Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Tornar nues, de nou, a la natura

Des de la filosofia grega fins a l’actualitat, passant per l’anarquisme del segle XX, el naturisme i l’expressió nudista esquiven sancions i persecucions i es reivindiquen com un moviment per l’acceptació dels cossos i la nuesa, l’harmonia amb la natura i com a eina contra la hipersexualització

El sentiment de llibertat que aporta el nudisme, d’alliberar-se de la roba, dels prejudicis i de les inseguretats i fer-ho en comunitat són els motius més compartits per les persones que practiquen nudisme al Fonoll. “Tot i així, la sensació de ser un bitxo raro no acaba de desaparèixer del tot”, ens explica una passejant. El Fonoll és un espai on gaudir de la nuesa i d’un model de vida connectat amb la natura. Aquesta, segons la definició de la Federació Internacional de Naturisme, és la diferència entre el nudisme i el naturisme: “És una forma de viure en harmonia amb la natura, caracteritzada per la pràctica del nudisme en comú, amb la finalitat d’afavorir el respecte cap a un mateix, als altres i al medi ambient”. Encara que la pràctica del nudisme sigui legal a l’Estat espanyol, hi ha alguns municipis –com Barcelona, Tarragona i Platja d’Aro– que, a través de les ordenances municipals, el prohibeixen. Associacions i federacions naturistes reclamen que es consideri el nudisme com una ideologia i que, emparant-se en la Constitució, cap ordenança local el pugui prohibir.

Tot i que avui en dia les associacions nudistes neguen tenir cap relació amb algun moviment polític, el cert és que a principis de segle XX va tenir un important vincle amb l’anarquisme. Tant, que es va consolidar el naturisme llibertari. Maria Carmen Cubero, autora del llibre La pérdida del pudor, el naturismo libertario español (1900-1936), destaca en les seves pàgines que “la branca naturista llibertària fou la més transgressora i l’única en barrejar naturisme científic i pensament filosòfic, introduint valors que podrien considerar-se com a precursors de les posteriors idees ecologistes”.

El naturisme va sorgir a Alemanya a finals del segle XIX com a corrent apolític, medicofilosòfic i cultural en oposició a l’artificialitat de la vida moderna i del progrés heretat de la Il·lustració

El naturisme va sorgir a Alemanya a finals del segle XIX com a corrent apolític, medicofilosòfic i cultural en oposició a l’artificialitat de la vida moderna i del progrés heretat de la Il·lustració. Amb el canvi de segle, aquest corrent de filosofia higienista va promoure la idea del benefici que representava per al cos humà el contacte amb la natura, estenent pràctiques com el nudisme, el pacifisme i el vegetarianisme, i exercicis a l’aire lliure com l’excursionisme i els banys de mar. Una manera d’entendre la vida, des d’un punt de vista natural i en contra del que suposava l’artifici, que s’estengué àmpliament durant la primera meitat del segle XX i que manifesta, a través del nudisme, que la roba “no és l’esperit de la persona sinó la seva caricatura”.

Per a Ferran Aisa, historiador del moviment obrer i autor del llibre La cultura anarquista a Catalunya, el moviment sorgí com “una reacció a l’industrialisme immoral que porta l’ésser humà cap a un sistema caòtic que crea un tipus de vida artificial, que origina la degeneració de l’espècie humana i l’explotació de la naturalesa”. Josep Maria Roselló, autor de La vuelta a la naturaleza, explica com el naturisme es va traslladar fins a sectors proletaris industrials de la ciutat, sobretot a través de militants llibertàries de la Península de finals del segle XIX i principis del XX que apostaven pel retorn a la natura i la regeneració de l’individu, tant en la seva condició biològica com en la seva dimensió social. Unes arrels que ja es localitzen a l’antiga Grècia, on quatre de les escoles filosòfiques –Plató, Pitàgores, Diògenes i Epicur– tenen en comú els mateixos ideals naturistes, vegetarians i de retorn a la natura.


Politització d’un  moviment filosòfic

Aquests corrents van introduir elements per modificar l’alimentació, la reproducció, el nudisme, la cura de cos i la regeneració de l’espècie humana posant en consonància aquests valors amb el respecte a la natura. A la península Ibèrica, la politització del moviment es dona a principis del segle XX –influenciat per l’icarisme o el fourierisme– amb la difusió que en van fer en els seus articles Antonia Maymón o Federica Montseny i amb l’extensió de l’excursionisme, una pràctica associada al moviment anarquista i obrerista que aprofitava les sortides per confraternitzar i escapar del control.

Presos anarquistes practicant nudisme a la Model l’any 1933 com a protesta perquè no els servien dieta vegetariana

 

Tal com recull la historiadora Dolors Marin al seu darrer llibre Espiritistes i lliurepensadores, ambdós corrents  –anarquistes i naturistes– es van mixturar i van donar peu o suport a corrents tan dispars com l’esperantisme, l’espiritisme, el vegetarianisme, la lliure cultura, la trofologia, l’exploració d’alternatives energètiques, el neomalthusianisme, el laïcisme combatiu, l’eugenisme, l’exploració de les sexualitats o els moviments per a l’emancipació de la dona. “Es tractava d’un laboratori d’idees trencadores, en ebullició, alternatives oposades al capitalisme, d’un ensenyament autodidacta que no provenia del sistema. Els militants aprenien dels seus materials, de les autoedicions i de la premsa obrera, i recorrien a metges propers a la classe treballadora com el doctor Ferrandis, Nicolas Capó o Isaac Puente”, explica Marin. Tal fou l’extensió d’aquestes pràctiques entre la societat, principalment en entorns obreristes i/o àcrates individualistes, que van sorgir publicacions i revistes com Pentalfa o Ética y Iniciales; es van celebrar congressos i trobades divulgatives; es van fundar colònies anarconaturistes, lligues vegetarianes, projectes pedagògics, federacions o ateneus com el naturista eclèctic del Clot i el grup naturista Sol i Vida. També va influir en el sorgiment de grups llibertaris d’afinitat, culturals o d’acció, estenent –des de Barcelona– aquesta relació amb grups de Castelló, València i Alacant.


Segona República, repressió  franquista i actualitat

El moviment naturista i la seva expressió nudista van viure la seva esplendor durant la dictadura de Primo de Rivera i amb la Segona República, tot i que van ser, alhora, moments de molta repressió per part de l’Estat, de grups feixistes i de la burgesia catalana –molt lligada a l’església–, que les acusava de pornogràfiques i immorals. Tanmateix, el moviment topava amb els sectors més crítics de l’anarcosindicalisme, que hi veien un moviment individualista, retrògrad i primitivista que retardava la revolució social. La Guerra Civil Espanyola i el franquisme van aniquilar completament aquestes pràctiques destruint locals, confiscant materials o detenint els seus membres. Quaranta anys de persecució, fins al 1978, quan algunes escletxes s’obrien permetent el nudisme clandestí en racons de platges de Pals
o Sant Pol de Mar i s’obria, a la localitat almerienca de Vera, el primer càmping nudista de l’Estat espanyol, que anys més tard es convertiria en un icònic complex hoteler nudista.


Un poble únic, el Fonoll

A Catalunya avui existeixen projectes com el Fonoll, l’únic poble naturista de l’Estat espanyol ubicat, des de 1998, en una isolada vall, a cavall entre Passanant
i Vallfogona de Riucorb. Es tracta d’una iniciativa personal d’Emili Vives, un empresari que va adquirir les 200 hectàrees de terrenys i va reformar cases i construir-ne de noves per revitalitzar un poble deshabitat durant més de seixanta anys i expandir-hi l’ideari naturista. A més de ser un espai per gaudir del nudisme en comunitat, el Fonoll funciona amb autosuficiència energètica, parcel·les orgàniques, es reutilitzen ampolles de plàstic per escalfar l’aigua i hi ha elements autoconstruïts com una sauna natural i una bassa, a més d’acollir xerrades i trobades al voltant de la medicina i la salut. Actualment allotja prop de 200 persones, tant residents de llarg termini com visitants de vacances en un càmping o en apartaments als edificis restaurats. El Club Català de Naturisme té l’ús d’un edifici al poble per a les seves activitats i allotjament.

El franquisme va aniquilar aquestes pràctiques destruint locals, confiscant materials o detenint els seus membres

“Inculcar als nens i nenes que hi ha parts del cos que cal amagar és contraproduent per la seva educació”, explica Segimon Rovira, president de la Federació Naturista-Nudista de Catalunya, que remarca que el nudisme és una eina educativa important. Francisco José Estellés, secretari de l’Associació Naturista Valenciana (ANVA), ho completa remarcant que és important normalitzar i donar visibilitat a la nuesa social “com un moviment essencialment familiar per combatre la hipersexualització del cos, contribuint –entre d’altres– a la reducció de la violència sexual”.

Recepció al municipi del Fonoll

 

Segons Ismael Rodrigo, president de la Federació Espanyola de Naturisme (FEN), “la no visió de cossos de tot tipus condueix a la comercialització i sexualització del cos humà, sotmès als criteris del capital i sota l’òptica del patriarcat”. En aquest sentit, admet que, si bé és cert que hi ha objectius compartits amb el feminisme, encara no s’ha aconseguit treballar braç a braç amb col·lectius feministes. Segons Rodrigo, hi ha poques dones que ocupin càrrecs de direcció, la majoria de les que s’associen ho fan amb la seva parella home i, segons ell, se senten insegures si van soles a una platja nudista.

Tant Rodrigo com Estellés coincideixen a assegurar que l’Estat espanyol és una referència del moviment, tot i que assenyalen altres països que són puntals històrics per al naturisme. L’Estat francès per la seva oferta turística i Alemanya per la seva trajectòria de més de 100 anys del que en alemany denominen la cultura del cos lliure (FKK, Freikörperkulture). Tot i així, assenyala Rodrigo, a Alemanya hi predomina la cultura dels clubs tancats i a l’Estat francès i a Holanda se segueix un model més comercial.


Entre la persecució i la normalització

L’estiu de 1983, catorze persones que practicaven el nudisme a la platja gallega de Baroña van ser detingudes per guàrdies civils armats amb subfusells, acusades d’escàndol públic. Aquella detenció, juntament amb la posterior campanya “Tetiñas Free”, va donar una gran visibilitat al nudisme, expandint el debat per a la despenalització del moviment als grans mitjans de comunicació. La lluita del grup gallec i d’altres grups naturistes va fer que l’any 1989 s’abolissin les consideracions de tipus moral del Codi penal i que el 1995 els delictes d’escàndol públic fossin definitivament derogats. El nudisme quedava així oficialment legalitzat a qualsevol espai públic.

L’estiu de 1983, catorze persones que feien nudisme a la platja gallega de Baroña van ser detingudes per guàrdies civils armats

Tot i així, les ordenances de civisme dels municipis de Barcelona, Tarragona i Platja d’Aro –per posar alguns exemples– es mostren explícitament prohibitives amb el nudisme excepte a les zones indicades o tradicionalment nudistes. Les organitzacions naturistes apel·len a l’article 16 de la Constitució, en el qual es garanteix la llibertat ideològica i per la qual no es pot limitar la seva manifestació. En aquest sentit, segons Ismael Rodrigo, la principal amenaça pel moviment ve de la “proliferació” d’ordenances que prohibeixen el nudisme en espais públics. Segimon Rovira valora que, a la pràctica, no són ordenances gaire útils. “Des de l’Ajuntament de Barcelona ens van reconèixer que el nombre de denúncies per l’ordenança són insignificants; per tant, aquest aspecte no és important, motiu per eliminar-la”.

L’any 2017, una resolució del Defensor del Poble espanyol indicava que un ajuntament “no pot prescindir dels límits constitucionals que l’imposa el respecte del dret fonamental proclamat en l’article 16.1”. És a dir, segons Francisco Fernández Marugán, el nudisme és una ideologia. També es considera així des del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que el 2014 sentencia que la pràctica del nudisme forma part de la llibertat d’expressió i que la seva persecució s’entén com una violació d’aquest dret. El Tribunal Suprem, però, no entén el nudisme com una ideologia. Quatre sentències d’aquest òrgan entre el 2015 i el 2016 van determinar que el dret a la llibertat ideològica que es preveu a la Constitució no es veu afectat per les ordenances municipals que veten el nudisme en determinats llocs. Són resolucions que responen a recursos que la FEN va presentar, en solitari o amb altres entitats, contra decisions dels ajuntaments de Barcelona, Platja d’Aro, Cadis i Valladolid. Un dels magistrats del Suprem –que és vocal de les quatre sentències– és José Luis Requero, membre de l’Opus Dei i conegut per haver definit el matrimoni homosexual com la “unió entre un home i un animal” i per les seves posicions contra la legalització de l’avortament. “Quan un municipi o un tribunal decideix criminalitzar el cos humà ho fa sempre basant-se en criteris religiosos o morals, no existeix una argumentació jurídica o lògica al darrere”, conclou el president de la FEN.

Article publicat al número 459 publicación número 459 de la Directa