Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La batalla de la Misericòrdia

“No és fàcil
fer sortir de l’oblit els qui van viure
amb un destí d’oblit per tota paga”

La fàbrica, M. Martí i Pol


Montse Santolino
@montsanto

Podia haver estat la primera universitària de la meva família i haver estudiat física quàntica. Però no. Vaig fer periodisme i mai he portat bé la capacitat del gremi per ignorar tots els elefants de l’habitació i, sobretot, l’elefant de la desigualtat. Hem començat l’any amb els analistes del BBVA dient que fatal actualitzar les pensions segons la inflació perquè farem més vulnerable l’economia (pobreta), quan ells han jubilat al seu president amb 79,7 milions d’euros. Què mengen aquests analistes? On viuen? D’on han sortit? I mentre, els més pobres competint per l’espai fins i tot a la secció de successos. En quinze dies hem tingut morts en incendis a Sant Roc, assassinats a Baró de Viver i nens tapiats a Nou Barris. Nens tapiats mentre la seva mare –hondurenya- marxava a treballar. Ens ho podem arribar ni a imaginar? Podem imaginar els nostres nens tapiats a casa seva?

“Això en un altre barri no passaria”. Sento aquesta frase i entro en mode columnista de guàrdia (per què hi ha advocats d’ofici i no columnistes ni periodistes d’ofici?). Ho repeteix una vegada i una altra l’Anna Romagosa, la directora del CAP Raval Nord. L’Anna lidera una plataforma per aconseguir un nou edifici on poder atendre amb dignitat els seus 22.000 pacients. L’actual, l’antic hospital de tuberculosos, cau a trossos, s’ha quedat petit i no compleix les condicions mínimes d’accessibilitat. Petit problema: s’han topat amb el Macba i amb una endimoniada conjuntura política. Amb un consorci on són presents un ministre socialista, un ajuntament del canvi i un govern republicà què podria sortir malament? L’arquitecte del CatSalut diu que l’única alternativa viable és la Capella de la Misericòrdia, i el del departament de Cultura que ni parlar-ne, que allò li han promès a ells i que millor els facin una ampliació allà on estan. Però allà on estan el que hi ha és una subestació elèctrica. Quin millor lloc per passar consulta que a sobre d’uns transformadors!

Si al segle XVI van obrir la Casa de Misericòrdia per atendre els que vivien en la indigència, avui la batalla per la Misericòrdia és tan simbòlica i cultural, com material, concreta i real

Si al segle XVI van obrir la Casa de Misericòrdia per atendre els que vivien en la indigència, avui la batalla per la Misericòrdia és tan simbòlica i cultural, com material, concreta i real. El Raval està al top ten de barris amb els pitjors indicadors de salut. Té una de les esperances de vida més curtes de la ciutat i un dels índexs més elevats de malalties mentals. No és només un dels barris més densament poblats sinó on –sorpresa- més gent depèn de la sanitat pública: a Ciutat Vella només el 21,7% de la gent té mútua o doble cobertura, a Sarrià-Sant Gervasi el 78,3%. La doctora Romagosa i el seu equip lluiten cada dia, cos a cos, contra la llei de cures inverses que va enunciar un tal Hart i segons la qual, la disponibilitat d’una bona atenció mèdica varia inversament a les necessitats reals de la població.

“Això en un altre barri no passaria”. Al CAP del Raval Nord saben que arribaran els desnonaments abans que tinguin data. “Els puja la pressió arterial i l’ansietat. Com han de controlar-se la diabetis si no saben on viuran?” I quan la gent no es pot cuidar i arriba al límit no sempre acaba als hospitals. “Ho vam passar fatal. Un pacient es va xocar i per la porta no entrava ni el carro de paros ni les lliteres del SEM”. Volem acollir? Qui acull cada dia, amb cada gest, amb cada trucada, són aquestes professionals. Més del 40% de la població que atenen són migrants (en realitat molts més, però nacionalitzats). La comunitat pakistanesa i filipina tota seva i matrícula oberta com als coles. Els CAPs del Raval són la porta d’entrada al sistema per a molta gent. Amb totes les problemàtiques socioeconòmiques del món, totes les diferències culturals i la droga escampant-se. Només per fer-se càrrec del que ningú no vol veure a la resta de la ciutat haurien de tenir carta blanca.

Al CAP del Raval Nord saben que arribaran els desnonaments abans que tinguin data. “Els puja la pressió arterial i l’ansietat. Com han de controlar-se la diabetis si no saben on viuran?” I quan la gent no es pot cuidar i arriba al límit no sempre acaba als hospitals

Diu el director del Macba que no li sembla “enriquidor” pensar que “una cosa ha d’anar en contra de l’altra”. És clar que no. En contra mai. De fet la doctora Romagosa diu que la cultura és molt important per a la salut: “tenir opcions culturals accessibles dona qualitat de vida”. Però només plantejar-se el dilema entre un CAP on no caben els pacients, i un museu on no caben els quadres té molt de neoliberal. “L’art com a resposta”, diu la publicitat del museu. L’art és la resposta per a immobiliàries com Engel & Völkers que anuncia un apartament de 70 metres per 350.000 euros “amb vistes al Macba”.  L’art no és la resposta per als treballadors que van fer vaga l’estiu passat perquè els subcontractaven a cinc euros l’hora.

“Això en un altre barri no passaria”. El Macba ha ampliat l’accessibilitat de les seves obres al públic amb discapacitats. Encomiable si no fos perquè el museu estarà més preparat per rebre els discapacitats que el mateix CAP. El Macba acull ara una exposició sobre la sida i les interrelacions entre l’expansió de l’heroïna i les polítiques culturals i les de transformació urbana. Interessantíssim si no fos perquè l’heroïna ha tornat amb força, i perquè qui pot parlar-ne ara amb més autoritat no és cap comissària d’art, sinó les infermeres del CAP. Si un museu que es pretén centre de pensament crític no reacciona davant tantes contradiccions, amb quina legitimitat continuarà programant activitats educatives sobre antiracisme o exposicions amb títols com “la Barcelona menyspreada”?

Si un museu que es pretén centre de pensament crític no reacciona davant tantes contradiccions, amb quina legitimitat continuarà programant activitats educatives sobre antiracisme o exposicions amb títols com “la Barcelona menyspreada”?

La doctora Romagosa, tan discretament valenta, diu que només per atrevir-se a fer de David contra Goliat ja han guanyat. Està molt contenta perquè han conegut molta gent del barri i han fet xarxa i comunitat. “Primer any que omplim la sala a la xerrada contra la violència de gènere!” I sí han guanyat, però no han guanyat encara. La plataforma CAP Raval Nord Digne vol que en el proper ple municipal es debati l’anul·lació de la cessió de la Capella de la Misericòrdia al Macba per poder fer el nou CAP. Els calen 3.750 signatures només perquè se’n pugui parlar. En tenen bastantes, però pateixen perquè saben que moltes no els serviran per culpa de la punyetera llei de les cures inverses: als barris pobres la gent no té ni les capacitats necessàries per reclamar els seus drets. Busqueu els plecs de signatures. Aconseguiu-ne moltes. Tombem la llei. Per una vegada el Raval mereix sentir l’escalf de la resta de la ciutat. #CAPalaMisericordiaJA