Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La batalla per Istanbul

El diumenge 23 de juny es repeteixen les eleccions municipals a Istanbul, que van ser anul·lades fa un mes i mig, quan va guanyar el partit CHP, opositor d'Erdogan. El resultat dels comicis marcarà el futur polític de Turquia

Ekrem İmamoğlu es fa una foto amb alguns seguidors en un centre comercial durant la campanya electoral / sendika.org

El proper diumenge 23 es repeteixen comicis municipals a Istanbul, una nova ronda que pot determinar el futur polític de Turquia. La Comissió electoral va anul·lar fa un mes i mig els resultats de les eleccions del març passat, que va guanyar l’històric partit kemalista CHP, principal opositor a l’AKP de Tayip Erdogan. La cancel·lació dels resultats electorals, en base a al·legacions d’irregularitats en el procés de votació, va ser interpretat per molts com una jugada bruta i autocràtica de l’erdoganisme, que no accepta haver perdut el control de la ciutat més gran del país.

Però el candidat republicà, Ekrem Imamoglu, podria revalidar la victòria. En un país on l’hegemonia conservadora és gairebé absoluta, l’alcaldable ha sabut retratar les corrupteles de l’AKP. Amb un discurs inclusiu, i allunyat del dur discurs secular del CHP, Imamoglu s’ha erigit en una figura popular que atrau part de la població conservadora i religiosa, però també molts votants d’esquerra que li donaran un suport pragmàtic. Les probabilitats que torni a guanyar són altes, però en una Turquia amb una salut democràtica sota zero, i en un context de crisi econòmica en què Erdogan ha perdut part del seu momentum polític, els esdeviments postcomicis són imprevisibles.

Des que la Comissió Electoral de Turquia (YSK) va anul·lar els resultats de les eleccions municipals d’Istanbul celebrades el 31 de març, que es repetiran aquest proper diumenge 23 de juny, el sistema democràtic turc s’ha tornat a posar en qüestió. Els resultats electorals van suposar la derrota del partit islamista i conservador AKP, del president Recep Tayyip Erdogan, i del seu soci d’extrema dreta, Acció Nacionalista (MHP), que van perdre l’alcaldia de la ciutat més gran del país.

Els darrers anys l’opinió pública turca s’ha fragmentat, amb acusacions de frau electoral, i un augment de la polarització entre els cercles conservadors i els seculars. Amb les municipals del març i l’anul·lació dels resultats a Istanbul, la legitimitat dels processos electorals turcs s’ha acabat de posar en qüestió

La coalició del Partit Republicà del Poble (CHP) i el partit IYIP -una escissió nacionalista de l’MHP-, va ser escollida de manera aclaparadora a les àrees metropolitanes d’Istanbul. A més, el kemalista CHP, secular i de línia socialdemòcrata, va guanyar també en altres grans ciutats del país, com Esmirna o la capital, Ankara. No obstant, aquests resultats no indiquen una millora a nivell de salut democràtica, sinó que il·lustren un procés d’inestabilitat política que fa més de cinc anys que dura.

Turquia està a punt de canviar? Pregunta complicada. La democràcia turca està morta? És possible matar quelcom que d’entrada ja no era viu? Difícil de respondre. Des del 2014, el país ha celebrat eleccions gairebé cada any. El referèndum de 2017, posterior a l’intent de cop d’estat del 15 de juliol de 2016, va implicar el canvi de règim parlamentari a un de presidencialista, mentre que les eleccions presidencials i generals de l’any passat van afiançar encara més el poder d’Erdogan, que va esdevenir el primer president turc sota el nou sistema presidencial.

En el marc de tots aquests comicis, els darrers anys l’opinió pública turca s’ha fragmentat, amb acusacions de frau en els processos electorals, i un augment de la polarització entre els cercles conservadors i els seculars. Amb les eleccions municipals del març passat i l’anul·lació dels resultats a Istanbul, la legitimitat dels processos electorals turcs s’ha acabat de posar en qüestió.


Les crisis de l’AKP

Des que va ascendir al poder el 2002, l’AKP ha passat per diverses crisis. Durant la invasió estatunidenca de l’Iraq el 2003, Erdogan va optar per mantenir-se en el marc de l’aliança de l’OTAN, enlloc de trencar lligams per obtenir una major reputació en el món islàmic, però va superar les crítiques en el seu primer any de govern. Ja el 2013, va esclatar un escàndol de corrupció amb trucades i documents filtrats que relacionaven l’AKP amb pràctiques de suborn, frau, contraban d’or i blanqueig de diners. Després de perdre la majoria absoluta a les eleccions generals de juny de 2015, i en el marc d’una escalada del conflicte armat al Kurdistan, l’AKP va aconseguir una nova majoria als comicis de novembre del mateix any, que va guanyar gràcies a la seva retòrica antiterrorista.

El 2013, les protestes populars van esclatar al parc de Gezi d’Istanbul i es van propagar per tot el país, però no van suposar una amenaça significativa a la consolidació del poder d’Erdogan. Tant les protestes de Gezi com el cop d’estat de juliol de 2016, del qual encara no s’ha esclarit l’autoria, van tenir un impacte profund en tots els sectors de la societat turca, però no van suposar un entrebanc tangible a l’estabilitat política o a l’ordre establert de l’AKP. Tanmateix, la situació no és la mateixa que la cancel·lació recent dels resultats de les eleccions locals a Istanbul, un fet que coincideix amb una forta crisi econòmica al país i una certa pèrdua de legitimitat política d’Erdogan.


L’altra cara de la moneda: el nacionalisme laic del CHP que lidera l’oposició

El CHP és el primer partit de la república creada el 1923 pel seu fundador, Mustafa Kemal Ataturk. És considerat com la salvaguarda del laïcisme nacionalista a Turquia. Va governar el país fins que es va instaurar un sistema multipartidista el 1946, i mai des des llavors ha aconseguit revalidar una majoria absoluta. Les seves polítiques han estat motiu de fortes crítiques. El seu elitisme, la guerra de contra-insurgència contra la guerrilla kurda del PKK o l’opressió sistemàtica de la població conservadora li van passar factura.

El CHP és el primer partit de la república creada el 1923 pel seu fundador, Mustafa Kemal Ataturk. Les seves polítiques han estat motiu de fortes crítiques. El seu elitisme, la guerra de contra-insurgència contra la guerrilla kurda del PKK o l’opressió sistemàtica de la població conservadora li van passar factura

Aquests elements van ser clau en l’impuls de la retòrica populista d’Erdogan. Molta gent va veure positivament que l’AKP abracés la població conservadora, abolís la prohibició del hijab i iniciés un procés de pau al Kurdistan –del qual finalment es va fer enrere. Tanmateix, el CHP mai va saber atraure als votants conservadors, d’esquerres i/o kurds a la vegada. Mai va ser tan supremacista com l’extrema dreta turca, però històricament ha mostrat una comprensió molt limitada pel pluralisme de les identitats ètniques i religioses d’Anatòlia.

La dinàmica, però, va començar a canviar el 2018, amb la campanya electoral del candidat presidencial del CHP, Muharrem İnce. L’aspirant va manifestar repetidament el seu fons conservador i la seva simpatia cap als votants d’aquesta tendència. “No estic en contra de fer créixer una generació religiosa, estic en contra de fer-ho amb una generació de la venjança”, va dir el polític, que també va assegurar que no actuaria d’una manera binària en la questió kurda, que ambdós bàndols -turcs i kurds- li mostrarien ressentiment, però que es comprometia a resoldre la crisi de llarga durada.També va fer declaracions antisemites i misògenes durant la campanya, i més tard va demanar perdó, però no va aconseguir restablir un suport ampli ni va aconseguir ser elegit. Tanmateix, va marcar un canvi important de dinàmica del país, i en només cinquanta dies va sumar més de 15 milions de vots, malgrat tenir menys oportunitats logístiques i financeres que Erdogan.

Darrere del CHP hi queda la formació d’esquerres i pro-kurda Partit Democràtic del Poble (HDP), que va superar el llindar del 10% i va entrar al parlament el 2015. A les presidencials de 2018, molts van votar pel seu candidat, el copresident del partit Selahattin Demirtaş, empresonat des de novembre de 2016 en plena purga de funcionaris, militars, acadèmics, artistes i treballadors humanitaris. La campanya de Demirtaş es va basar en la seva activitat a Twitter des de la seva cel·la penitenciària i, tot i així, va aconseguir guanyar més vots que la candidata de l’ultradretà IYIP, Meral Akşener.

Però durant les eleccions municipals del març del 2019, l’HDP no va presentar candidatures a moltes ciutats on el CHP tenia potencial per guanyar. L’HDP va mostrar el seu ampli suport al CHP i gairebé tots els seus votants ho van fer a favor dels alcaldables del CHP a les seves zones registrades, fins i tot a Ankara, on el candidat de CHP, Mansur Yavaş, va sortir escollit. Yavaş era abans membre de la formació ultranacionalista MHP, actualment aliada amb l’AKP. Donar-li un suport pragmàtic va generar debat entre les esferes kurdes i oposició entre les esquerres, però els resultats mostren que els votants es van unir sota un principal objectiu: acabar amb el poder de l’AKP.


Compte enrere a Istanbul

En la seva campanya a Istanbul, Ekrem Imamoglu ha preservat una retòrica inclusiva, amb una perspectiva contrària al discurs de l’odi i un enfocament feminista. Després d’haver guanyat les eleccions a la metròpoli, i amb la cancel·lació dels resultats de la comissió electoral, Imamoglu va fer un discurs en pro de la llibertat d’expressió que va tenir fins i tot ressò en cercles feministes i alternatius de Turquia. Per a molta gent, el polític republicà s’ha erigit en una figura que representa el caràcter inclusiu del país, i que no es presenta a l’ombra de Kemal Ataturk, com gairebé tots els candidats kemalistes anteriors.

En la seva campanya a Istanbul, Ekrem Imamoglu ha preservat una retòrica inclusiva, amb una perspectiva contrària al discurs de l’odi i un enfocament feminista

Certament, encarna l’esperit paternalista propi del moviment nacionalista i laic turc, però en els debats i discursos, mostra coneixements per donar lliçons sobre islam i conservadorisme a l’AKP. Tampoc ha fet miracles: a les primeres eleccions del març passat, en una ciutat amb una població de 16 milions d’habitants, va guanyar tan sols amb 10.000 vots de diferència sobre el candidat d’Erdogan. Aquest estret marge el posa en una situació en què no ho tindrà fàcil per revalidar la victòria.

Quan la comissió electoral va anul·lar els resultats d’Istanbul el primer dia del Ramadà, Imamoglu va posar en dubte els valors musulmans de l’AKP i va acusar als seus membres d’actuar de manera haram [pecadora], no d’una manera halal [permès per a musulmans], tot revelant diversos documents que demostren corrupcions a gran escala de l’Ajuntament Metropolità d’Istanbul, recollits durant les dues setmanes en què va exercir com alcalde. Imamoglu insinuava així que l’AKP era prou corrupte i injust com per posar la comissó electoral, suposadament independent, sota la seva influència. A la vegada, antics i actuals dirigents de l’AKP critiquen cada vegada més les polítiques d’Erdogan en els mitjans de comunicació públics. Un qüestionament dels valors i les activitats del partit que també augmenta entre els seus votants. La idea dominant entre l’oposició és que els dirigents de l’AKP són conscients que els resultats a Istanbul no canviaran i que el seu objectiu principal és guanyar temps a per destruir documentació secreta, però, aquesta és només una teoria conspirativa. Sigui com sigui, l’anul·lació de les eleccions a Istanbul passarà a la història com un cop colossal per la legitimitat de l’AKP. L’altre gran dubte és si İmamoglu representa valors totalment democràtics per a Turquia o és només una altra figura paternalista d’una força centrífuga eterna.