Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Khadija Abouobaida

“El que li va passar al meu germà és responsabilitat de l’Estat”

| Arxiu

Marouane Abouobaida va néixer a Rabat l’any 1996. L’any 2019 va creuar l’estret de Gibraltar amb un grup de vint amics per arribar a territori espanyol. El van detenir i va ingressar al Centre d’Internament d’Estrangers de Sapadors (València). La versió oficial diu que es va suïcidar, però la família denuncia que va patir desatenció i que el jove no tenia cap raó per treure’s la vida. La seva germana assegura que sense la component del racisme encara seria viu.

Qui era en Marouane?

Vam nàixer i ens vam criar a Rabat (el Marroc). Venim d’un barri humil que es diu Regreg i que també és el nom d’un riu que passa per allí. Mon pare era conductor de taxi. Va morir el 2013, quan Marouane tenia 17 anys. Ma mare, Habiba, té ara 60 anys i treballa a casa. Marouane era el més menut de la família i l’únic xic amb quatre germanes. Li agradava l’esport i feia judo. Va fer el batxillerat i, amb la mort del nostre pare, va començar a sentir-se responsable de la família. Volia treballar per a guanyar-se la vida
i ajudar a la mare, així que va començar a pensar a sortir del Marroc. Deia que algun dia es compraria un cotxe per a portar a la mare allà on ella volgués. Aquest era el seu somni.

Com comença la seua ruta migratòria?

Un any i mig abans d’anar-se’n ja havia començat a pensar en la ruta. Es va comprar un salvavides i se l’emprovava dins de casa per a insinuar-nos que volia migrar. Quan se’n va anar no ens ho va dir. Vam saber que havia sortit amb més amics i que eren uns vint joves, tots del mateix barri. Ens va cridar des de dins del centre d’internament d’estrangers de València i ens va explicar que alguns havien estat deportats, mentre que a ell i altres nois els havien detingut i internat en aquell recinte policial, el centre de Sapadors a València. Des de dins estava en contacte amb nosaltres per videotrucada o per telèfon. Sempre ens deia que allí no estava bé, que no hi havia menjar suficient i que ho estava passant malament.

Marouane va ser ficat dins la cel·la d’aïllament després de rebre una brutal pallissa per part d’altres interns. Va parlar amb vosaltres de la violència que estava patint dins del CIE?

Durant la seua estada allí deia que estava rebent maltractament per part d’algunes persones que també estaven internes al CIE i també per part de la policia. Ens va relatar que el dia que va rebre aquella pallissa, volia anar a dutxar-se i va vindre un noi que li va empènyer i que li va impedir dutxar-se. Després van vindre altres nois, li van posar una tovallola al voltant del coll i van començar a colpejar-lo molt fort. Vam parlar amb ell a migdia i ens va dir que no es trobava bé. Li feia mal el cap i no veia bé per un dels ulls a causa dels colps que havia rebut. Eixa va ser l’ultima vegada que tenim contacte amb Marouane.

Poc temps després, la policia el fica dins d’una cel·la d’aïllament. Ell no podia expressar-se ni moure’s i nosaltres vam perdre el contacte amb ell. Cridàvem als seus amics, també detinguts al CIE, però ens deien que Marouane no es trobava bé i que no podia parlar perquè estava en aïllament.

Com us assabenteu de la mort?

La policia mai ens va cridar. Tampoc les autoritats del CIE ni el consolat marroquí no ens van donar cap informació. Ens vam assabentar de la mort del meu germà pels seus companys del centre d’internament. De fet, ell va morir un dilluns i nosaltres no ho sabem fins a l’endemà, quan ens van telefonar els seus companys per a comunicar-nos la notícia. Jo estava treballant i en un primer moment no m’ho podia creure. Em vaig quedar en estat de xoc, emocionalment no sabia què fer. No era capaç de cridar ni de comunicar la notícia a la resta de la família. Després d’uns minuts, vaig cridar a la meua germana que viu a Agadir. Vaig sortir amb l’uniforme de l’hospital on treballava, vaig agafar un taxi i vaig anar directament a casa de ma mare, que ja s’havia assabentat per la meua germana. Més tard vam anar al Ministeri d’Afers Exteriors a Rabat, per tal de confirmar el que ens deien i també vam contactar amb el Consolat Marroquí a València, que ja tenia la informació del CIE i que es va encarregar dels tràmits per a la repatriació del cos.

Sentiu que el racisme va ser un factor determinant?

Sí. Sempre ho he dit i sempre ho diré. El CIE era una presó per al meu germà, que no havia fet res per a estar allí i que l’única cosa que volia era buscar una vida millor. Tenia molts somnis i tota una vida al davant, però va tornar dins d’un taüt. El que li va passar al meu germà és responsabilitat de l’Estat. Quan vaig mirar el vídeo del suïcidi a les càmeres de seguretat, vaig confirmar que quan Marouane va caure a terra encara estava viu i ningú li va prestar l’assistència mèdica que podria haver-lo salvat.

Heu rebut alguna mostra de reparació per part de l’Estat espanyol?

No hem rebut cap mena de reparació. M’agradaria que es tornés a obrir l’expedient i que s’investigués bé perquè hi hagi justícia. Estic convençuda que tot el que li va passar a Marouane és per ser marroquí. Continue molt dolguda i sense poder superar-ho. D’altra banda, estem agraïdes pel suport que hem rebut de Casa Marroc i la plataforma CIEs NO de València. L’acompanyament que hem rebut d’aquestes dues organitzacions ha estat molt important. Van estar amb nosaltres i sentim que també van estar amb Marouane.

Com valoreu la resposta de la justícia espanyola?

Ha estat molt frustrant. He sentit humiliació i injustícia, com si la vida del meu germà no tingués el valor d’un ésser humà. Sent que no s’ha fet res per investigar el cas. Abans que passés tot això, tenia una altra visió d’Espanya i un altre pensament sobre Europa. Pensava que hi havia drets i que el meu germà hi podria trobar un treball digne i un futur. Després del que li va passar, em costa molt pronunciar el nom d’aquest país. Ara només vull justícia per a Marouane, perquè sent que encara no està bé. Quan hi hagi justícia, ell estarà bé.

Article publicat al número 558 publicación número 558 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU