Elisa Coll és escriptora, formadora, activista i mamarracha. És l’autora del llibre Resistencia bisexual. Mapas para una disidencia habitable (Melusina, 2021), amb el qual desgrana en primera persona i des de les entranyes la seva mirada sobre la bisexualitat i la bifòbia. En el llibre parla de l’experiència bi com una identitat molt àmplia i, alhora, creuada per vivències i violències molt similars que, segons explica, conformen la columna vertebral de “la nostra identitat col·lectiva”. És per això que l’activista posa al centre la bifòbia com a violència estructural. I és que, tal com assegura, la bisexualitat està marcada per la invisibilització, tant a dins com a fora del col·lectiu LGBTIQA+, raó per la qual a moltes persones bisexuals els costa reconèixer-la com a vàlida.
En el marc del 23 de setembre, Dia de la Visibilitat Bisexual, parlem amb Elisa Coll sobre com s’articula la bifòbia com a violència estructural, sobre la seva potencialitat política i sobre els camins que està traçant el col·lectiu des d’una perspectiva crítica. Coll ha arribat fa poc de les ConBivencias, les II Jornades Estatals Autogestionades sobre Bisexualitat, que es van celebrar l’1, 2 i 3 de setembre a Toledo, on han participat un centenar de persones. Ella és, juntament amb Clara Bafaluy i Julia Om, de Disturbi Col·lectiu a Barcelona; o amb Pal Gallego, Yaiza González i Elena Barceló, del col·lectiu Taberna Bi, a Madrid, una de les organitzadores de les jornades.
Tant dins com a fora del col·lectiu LGBTIQA+, existeixen controvèrsies i diverses maneres d’entendre què és la bisexualitat. Actualment, el col·lectiu bi està en un moment polític molt actiu, definint-se a si mateix des de la dissidència. Segurament, no trobaríem —i potser no té sentit— una única definició. Però com l’entens i defineixes tu?
La definició estàndard seria dir que les persones bisexuals són aquelles que se senten atretes cap a persones de més d’un gènere o del seu propi gènere, i no necessàriament de la mateixa manera, ni grau, ni ha de per què passar simultàniament. Però per a mi, no només ens podem quedar en l’atracció, perquè la vivència bisexual va molt més enllà. Com passa amb totes les lletres del col·lectiu, la bisexualitat ve acompanyada d’una sèrie de violències estructurals i d’experiències compartides. Definir-nos com a bisexuals implica detectar en quins espais ens sentim a gust, quina relació tenim amb el gènere, quines violències ens travessen. Per això és una vivència molt diversa. Així, és important que quan parlem de bisexualitat, parlem de les vivències i les violències comunes i, per tant, també parlem de la bifòbia.
Anem per la bifòbia. Una de les crítiques del col·lectiu bi és la invisibilització i qüestionament intern i extern de la bisexualitat dins del mateix moviment queer o LGBTIQA+. Com es dona la bifòbia en alguns espais que haurien de ser segurs per a totes les dissidències?
“El fet que la bisexualitat estigui o bé molt estigmatitzada o bé invisibilitzada fa que tu mateixa t’estigmatitzis, et neguis o t’esborris”
Directament, en espais on participem activament, i on la gent sap que estem, no se’ns anomena. També s’organitzen festes i s’anomenen de tal manera que a les bi se’ns deixa fora sistemàticament. I se’ns ridiculitza a través de bromes. A les ConBivencias hem compartit moltes experiències entorn d’això. Moltes vegades es parla de la bifòbia interioritzada com si sortís del no-res, però és, literalment, la interiorització de la bifòbia social. El fet que la bisexualitat estigui o bé molt estigmatitzada o bé invisibilitzada, fa que tu mateixa t’estigmatitzis, et neguis o t’esborris. I això ho arrosseguem quan arribem als espais i ens porta a molt d’aïllament, perquè no ens permetem ocupar-los. És una experiència molt compartida dins del col·lectiu. Les vegades que més legitimada m’he sentit a ocupar un espai com a persona bi és quan he estat amb altres persones bi o amb d’altres que no són bifòbiques i que problematitzen la bifòbia.
En el teu llibre expliques que hi ha certs relats i mirades que neguen la bisexualitat i no permeten veure-la com una identitat pròpia, transformable, significativa i política dins del col·lectiu LGBTIQA+. Quins són?
Crec que, majoritàriament, els relats sobre la bisexualitat els hem adquirit del món cis heteronormatiu capitalista, que el que fa és esborrar la bisexualitat o fagocitar-la segons li sigui útil. Hi ha un discurs polític molt arrelat que ens assenyala a les bisexuals com a traïdores, que ens n’anem al llit amb l’enemic. També se’ns infantilitza perquè encara no ens hem adonat que ser bi és una fase i que ens acabarem anomenant d’una altra manera més “política” i “estable”. S’entén la bisexualitat com una fase entre l’heterosexualitat i l’homosexualitat, sense espai propi. A les dones bisexuals que entren dins de la normativitat, per exemple, el capitalisme masclista les sexualitza i les utilitza com a objectes de consum. I això es veu reflectit en l’índex de violència sexual que pateixen, que són altíssims. Venim de ser definides per l’exterior, i els darrers anys les persones bi estem dient que no, que ens volem definir nosaltres mateixes i des d’un lloc polític, perquè quan et travessa una opressió, és inevitable fer-ho des d’aquí.
Per què es diu que la bisexualitat reforça el binarisme de gènere?
Perquè sembla que quan parlem de bisexualitat tothom és lingüista. Des del col·lectiu LGBTIQA+ ens vanagloriem molt de reapropiar-nos de termes, però sembla que com que la bisexualitat conté el sufix bi no pot fer-ho i ja implica un binarisme. I això és resultat d’un esborrat de la memòria històrica. Històricament, allò bi i trans han anat de bracet en els activismes. Hi trobem molta història als Estats Units, per exemple, que és el que més documentat està. Però també com a realitat material, actual. Moltes persones, després d’anomenar-nos bi, ens qüestionem el gènere i moltes d’altres surten de l’armari com a persones no-binàries. I hi ha molta gent que parla d’això. Per exemple, Pal Gallego i Cris Lizarraga parlen de la vinculació que hi ha entre allò bi i no-binari i l’alleugeriment que suposa. Llavors, acusar a la bisexualitat de binarisme és una horterada, i parteix de no voler anar més enllà de la paraula.
I què diries davant la frase que “totes som bisexuals”?
Dir que tothom és bisexual és com dir que tothom respira. Si tothom ho és, ningú ho és i la bisexualitat no seria un eix d’opressió. Els eixos d’opressió el que fan és col·locar a unes persones en un lloc de poder i a unes altres en el lloc de l’opressió. Llavors, no tindria sentit que estiguem analitzant la bisexualitat i la bifòbia. Així, és una manera d’invisibilitzar-la i, per tant, de dir que la bifòbia no existeix. I precisament, per mi, el treball útil està a assenyalar la bifòbia perquè és el que ens fa mal. A més, dir que tothom ho és implica assimilar l’experiència bi a la cisnormativitat i desactivar l’amenaça que suposa tant per a la monogàmia obligatòria com per a l’amor romàntic, el binarisme de gènere, la sexualitat. La bisexualitat és una amenaça per a tots els sistemes binaris. A més, aquesta frase que tothom és bisexual, normalment, s’aplica a què totes les dones ho són, i alimenta una fantasia cis i masclista, a ulls dels desitjos dels senyors.
Fa poquet es van celebrar les ConBivencias, les segones jornades estatals autogestionades sobre bisexualitat. Com ha estat i has arribat d’aquesta segona experiència d’autogestió i articulació política?
“La frase ‘totes som bisexuals’ invisibilitza la bifòbia, s’assimila l’experiència de la cisnormativitat i es desactiva l’amenaça que suposa per a la monogàmia obligatòria, l’amor romàntic o el binarisme”
Ha estat increïble. L’any passat el subidón va ser veure que la nostra proposta funcionava i la sensació va ser de sorpresa, alleugeriment i alegria. Aquest any, ja coneixíem l’espai i ho portàvem tot molt ben organitza’t i filat. La programació que hem plantejat era molt potent i l’ambient que s’ha generat ha estat molt amable, perquè ha estat una experiència crítica i vulnerable a parts iguals. Tot i que en gran part no totes les persones que han participat són bi, hi hem tingut un espai de reflexió i aprenentatge conjunt molt bonic. Per equilibrar una mica les activitats, al matí teníem taules rodones, a la tarda propostes més enfocades a la creació conjunta i el joc i a la nit oci. Per a moltes persones queer, els campaments han estat traumàtics en la nostra infància o adolescència. Recuperar-los, donar-los la volta i generar espais de convivència en aquest format és molt sanejador.
Són propostes com les ConBivencias una manera de recuperar i significar espais propis i de forma col·lectiva?
Sí. A més, a les ConBivencias hem vist que hi ha una necessitat molt forta de tenir espais oberts a altres persones dissidents, però enfocats específicament entorn de la bisexualitat. I això també s’està veient amb la quantitat de col·lectius que estan apareixent i s’estan articulant arreu del territori, com per exemple, darrerament, a Alacant, amb el col·lectiu Bisibilidades; a Màlaga, amb Billa Biciosa; i a Granada, amb Rabiagranaina. Una experiència molt comuna entre la gent bi és que als espais queer o que pertanyen a altres lletres del col·lectiu, en especial, a la G (gais) i la L (lesbianes) —mariques i bolleros—, ens sentim excloses, com si estiguéssim de visita o molt qüestionades directament o indirectament. Disposar d’espais propis alleugera molt perquè no et sents qüestionada externament i, probablement, qui més et qüestiona ets tu mateixa.
Què hauria de començar a ocórrer dins del mateix col·lectiu LGBTIQA+ per deixar de reproduir violències bifòbiques? Cal una reparació per poder generar aliances?
Crec que hauríem de partir de la base que cal fer una revisió general de la bifòbia en els discursos queer i LGBTIQA+. Irene Collado va dir a les ConBivencias una frase que no em trec del cap, i és que no podem parlar d’aliances sense parlar de reparació. I per a mi aquesta reparació passa perquè hi hagi un reconeixement de la bifòbia que impera en aquests espais. Perquè les persones que se l’estan revisant ho fan perquè són les nostres col·legues. Però es tracta d’una violència estructural, no puntual. No pot ser casualitat que totes les persones bi tinguem les mateixes experiències respecte a la bifòbia en segons quins espais. La bifòbia es continua veient com un asterisc de la lesbofòbia o l’homofòbia, i no com una violència completa, estructural i amb realitats materials i experiències pròpies.
