecció com a vertebrador de país. Pot tornar a ser un tret de sortida per dignificar els partits, que li donem la importància que té i que la gent se senti orgullosa de la selecció nacional.
En la desmotivació també hi ha tingut a veure la deixadesa per part de la federació? No s’han buscat solucions imaginatives i negociat amb els clubs per poder portar els millors jugadors?
El problema és que la federació no té massa interès a obrir una batalla amb el Barça, l’Espanyol o el Girona. Fan una petició i els clubs són els que decideixen si els seus jugadors hi van o no. Però cal ficar-se al cap que no és el mateix un partit destinat a fer diners que fer-ho per recuperar l’esperit de la selecció, per causes justes i amb sentit de país.
Què et sembla l’interès creixent els últims anys per clubs com l’Europa, el Sant Andreu o el mateix Sabadell (és a dir, seguir equips més modestos, de categories més modestes, de proximitat, amb pressupostos més ajustats i que no generen drets d’explotació i, per tant, s’han d’anar a veure als estadis)? És una moda o és una reacció interessant a la mercantilització del futbol d’elit?
M’agrada. És un procés molt positiu, en el sentit de recuperar la identificació amb el club de barri i proper, i em sembla fantàstica la crítica a la mercantilització que es fa. Així i tot, cal ser conscients que a tots els espais del futbol hi ha mercantilització en diferents graus. No seria oportú abandonar l’afició cap al Barça, amb la potencialitat que té aquest gran club per enviar missatges a la societat. Hem de ser capaços d’intervenir en els missatges del Barça i, si no ho fem, cada cop s’allunyaran més dels valors de la base social. És positiu que apareguin nous espais d’afició i que no ho capitalitzi tot el Barça, però hem de posar atenció i incidir en els missatges que surten des de qualsevol club, també de l’Europa, el Sant Andreu o el Girona. En el cas del Catalunya-Palestina hem volgut que la selecció de jugadors sigui del conjunt d’equips del país, amb una representació territorial àmplia.
Tu et vas retirar a una edat no habitual (31 anys), sense anunciar-ho i en un principi vas desaparèixer de l’univers futbolístic i en general de l’esfera pública. Però fa un cert temps et vas vincular amb el projecte de futbol formatiu La Caserna, de Sabadell. Què hi feu i quines particularitats té?
“El futbol és un canal de transmissió de valors, però si no hi intervenim pot derivar en què aquests valors siguin l’individualisme, la competitivitat, l’agressivitat o el masclisme”
Utilitzem el futbol com una eina per a la transformació de la societat que ens envolta. El futbol i l’esport són canals de transmissió de valors, però si no hi intervenim pot passar que això derivi en què aquests valors siguin l’individualisme, la competitivitat, l’agressivitat o el masclisme. Nosaltres volem fomentar-ne d’altres, valors positius. En els entrenaments hi posem atenció i incorporem valors com la cooperació, les cures o el feminisme. A més, creiem en l’autogestió i les famílies participen en el dia a dia de l’entitat. A partir d’unes formacions que els hi fem, pares i mares s’incorporen als entrenaments, organitzen partits amistosos, aconsegueixen equipacions pels diferents equips, s’involucren en la comissió de feminismes per veure com incorporem la perspectiva de gènere. En la mesura del possible tothom hi participa. Més enllà d’això, tenim un equip sènior masculí format per persones en situació vulnerable. No tenien documentació en regla i no podien participar en lligues regulars, els hem buscat un espai per relacionar-se entre iguals, creant una xarxa amb altres entitats de la ciutat per donar resposta a múltiples problemàtiques associades. I, també important, tenim un projecte al Kurdistan sirià i iraquià, per replicar aquest model en territoris que estan en guerra o l’acaben de passar, amb realitats molt diverses pel que fa a religions, ètnies, orígens… La nostra idea de fer comunitat genera vincles entre persones diferents que treballen per una mateixa cosa i, a partir d’aquí, es trenquen estigmes, s’estrenyen llaços de confiança i s’aconsegueixen superar barreres. Una cosa tan tonta com és el futbol et permet crear una comunitat de persones diverses que construeixen plegades una nova realitat.
Creus que és possible fomentar els valors transformadors i la solidaritat entre els infants usant el futbol com a instrument pedagògic? Detecteu entre la canalla comportaments vinculats a l’onada reaccionària que s’estén per tota Europa?
No hem tingut gaires casos com els que planteges, però és veritat que amb l’ambient que generem als entrenaments, segons quin tipus de comentari o comportament el tallem de soca-rel. Tothom que s’incorpora a La Caserna és conscient del lloc on està i s’hi suma amb motivació, amb les dinàmiques i els valors que hi són en essència.
I els valors solidaris? La causa de Palestina està present entre el jovent?
El nostre dia a dia dels entrenaments i del futbol no és un lloc de militància clàssica on s’expressin controvèrsies o debats polítics, però et puc dir que de cara al partit Catalunya-Palestina hem organitzat autocars i ja s’hi han apuntat un centenar de persones, amb tota la diversitat de famílies. També s’hi ha sumat en ple l’equip sènior de persones més vulnerables. Això et dona una idea de la importància del que passa a Gaza en tota la nostra base social.
És molt difícil veure futbolistes professionals, però també ciclistes, tenistes…, expressar-se més enllà del que és estrictament esportiu, també amb relació a Palestina. Per què? Hi ha pressions dels patrocinadors?
“Hi ha certes campanyes mediàtiques de pressió quan un esportista se surt del discurs més uniforme i això alimenta la por, l’autocensura”
Té a veure amb la por de perdre patrocinis, d’afectar la marca personal, però també és simplement una qüestió de comoditat. No opino de res, no hi entenc de res, simplement em limito a jugar al futbol, a pedalar, i així segur que no rebo crítiques. Hi ha certes campanyes mediàtiques de pressió quan algú se surt del discurs més uniforme i això alimenta aquesta por, aquesta autocensura. Si a aquell li ha passat allò per expressar-se lliurement, a mi m’és més còmode no dir res, perquè més enllà de jugar a futbol només em faltaria haver-me d’estar justificant per la meva manera de ser o de pensar. Això té relació amb la manca de consciència sobre la responsabilitat que tenen alguns esportistes d’elit, per la posició que ocupen, no se n’adonen del tot que són un model per molta gent que els està observant. Abans penso que hi havia més consciència del vincle social i la projecció, i crec que ara es tira més cap a l’individualisme.
Això no vol dir que no tinguin opinió…
És clar. Evidentment. No hi ha ningú que no tingui opinió del que està passant a Gaza. Hi ha plena consciència, però expressar-la implica exposar-te a les campanyes mediàtiques i a la possibilitat de perdre patrocinis, oportunitats. És trist, però acaba condicionant.
Israel disputa competicions europees de futbol, malgrat no formar part del continent europeu. Després de la matança de 67.000 civils a Gaza no s’ha suspès la seva participació. La mobilització popular pot aconseguir que la UEFA i la FIFA s’ho repensin?
Aquests organismes en el cas de Rússia s’han posicionat d’una manera molt clara i amb Israel no s’atreveixen a fer-ho. No volen assumir la responsabilitat que tenen. Recordem el cas de Sud-àfrica i el pes que va tenir l’esport per posar fi a l’apartheid. Tots en la mesura del possible hem de perdre la por d’actuar, perquè fer-ho és imprescindible per millorar el món.
