Els organitzadors introdueixen un missatge secret dins del testimoni, i després de passar per les mans de milers de persones, es llegeix durant l’acte de cloenda. Portar el testimoni de fusta es considera un honor; ciutadans, entitats i institucions ‘compren’ kilòmetres en favor de la llengua. Les escoles populars d’ensenyament de l’eusquera agrupades en l’associació AEK són les que organitzen la cursa, i els diners que es recapten en aquest gran crowdfunding són per a elles.
L’eusquera ha estat a punt de desaparèixer. De fet, aquesta llengua d’un milió de parlants encara està, segons la Unesco, en perill de desaparició, de manera accentuada en alguns dels seus territoris. En algunes zones és oficial, però en la major part del seu territori no ho és. La Korrika uneix la totalitat dels territoris de l’eusquera en un ambient festiu. Els ciutadans que tenen una actitud positiva en favor de la llengua aprofiten que la Korrika passa pel seu barri, poble o ciutat per organitzar tota mena d’accions de suport i reivindicació de la llengua.
Aquesta llengua d’un milió de parlants encara està, segons la Unesco, en perill de desaparició, de manera accentuada en alguns dels seus territoris on fins i tot no és considerada com a oficial
Igual que l’organitzadora AEK, la Korrika és una iniciativa sorgida de la societat civil, se celebra un cop cada dos anys i la d’aquest any és la vintena edició. Tenint en compte l’èxit que té, altres comunitats de llengües minoritzades també han començat a organitzar curses als seus territoris: Països Catalans, Irlanda, Bretanya, Gal·les, Galícia i la Vall d’Aran corren reivindicant les llengües pròpies.
Per què l’èuscar necessita la Korrika?
L’eusquera ha patit un retrocés important darrerament, sobretot durant els tres últims segles. Només pel fet de saber eusquera, els bascos han rebut burles, multes, pallisses i altres càstigs. Així, entre molts altres factors polítics, la persecució psicològica ha tingut un paper important en el fet que molts parlants hagin canviat la seva llengua. Les polítiques lingüístiques de l’Estat espanyol i l’Estat francès han incidit de manera directa contra l’eusquera, tal i com afirmen la majoria de lingüistes.
L’anell és un dels símbols més impactants de l’opressió que ha patit l’eusquera. Estava prohibit parlar eusquera a l’escola, i quan el professor sentia algun nen parlar en aquesta llengua, li donava l’anell, perquè ell fes el mateix entre els seus companys. Així es promovia que els nens es delatessin, i un cop acabada la setmana escolar es castigava el portador de l’anell, sovint físicament. Molts van arribar a odiar la seva pròpia llengua, i van decidir no transmetre-la als seus fills, per tal que no patissin el que ells van patir. Els testimonis recollits a tot el País Basc deixen clar que l’ús de l’anell era generalitzat durant almenys els dos últims segles, i molts testimonis que van patir aquest càstig encara són vius.
Durant la dictadura l’Estat espanyol va fer desaparèixer gairebé del tot l’eusquera de la vida pública, presentant-la com una llengua contrària a la modernitat
A l’Estat espanyol van prohibir totalment l’eusquera durant una dictadura que va durar 40 anys; fins i tot van arribar a crear una Guàrdia Urbana que vigilava la llengua que utilitzava la gent, amb l’objectiu de castigar l’ús de l’eusquera. Van fer desaparèixer gairebé del tot l’eusquera de la vida pública, presentant-la com una llengua contrària a la modernitat.
Als anys 50, i encara amb més força als 60, la gent es va organitzar de manera clandestina i es van crear escoles en eusquera en domicilis particulars. Així va néixer un moviment renovat en favor de la llengua. A la dècada dels 70, amb l’ambient polític candent, milers de persones van alfabetitzar-se, i per això es van crear les escoles d’AEK. Un cop acabada la dictadura, veient la necessitat d’obtenir finançament, uns quants somiadors van crear la Korrika el 1980.
Encara que hagin passat 35 anys des d’aleshores, l’eusquera no és oficial en la major part del territori on es parla. En aquestes zones, com que l’escola pública no dóna l’oportunitat d’estudiar en eusquera, milers de nens i nenes han de fer molts kilòmetres per poder estudiar en eusquera en escoles privades d’altres localitats. Al territori on l’eusquera és oficial, encara que s’hagin donat passos significatius amb les institucions locals, el Govern espanyol denuncia els ajuntaments que funcionen en eusquera. A banda d’això, la memòria del poble basc encara recorda com la policia espanyola va tancar l’any 2003 l’únic diari en llengua basca, l’Egunkaria, i va torturar els membres de la direcció del diari. A l’Estat francès, és el francès l’única llengua oficial, i hi ha hagut judicis contra les escoles que ensenyen en eusquera, o fins i tot, recentment, s’ha denunciat un ajuntament que va decretar l’eusquera llengua cooficial.
“Eusquera surt a fora i anem tots cap a la Korrika”
Alguns experts certifiquen que de les 7.000 llengües que existeixen avui al món la meitat desapareixerà. Tot i que encara s’hagi de fer una feina ingent per normalitzar la llengua, al País Basc no s’ha deixat que la llengua desaparegui.
“L’eusquera és el nostre únic territori lliure”, “Una llengua no es perd perquè no l’aprenen els que no la saben, sinó perquè els que la saben no la parlen” o “Com n’és de bonic sentir-te en eusquera”, són frases que es poden llegir a moltes cases i samarretes, a molts establiments i bars del País Basc. Amb l’orgull que com a poble suposa tirar endavant la Korrika –una iniciativa gegant que necessita la feina de centenars de voluntaris–, milers de ciutadans anònims s’ompliran d’energia per continuar treballant en favor de la llengua, per sentir-se forts i seguir habitant el món amb ulls propis.
Article publicat originalment a ‘Argia’. Traducció al català d’Aritz Galarraga i Maria Plana
