Quatre-centes mil víctimes, 4 milions de desplaçats, i 11.000 persones desaparegudes, de les quals encara avui no se’n té rastre. Aquesta és l’empremta que van deixar les guerres dels Balcans a la vasta història bèl·lica d’Europa. I aquestes dades esfereïdores s’atribueixen únicament a noranta responsables. Costa de creure. Tan sols 90 de les 161 persones amb ordres internacionals de processament per crims de guerra als Balcans van ser processades, en un dels processos judicials més notoris –i més criticats– del tombant de segle: el del Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia (TPII), actiu entre 1993 i 2017 i creat per jutjar els responsables de les atrocitats comeses a les set nacions de la federació iugoslava que esdevindrien estats independents.
Enguany fa trenta anys del final de la guerra a Bòsnia i Hercegovina i a Croàcia, els dos escenaris amb més vessament de sang, on les operacions de neteja ètnica van ser més paleses i, en el cas de Bòsnia Oriental, amb un genocidi reconegut: el de Srebrenica, on 8.000 homes bosnians van ser assassinats a mans de l’Exèrcit dels serbis de Bòsnia. Malgrat que l’oblit sigui inassolible –i indesitjable–, el trauma de la guerra tampoc ha cicatritzat. La justícia reparadora ha estat incompleta i els compromisos amb la veritat, desiguals. Quan observem la justícia transicional de cadascuna de les parts bel·ligerants, trobem mancances greus en la recerca de desapareguts, en la restitució de drets de propietat, en la devolució de béns sostrets, i en el processament de tots els responsables dels crims comesos. La guerra també té normes, i aquestes van saltar pels aires a llocs com Prijedor, Foca, Škabrnja o Gospi.
La causa és ben clara i de rabiosa actualitat: el nacionalisme xovinista continua present en molts àmbits polítics i socials de la regió. La victimització del bàndol propi enfront dels crims soferts es contraposa a la deshumanització de l’altre, una dialèctica despullada de qualsevol sentit humanitari i convivencial. Aquesta narrativa, amb intensitats diverses, impregna tots els països hereus del conflicte.
Criminals campant lliures
Quan se li demana el nombre de responsables que passegen pels carrers de Belgrad, Sarajevo o Zagreb, Iva Vukuši, professora d’Història Internacional a la Universitat d’Utrecht, prèviament analista i investigadora al Departament Especial de Crims de Guerra a l’oficina de la Fiscalia a Bòsnia i Hercegovina, posa sobre la taula aquestes dades: “Molts. Entre 500 i 5.000, diria. Així i tot, és difícil de dir. Sempre hem d’assumir la categoria legal de la presumpció d’innocència”.
Els assassinats massius, les violacions i les tortures sempre tenen una mà executora, sovint anònima. El TPII va ser eficaç a l’hora de processar a qui encarregava les atrocitats, però no a molts dels soldats rasos que les materialitzaven. “És una realitat històrica que en les seqüeles de la violència de masses de llarga durada i que inclou molta gent, la majoria dels perpetradors o la major part dels cops, no són castigats”, assenyala Vukušic. “Si acceptem això, podem concloure que un bon nombre de persones importants i d’alt rang van ser processades. Però un altre bon nombre no ho va ser, sigui perquè van morir o perquè no van ser imputats. Però en comparació amb altres conflictes, crec que a l’antiga Iugoslàvia vam tenir més justícia”, opina aquesta historiadora.
La historiadora Iva Vukušić creu que el nombre de criminals de guerra de tots els bàndols que n’han sortit impunes pot oscil·lar entre 500 i 5.000
En efecte, els Miloševic, Gotovina, Karadžic, Mladic o Sefer Halilovic –presidents, generals i comandaments de primera línia– van asseure’s a la bancada dels acusats i van degudament processats i empresonats. Alguns van ser lliurats per serveis d’intel·ligència locals, altres arrestats a l’estranger o es van entregar voluntàriament. Sigui com sigui, es van obrir centenars d’investigacions i judicis, molts dels quals van establir jurisprudència internacional. El TPII, tot i les seves limitacions, va funcionar amb un grau d’objectivitat remarcable.
Les limitacions d’aquesta cort també existien. Les crítiques no són infundades: la llunyania respecte als països on succeïen els crims, certes acusacions d’arbitrarietat –les condemnes als processats serbis van ser per alguns sectors considerades implacables, contraposades a les d’acusats de la resta de bàndols (bosnians, croats, albanokosovars), vistes com a més tèbies–, o també la manca total de processament o ni tan sols de referències crítiques en les sentències per al paper dels alts comandaments de les forces de pau de l’ONU (Unprofor), davant la seva passivitat en algunes atrocitats acreditada per nombrosos testimonis.
Quan es vol buscar un responsable de la impunitat de molts dels presumptes criminals, es culpa al mateix TPII. Però s’oblida que la responsabilitat primerenca resideix en els mateixos estats que els van protegir, simplement perquè eren “els seus”.
“Crec que l’escala de perpetració potencial en un context bèl·lic, és a dir, les persones violant, matant, colpejant, torturant, detenint o saquejant, és tant alta, que cap tribunal internacional pot abastar-la”, remarca, a tall de balanç de l’actuació del TPII, Iva Vukušic. Se’n tingui una opinió positiva o no, l’àmbit d’acció del tribunal ha quedat en paper mullat o polvoritzat; va deixar de funcionar el 2017, i el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia no té capacitat per jutjar fets de les guerres dels Balcans perquè la seva creació és posterior a la presumpta comissió dels crims.
Abnegació nacionalista
I aquí és on rau el deure de Sèrbia, Croàcia i Bòsnia i Hercegovina. Un compromís amb la justícia i la memòria que, fins ara, ha fallat de manera estrepitosa. La falta de voluntat política és el fil comú i farà que milers de perpetradors de crims de mitjà i baix rang morin sense seure davant d’un jutge.
Sèrbia ha passat per dues etapes: la dels anys noranta, amb silenci oficial i protecció activa dels responsables; i la del nou segle, on els homenatges als soldats, les exaltacions de la destresa militar en operacions codificades com a crims de guerra, i la victimització del serbi com a damnat principal de la guerra i del judici posterior, han difuminat moltes esperances de fer justícia.
Croàcia ha mantingut un compromís amb la justícia inconstant. A les acaballes de la guerra, s’oferia una narrativa de victimització, canonitzada arran de la caiguda de Vukovar l’any 1991, ciutat que va patir un setge ferotge a mans de les forces iugoslaves (controlades per serbis). I també una exaltació de les “fites militars”, com per exemple l’Operació Tempesta (1995), en la qual es va produir –en paraules del mateix TPII– “l’expulsió massiva de la població sèrbia, actes de desaparicions forçoses, tortures, violacions massives de dones, la destrucció sistemàtica d’habitatges i propietats […] i l’homicidi de més de 150 persones”. L’entrada a la Unió Europea (2003) va portar un bri d’esperança a la reparació i la memòria històrica al país. El canvi s’ha donat, però essencialment des del seu vessant simbòlic; en certs actes d’homenatges s’hi inclouen víctimes serbocroates i també hi ha commemoracions específiques per a persones sèrbies assassinades. Així i tot, queda molt camí per recórrer.
Bòsnia i Hercegovina és el cas més paradigmàtic de la complexitat en la gestió de les ferides de guerra. La memòria col·lectiva és compartimentada en “illes de memòria”, segons el grup ètnic dominant (serbobosnians, croatobosnians i bosnians musulmans). Cada grup celebra i recorda els seus morts i el seu dolor per separat, fins al punt han batejat la guerra de tres maneres diferents: “La Guerra de la Mare Pàtria” (els serbobosnians); “La Guerra de la Pàtria” (els croats); i la “Guerra d’Alliberament” (els bosnians). En els tres casos, la propaganda ha remarcat la diferència la urgència d’homogeneïtzació per reforçar la idea que “l’altre” suposa una amenaça.
Més enllà dels tribunals
És evident que els tribunals internacionals no abasten –ni pretenen fer-ho– la complexitat d’un conflicte, que sovint rau en factors estructurals difícils de comprendre i d’explicar. “És important trobar altres maneres d’actuar: suport psicosocial per a supervivents, suport mèdic, reparació, retorn de propietats, trobar persones desaparegudes, aquest tipus de coses tenen una influència molt més directe a les vides de les persones. Hem d’esbrinar què fem amb la vida que no arriba a la justícia”, detalla Iva Vukuši.
La socialització primària que proporciona la família, i els valors i coneixements adquirits a l’escola, els nuclis d’amistats i el que rebem dels mitjans, modelen el pensament polític, i el que pensem de “l’altre”, del que no és com nosaltres. Només partint d’aquesta idea entendrem com persones corrents i no pas un grapat de bojos, es van veure abocades la guerra.
Aquí hi juga un paper cabdal la justícia transicional, és a dir, que expliqui la història tal com va succeir, en virtut de l’assoliment d’una memòria compartida; que protegeixi els testimonis i les víctimes, ja sigui a través d’indemnitzacions; que promogui la cerca de les desaparegudes i que busqui el suport en la societat civil compromesa; en els investigadors, organitzacions, mitjans independents i jutges.
La banalitat del mal fa esgarrifar: revela de què és capaç l’ésser humà si creix immers en l’odi i la xenofòbia. Citant Slavenka Drakuli, intel·lectual croata que ha reflexionat àmpliament sobre els criminals de guerra dels Balcans,“vam ser nosaltres qui, un dia, vam deixar de saludar els nostres veïns de nacionalitat diferent, un acte que, l’endemà, va fer possible obrir camps de concentració”.
Els estats de l’antiga Iugoslàvia han de fomentar activament la cultura de la “no repetició”, des de les institucions fins a les aules. Si la ciutadania creix immersa en la memòria històrica, serà molt més fàcil detectar el que no es va saber detectar quan Slobodan Miloševic o Franjo Tudjman —ambdós elegits presidents en dues ocasions pels seus respectius països, Sèrbia i Croàcia— pronunciaven discursos etnicistes i excloents.
Quan parlem dels criminals de guerra i del silenci connivent de la societat que els va emparar, la doctora Iva Vukušic m’explica: “Constantment sento els meus estudiants dient: ‘Jo hauria fet això’. I jo els dic: ‘tu no saps una merda, perquè no has estat mai en una situació semblant’. Potser hauríem estat herois –i espero que aquest fos el cas–, o potser hauríem abaixat el cap per por. Afortunadament, no hem estat posats a prova, i espero que la nostra moral no hi sigui mai posada. Si puc morir així, serà genial”.
