En Visar mai va imaginar-se que els tornaria a veure. I, no obstant això, cinc anys després, els seus nets juguen al pati de la seva humil casa en un poble remot, envoltat de verds pujols i camps de blat de moro, vint quilòmetres al nord de Pristina. “El més jove tenia sis mesos quan se’n va anar a Síria i l’últim encara no havia nascut”, diu encenent una cigarreta darrere l’altra. En Visar és un home vell, serè en un primer cop d’ull, però els seus ulls blaus magnètics parlen d’una vida de sacrifici, mortificació i espera. “Si ho hagués sabut, hauria fet tot el possible per aturar-los. La meva filla va marxar amenaçada pel seu espòs. Van cometre un error, però era millor deixar-los a Síria o intentar corregir el seu camí? Si la meva filla s’ha equivocat, ho pagarà, però els infants són innocents”, explica.
Els nets i la filla d’en Visar són els fills i la muller d’Arbenin Demolli, un dels 316 combatents estrangers que van abandonar Kosovo el 2014 per unir-se a Estat Islàmic a Síria. Demolli va morir a Alep uns mesos després d’arribar-hi, però la dona i les criatures van romandre a Síria fins al 20 d’abril. Va ser aleshores quan el govern de Kosovo, en una operació sense precedents a Europa, va repatriar 110 persones, gairebé totes esposes o filles de soldats de l’autoproclamat califat, inclosos els nets i la filla de Visar, l’Edona. La dona, molt jove i de pell blanca, apareix a la porta del pati, embolcallada en un llarg xador color robí. “Estic molt feliç d’estar a casa amb els meus fills”, diu en àrab. “Tinc sort”, reconeix. No pot dir gaire més. Ni tan sols hauria de parlar amb periodistes, ja que està sota arrest domiciliari i s’enfrontarà a un judici penal. Però el seu somriure tímid revela l’alleujament que suposa estar a casa, a diferència de moltes altres persones.
Desenes de milers de vides en suspens
Alliberats els territoris conquerits per Estat Islàmic, milers de dones i infants (esposes i filles de milicians) han acabat vivint amuntegats en camps de detenció situats en zones desèrtiques del nord-est de Síria. Com afirma Domenico Chirico, director de programes de l’ONG Un Ponte Per a Síria, “només al camp d’Al-Hawl hi ha al voltant de 75.000 persones, i 12.000 són dones i nens estrangers en un estat de semidetenció i violència. És una bomba de rellotgeria”. Des de la invasió turca del nord-est de Síria, a més, les condicions d’aquestes instal·lacions precàries han empitjorat encara més.
Milers d’esposes i filles de milicians viuen amuntegats en camps de detenció situats en zones desèrtiques del país d’Al-Assad
Fins i tot les Nacions Unides han instat la comunitat internacional a repatriar les ciutadanes, però la majoria de governs europeus –inclosos el francès, l’alemany, el belga i el britànic– s’han negat a fer-se càrrec de les dones i les criatures, deixant-les atrapades en un territori inestable. L’estat més jove d’Europa, en canvi, sí que ho fa fet i ha llançat Mualime: un projecte de rehabilitació únic que involucra psiquiatres, psicoterapeutes familiars, imams i predicadores.
A la cerca de la reintegració
A Lipljan, una ciutat a vint quilòmetres al sud de la capital del país balcànic, ens trobem amb Sanie Gashi Mehmeti, una de les responsables del programa de rehabilitació. “Soc una mena de pont entre les dones i la societat. Les visito a casa i les ajudo a recuperar una vida normal, ensenyant-los quin és el veritable valor de l’islam”, explica aquesta predicadora musulmana, amb més de deu anys d’experiència en presons femenines. Gashi Mehmeti és una dona cordial i gentil. Està involucrada en nombrosos projectes d’escolarització i prevenció de la violència amb la comunitat local de Lipljan. Asseguda a la seva oficina, just abans de començar un curs, ens detalla diversos factors que van contribuir al procés de radicalització a Kosovo: “La pobresa, la desocupació, la falta d’educació i el paper de les xarxes socials van influir-hi. També ho van fer l’arribada de diners i de tones de llibres, després de la guerra a Kosovo, enviats per associacions vinculades a Qatar i l’Aràbia Saudita”.
Tot i que la població de Kosovo és de fe musulmana en un 90%, la majoria té conviccions profundament laiques
Tot i que la població de Kosovo és musulmana en un 90%, la majoria és profundament laica. Per aquest motiu, les famílies d’aquells qui se’n van anar a Síria i les ciutadanes retornades, especialment les dones, tendeixen a patir l’estigmatització de la societat kosovar. El projecte de rehabilitació inclou trobades periòdiques amb el veïnat i les habitants dels pobles d’on provenen les dones.
“Les meves col·legues i jo treballem amb la població, perquè la comunitat pugui acceptar i reintegrar aquestes dones i els seus fills. No és un procés fàcil. Si han comès un delicte, han de ser castigades. Si l’han comès, han de ser ajudades i reintegrades. Però si les deixem en aquests territoris [a Síria] o les abandonem, poden tornar-se encara més perilloses. A la vida podem cometre un error, però hem d’ensenyar-los la direcció correcta i evitar que els nens creixin amb idees equivocades sobre l’islam”, afirma Gashi Mehmeti.
Un llarg procés de rehabilitació
La carretera que uneix Lipljan amb Pristina creua pujols frondosos de geometries variables. De fons, s’hi poden veure estrets minarets i cases baixes, en harmonia amb el paisatge. L’entrada a la capital de Kosovo, en canvi, està marcada per enormes edificis de formigó armat i llargs braços de metall que sobrevolen el cel de la ciutat. La crida del muetzí està precedida pel so de les campanes de la catedral de la Santa Mare Teresa, l’església catòlica dedicada a la famosa monja d’origen albanès. Els carrers del centre estan plens de bars, pubs i joves que volen divertir-se.
Les ciutadanes retornades del front sirià, especialment les dones, tendeixen a patir una forta estigmatització social
No gaire lluny es troba el Centre Clínic Universitari de Kosovo. En aquest espai es va estudiar i desenvolupar la teràpia psiquiàtrica que forma part del procés de rehabilitació per a dones i infants repatriades de Síria. L’equip de psiquiatres, psicòlogues i psicoterapeutes familiars està coordinat per una dona, Valbona Tafilaj: “Es tracta d’un camí llarg que depèn de les experiències individuals, però els símptomes més visibles durant les primeres sessions de psicoteràpia són el trastorn d’estrès posttraumàtic, els flashbacks i la depressió”, explica la psiquiatra, especialitzada en treballar contra dinàmiques de radicalització. Aquest vessant psiquiàtric del programa inclou visites a domicili, sessions individuals i familiars, activitats a l’aire lliure i un procés de reintegració mitjançant l’escola i cursos de capacitació. “Primer afrontem el trauma, després mirem de treballar sobre la ideologia. Moltes d’elles no van triar anar a Síria, sinó que van ser forçades pels seus marits. Altres s’han radicalitzat. Totes, no obstant, han viscut quatre o cinc anys sota Estat Islàmic i la seva ideologia. Inclosos els infants”, diu la doctora.
Tot i que no hi ha un recompte oficial, l’Institut d’Estudis Polítics Internacionals (ISPI) considera que unes 40.000 persones de més de 80 països, incloses dones i criatures, han marxat a Síria i l’Iraq. Amb l’excepció de Rússia, el Kazakhstan i alguns casos excepcionals de repatriació d’infants orfes per part de Suècia i l’Estat francès, cap altre estat ha volgut fer-se responsable dels familiars dels combatents d’Estat Islàmic.
El programa de repatriació i rehabilitació, dissenyat i desenvolupat durant més de dos anys per Kosovo, és extremadament complicat i no té resultats garantits, però, com explica Mensur Hoti, director del Departament de Seguretat Nacional de Kosovo, “és la millor solució i està gestionada per l’estat. Quina alternativa teníem? Deixar-los a Síria amb el risc que es puguin radicalitzar encara més, s’uneixin a altres guerres i després tornin a Kosovo fora del nostre control? La nostra constitució exigeix que cuidem els nostres ciutadans allà on siguin. Potser cometrem errors en aquest projecte, però l’estem duent a terme pels infants. No són culpables d’haver nascut a Síria o d’haver estat portats allà pels seus pares. Si els deixem allí, d’aquí a deu anys tindrem un altre Estat Islàmic o una cosa similar. I serà culpa nostra”.
* Les ubicacions i els noms de les persones repatriades i les seves familiars han estat canviades per protegir-ne la seva identitat.
