Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La barricada gràfica del curt estiu de l'anarquia

El llibre i exposició virtual 'Gràfica anarquista: fotografia i revolució social (1936-1939)' rescaten l'univers iconogràfic i propagandístic produït pel moviment llibertari en el període històric de la revolució social i la guerra civil

42 caixes amb 5.000 negatius, 3.000 fotografies en paper i 259 plaques de vidre exiliades, des de 1947, en els calaixos de l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam. Després d’anys de periple per magatzems i soterranis de diferents ciutats europees, els materials gràfics i la memòria clandestina d’una de les experiències revolucionàries més significatives de la història contemporània d’Europa surten a la llum.

‘Gràfica Anarquista’ és la cristal·lització d’anys de recerca per part de l’equip de l’Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ), la Fundació Anselmo Lorenzo i l’Ateneu Enciclopèdic Popular. El resultat és un llibre i una exposició homònima centrada en la iconografia generada per la CNT durant els anys de la revolució social i la guerra civil. Una exposició que fins ara es podia veure a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, però que arran del confinament es pot veure ara de manera virtual.

‘Gràfica Anarquista’ és la cristal·lització d’anys de recerca per part de l’equip de l’Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ), la Fundació Anselmo Lorenzo i l’Ateneu Enciclopèdic Popular

Un testimoni inèdit en el qual s’olora el fervor revolucionari d’aquells dies; les col·lectivitzacions agràries i d’indústries (es van socialitzar un 70% de les indústries catalanes, unes 3000 empreses només a Barcelona), els fronts de guerra i les rereguardes urbanes i rurals, els centenars de milicianes voluntaries preparades per l’autodefensa, els emblemes CNT-FAI sobre vehicles blindats de forma autogestionada, els carrers reanomenats. I els edificis socialitzats convertits en aquarteraments de milicianes, menjadors populars, hospitals, cases de poble, centres de refugiats, escoles o en agrupacions de dones.

Imatges que aconsegueixen superar l’àmbit de l’espectacle i l’exposició de museu i que dibuixen en les ments del segle XXI l’imaginari de resistència contra la guerra i el feixisme. I que il·lustren la capacitat i efectivitat de les llibertàries de llavors per crear estructures obreres que donaren resposta a les diferents necessitats i àmbits de la vida; l’autodefensa, l’autodidactisme i l’autoformació, l’esport, la salut, les cures o la col·lectivització econòmica.


Una revolució centrada en la cultura i l’educació

Escriu l’equip de l’OVQ: “Tot i que des dels seus orígens l’anarquisme ha estat un moviment polític que ha gravitat al voltant del fet cultural i que ha confiat com cap altre en l’educació i la lectura com a eines d’emancipació social, l’anarquia ha hagut de suportar una campanya permanent d’estigmatització per part dels seus enemics, associant-lo al caos, la destrucció i la violència irracional”.

Entre els anys 1869 i 1939, amb pocs recursos i mitjans humils, el moviment llibertari va publicar a l’Estat espanyol més de 900 capçaleres de diaris anarquistes i fins a 3.000 llibres, segons dades de l’historiador Paco Madrid

Entre els anys 1869 i 1939, amb pocs recursos i mitjans humils, el moviment llibertari va publicar a l’Estat espanyol més de 900 capçaleres de diaris anarquistes i fins a 3.000 llibres, segons dades de l’historiador Paco Madrid. Solidaridad Obrera, referent històric de la premsa anarquista, va arribar a una tirada de fins a 150.000 exemplars diaris. Així mateix, en els cinc primers mesos de la Revolució, es van establir 20.000 noves places escolars a Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat.

Aquestes xifres ens revelen l’abast de l’explosió i hegemonia cultural del moment. I mostren, en paral·lel, la capacitat de publicació constant de materials com articles, fulls volants, assaigs, poesia, relats o novel·les. “Ben aviat, aquells papers que circulaven per tot arreu van començar a incorporar reclams gràfics al costat del text, a mesura que els editors van ser conscients de la seva importància comunicativa i propagandística, i més tenint en compte que l’analfabetisme era habitual entre grans capes de població proletaritzada”, expliquen.

‘Solidaridad Obrera’, referent històric de la premsa anarquista, va arribar a una tirada de fins a 150.000 exemplars diaris |Arxiu

 

Influenciats per les dinàmiques propagandístiques que arribaven de la Revolució Russa, artistes i militants és bolcaren en el fotomuntatge com a nou mitjà de difusió. Publicacions com Estudios, Umbral, Orto, Tierra y Libertad o Tiempos Nuevos van reflectir la rellevància d’aquest nou format en les seves portades, crítiques amb la guerra o la República o glorificant la figura de la dona o del camperol. Marc Dalmau, cooperativista i investigador que ha col·laborat amb el projecte, destaca: “L’exposició mostra la importància de la fotografia com una arma de combat en els inicis de la propaganda, mitjançant fotomuntatges d’artistes com Manuel Monleón o Josep Renau. Però també el seu ús com a arma educativa en el camp de batalla cultural o de subversió moral a les capçaleres naturistes”.

Sota el paraigua naturista i lliurepensador, aquest darrer corrent va penetrar en entorns obreristes llibertaris, donant cabuda a cosmovisions i pràctiques tan dispars com l’espiritisme, el vegetarianisme, la trofologia, l’exploració d’alternatives energètiques, el neomalthusianisme, l’eugenisme o l’exploració de les sexualitats. Aquell “laboratori d’idees trencadores, en ebullició, d’alternatives oposades al capitalisme”, en paraules de la historiadora Dolors Marín, es va materialitzar en colònies anarco-naturistes, lligues vegetarianes, federacions, congressos divulgatius, ateneus com el naturista eclèctic del Clot o el grup naturista Sol i Vida. Un testimoni que ens ha arribat reflectit en les publicacions de l’època, trencadores i de fort pes gràfic, com les revistes PentalfaÉtica y Iniciales.


El cervell de la gràfica: l’Oficina d’Informació i Propaganda

La tasca ingent de producció gràfica va recaure sobre l’Oficina d’Informació i Propaganda de la CNT-FAI, una agència que va néixer amb el propòsit explícit de constituir un arxiu de la Revolució. Es va ubicar al quart pis de l’edifici que actualment acull la seu de Foment del Treball, a la Via Laietana de Barcelona; una fortalesa que allotjava diferents comitès revolucionaris i que es va convertir en la casa CNT-FAI fins al final de la guerra.

L’Oficina d’Informació i Propaganda va encarregar la producció de tota mena de material gràfic a professionals aliens al moviment com Antoni Campanyà, David Marco o Pérez de Rozas, però també a militants compromeses com Margaret Michaelis i a L’obrera de l’art, Kati Horn

Des d’allà, dirigida pel periodista Jacinto Toryho, l’Oficina va encarregar la producció de tota mena de material gràfic (reportatges, fotografies, pel·lícules, dibuixos i cartells) a professionals aliens al moviment com Antoni Campanyà, David Marco o Pérez de Rozas. També a militants compromeses com Margaret Michaelis i a L’obrera de l’art, Kati Horna. Aquesta reportera incansable va recórrer amb la seva càmera els escenaris de la guerra i es va caracteritzar per “retratar la vida quotidiana de la població a la rereguarda, fugint del cànon fotoperiodístic del conflicte, marcat per la recerca de l’espectacularitat de la imatge del front i de l’horror. Les seves portades a Umbral són retrats a tota pàgina que protagonitzen dones, gent gran i criatures amb rostre alegre”, s’explica en l’apartat destinat a la seva figura.

Entre l’activitat de l’Oficina també cal destacar la crònica audiovisual Reportaje del movimiento revolucionario en Barcelona –considerada la primera pel·lícula anarquista– filmada pels mateixos obrers combatents de la ciutat l’any 1936, amb plànols d’esglésies fumejant, carrers i fàbriques sota control anarquista. La Spanish Photo Agency, una agència fotogràfica pròpia amb vocació de difusió internacional, la ECN1 Radio CNT-FAI o la Secció Exterior, encarregada de generar i distribuir internacionalment butlletins i diaris redactats en diferents idiomes, van ser altres projectes de comunicació i propaganda impulsats des de la frenètica Oficina.


La imatge que restitueix la memòria

La mort de Durruti va fer que en la majoria de capçaleres anarquistes s’articulés la construcció visual d’un mite parareligiòs: l’enaltiment de l’heroi revolucionari caigut. Des de l’Oficina, però no només des d’allà, es van produir monogràfics, llibres, documentals i articles de tota mena mostrant admiració pel dirigent i dolor per la seva pèrdua. La reorganització de l’Estat i el seu afany centralitzador, els fets de maig de 1937 i la influència estalinista, les tensions entre les bases de l’anarquisme i els ministres de la CNT al govern i l’avenç del feixisme a tota la Península donaven compte d’una nova correlació de forces. “El poder dels barris i la revolució arribaven a la seva fi (…) ja no era més que un somni distant, desbancat per la guerra”, segons la descripció de decadència escrita per Chris Ealham en la seva obra magistral La lucha por Barcelona.

Des de l’OVQ comparteixen que un dels objectius del llibre és “contribuir, per mitjà de les imatges, a restituir la memòria de l’anarquisme. I que, fotografia a fotografia, la seva mirada obrera, combativa, compromesa en el somni compartit d’un món més just, torni de l’exili”

“L’afany dels anarquistes per mantenir viva la flama propagandística a través de la pàgina impresa es va mantenir fins al mateix moment de la derrota. L’últim número d’Umbral va sortir al carrer el 21 de gener de 1939, hores abans que s’ordenés l’evacuació d’organismes oficials de Barcelona”, explica el llibre. “A la portada es pot apreciar com les tasques d’impressió es van fer a correcuita, plagades d’errors ortotipogràfics. Són pàgines tremoloses. A la contraportada ja no es cridava a la resistència. La gent fugia. Dues fotografies d’homes, dones i criatures esparracades, a peu o sobre un carro envelat, cap a l’exili”.

“La guerra civil oberta acabà aquell glacial febrer de 1939, però les conseqüències materials i simbòliques prossegueixen fins avui. La misèria cultural heretada, la humiliació dels vençuts i sobretot, el conflicte immanent, encara persisteixen” apunta Dalmau. I resseguint el treball de Clara Valverde, afegeix: “En aquest país portem un trauma col·lectiu molt fons a dins, irresolt i sense tancar, que s’ha transmès de generació en generació… Sembla que ens toca a nosaltres responsabilitzar-nos de guarir terapèuticament les ferides falsament tancades i restituir la dignitat col·lectiva dels nostres avis i àvies”. Així ho comparteixen des de l’OVQ: “Aquest és un dels objectius del llibre. Contribuir, per mitjà de les imatges, a restituir la memòria de l’anarquisme. I que, fotografia a fotografia, la seva mirada obrera, combativa, compromesa en el somni compartit d’un món més just, torni de l’exili”.