Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La cambra fosca de la crisi de seguretat a Barcelona

Empresariat dels sectors immobiliari i turístic, sindicats policials i partits polítics impulsen un increment de la percepció d’inseguretat malgrat que els índexs de criminalitat són equiparables als d'una dècada enrere

Mossos d'Esquadra protegint una botiga de luxe del passeig de Gràcia durant una manifestació / Victor Serri

“Barcelona és una anomalia. Al centre de les grans ciutats europees no hi viu gent”. Aquesta frase, segons explica l’exregidora del districte de Ciutat Vella de la capital catalana Gala Pin (2015-2019, Barcelona en Comú), l’hauria pronunciat Roger Pallarols en una reunió emmarcada en el procés de participació per a l’elaboració del pla d’usos del centre de la ciutat. Pallarols, actual director general del Gremi de Restauració de Barcelona i exregidor de Comerç a les files del PSC de Jordi Hereu (2010-2011), s’ha erigit en un dels principals defensors dels interessos locals del sector de l’oci, la restauració i el turisme i, alhora, en un dels actors que han posat sobre la taula el concepte de crisi de seguretat.

Simptomàticament, Itziar González, també regidora de Ciutat Vella en l’etapa Hereu (2007-2010, no com a militant del PSC sinó com a professional independent), en referència als lobbys del sector turístic, manifesta: “Si fos per ells, posarien unes tanques d’accés a tot el perímetre de Ciutat Vella i la convertirien en un part temàtic”. Els interessos creuats del sector hoteler, dels fons d’inversió immobiliària, dels sindicats policials i dels partits polítics tenen una incidència directa en la percepció de seguretat de la ciutadania i configuren un còctel que sobredimensiona repunts reals de comissió de robatoris amb violència, com els de l’estiu d’enguany.

A diferència de la carrera política a l’alça de Pallarols, González es va veure abocada a abandonar el consistori l’any 2010, després de rebre nombroses amenaces i coaccions –cartes anònimes i un robatori al seu pis del carrer Petritxol– de les quals mai es va poder demostrar l’autoria. Els seus últims mesos al capdavant de la regidoria van anar acompanyats de recriminacions i retrets que li feien arribar des de l’agrupació socialista de Ciutat Vella (on aleshores Pallarols era viceprimer secretari) i d’una intensa campanya mediàtica focalitzada en l’increment de la inseguretat al voltant de les Rambles –capitanejada pel diari El País– i que tothom recordarà amb la fotografia que va fer la volta al món d’una treballadora sexual fent una fel·lació a un turista al mercat de la Boqueria. González, però, va prendre la decisió de dimitir quan Hereu li va confirmar que tirava endavant la construcció de l’hotel del Palau de la Música, una operació que creuava totes les línies ètiques de la seva manera d’entendre la política. Pocs mesos més tard es va demostrar que era una de les peces clau de la trama de corrupció que Fèlix Millet havia orquestrat per enriquir-se personalment i per ajudar a finançar Convergència Democràtica de Catalunya.

Els índexs objectius de criminalitat durant el mandat de González no van ser més greus que en les etapes anteriors ni posteriors, però sí la percepció ciutadana d’inseguretat, en part influenciada pels mitjans de comunicació. En el primer semestre de 2011 es van produir 7.048 robatoris amb violència i/o intimidació a la ciutat, la majoria a Ciutat Vella, una xifra que es va disparar als 8.200 i 7.660 durant els dos primers anys amb Xavier Trias al capdavant del govern. En l’actualitat la xifra se situa en els 7.423, després d’haver tocat fons els anys 2016 i 2017 amb 4.681 i 5.013 robatoris respectivament. Paradoxalment, les dades més baixes de tota la sèrie es van donar en l’equador del mandat d’Ada Colau.

La meitat dels pisos del Raval on es trafica amb heroïna o drogues sintètiques són de bancs i fons voltor

I és que en la percepció d’inseguretat de la ciutadania conflueixen molts elements i interessos creuats que no sempre són prou visibles. El veïnat dels carrers de la Riereta, d’en Roig, de la Reina Amàlia o del Carme del barri del Raval de Barcelona va sospitar des d’un primer moment que la titularitat dels pisos abandonats des d’on es comercialitza heroïna, cocaïna i drogues sintètiques estigués en mans de grans tenidors. I, efectivament, així consta al Registre de la Propietat: CaixaBank, Blackstone, Projecte Housers 0012 SL, Banco Popular, Sofic Investments INC i un llarg etcètera. L’impacte negatiu del narcotràfic en la vida del barri fa que molts veïns i veïnes vulguin marxar i, a més, comporta que els seus pisos tinguin un valor de mercat a la baixa, cosa que facilita l’adquisició per part dels qui busquen un rendiment financer a mitjà termini. Un pervers efecte bola de neu que afavoreix els interessos del sector immobiliari. Daniel Leiva, propietari de l’empresa inversora MK Premium, il·lustrava de manera diàfana el mecanisme d’expulsió veïnal en una entrevista publicada a la revista Masala: “Quan compres i rehabilites una finca i li augmentes el valor, no pots continuar llogant els pisos a 300 euros al mes com estaven llogats abans. I sí, aquesta persona que paga tan poc se n’haurà d’anar a viure a un altre barri. […] No he vist ningú pagant 300 euros als Camps Elisis [París] o al centre de Londres. Barcelona es transformarà en això, no?”.


El tsunami veïnal

És cert que les estadístiques constaten un increment d’un 8% dels delictes a Barcelona en el darrer semestre i que en la tipologia del robatori amb força o intimidació l’alça es dispara en un 30% –l’indicador se situa als nivells de l’inici del mandat de Xavier Trias–, però també es pot afirmar que la mobilització veïnal dels últims mesos ha estat instrumentalitzada per partits polítics i sindicats policials.

Grupuscles i partits d’extrema dreta han provat d’infiltrar-se a les plataformes Salvalona i Tsunami Veïnal

Al llarg de l’estiu van anar agafant força les plataformes Tsunami Veïnal i Salvalona, que no han rebut el suport de la més representativa Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB). Tito Álvarez, portaveu d’Élite Taxi i cara visible de la reeixida vaga del sector del taxi que va col·lapsar la ciutat l’estiu passat, ha impulsat durant els mesos de juliol i agost de 2019 la plataforma Salvalona, i ha arribat a proposar l’autodefensa veïnal mitjançant patrulles ciutadanes de vigilància. Álvarez havia donat suport a Ada Colau durant la campanya electoral del mes de maig. A l’ombra de Salvalona es van intentar refugiar grupuscles d’extrema dreta de l’òrbita de Vox o el neonazi Recuperemos España: Frente Nacional Identitario. La deriva que prenien les assemblees i convocatòries de la plataforma van desembocar en un comunicat de dissolució datat a 1 de setembre en el qual deixaven en mans de les administracions públiques (Estat, Generalitat i Ajuntament) la responsabilitat de resoldre-ho.

Tsunami Veïnal, per la seva banda, ha tingut més capacitat de vertebració de les problemàtiques concretes al Raval, la Barceloneta, el Gòtic, la Ribera, la Zona Franca, la Verneda o el Besòs, però també ha permès el sorpasso d’interessos de part. El regidor del PP Josep Bou va ser convidat a marxar de la pancarta de capçalera de la manifestació convocada per l’entitat el 14 de setembre i que va aplegar un miler de manifestants. A la mateixa marxa també hi era present el regidor de Ciutadans Paco Sierra i diversos quadres locals d’ERC. No van desaprofitar l’ocasió d’aparèixer davant les càmeres de televisió els portaveus dels sindicats policials: Toni Castejón (secretari general del Sindicat de Mossos d’Esquadra) reclamava un increment d’un miler d’efectius a la policia de la Generalitat. A la cua de la protesta s’hi va poder veure un grup de sis manifestants amb samarretes dels Soldados de Odín, un escamot racista i contrari a la immigració fundat a Finlàndia l’any 2015 que té delegacions a diversos països d’Europa.


Partits i lobbys policials

Però, sens dubte, és en l’òrbita dels partits on s’ha gestat el gruix de l’estratègia comunicativa per posar la seguretat al centre de l’agenda política. I no se n’amaguen. El 4 de setembre Ciutadans convocava una reunió de la seva sectorial de seguretat en la qual, segons la portaveu Lorena Roldán, s’havia convidat “una vintena d’entitats”. Segons consta a l’acta de la trobada, dotze dels assistents eren delegats de sindicats policials (Guàrdia Urbana, Mossos d’Esquadra i Cos Nacional de Policia espanyola) i nou eren directors d’hotels d’alt nivell (Princess i Melià) i representants del gremi de la restauració i el comerç. Aquesta simbiosi i bona relació entre els garants de l’ordre i l’empresariat del món de l’oci turístic de la nit barcelonina no sempre ha acabat bé: només cal recordar el cas dels inspectors municipals que ben aviat seran jutjats per atorgar llicències il·legals de pisos turístics o el cas dels prostíbuls –amb epicentre al Teatre Principal– amb la implicació de diversos agents i comandaments de la Guàrdia Urbana conxorxats amb una xarxa criminal.

La sectorial de seguretat de Ciutadans compta amb l’assistència de sindicats policials i responsables d’hotels

A tot això cal sumar-hi un recent factor de ressentiment. La Prefectura de la Guàrdia Urbana de Barcelona va considerar des d’un primer moment que l’arribada de Barcelona en Comú a l’alcaldia era una situació anòmala. Fou l’intendent major Evelio Vázquez qui l’estiu de 2015 va desautoritzar durant una roda de premsa el regidor Jaume Asens, i ho va fer en presència silent d’Ada Colau. Començava aleshores una guerra soterrada d’agents i comandaments –amb el suport dels sindicats CSIF i Sapol–, amb contínues filtracions d’informació sensible relacionada amb les intervencions policials: dades personals, nacionalitats, noms. Còpies d’atestats i captures de pantalla dels ordinadors no han parat d’arribar als xats de WhatsApp dels mòbils de periodistes de confiança –un modus operandi de difícil traçabilitat–, cosa que ha incrementat de retruc la percepció d’inseguretat de la ciutadania a partir de la informació publicada. Les dades també s’han filtrat des de les files dels Mossos d’Esquadra.

A diferència d’altres èpoques, el flux informatiu no s’ha regulat a través dels serveis de premsa oficials sinó que s’ha filtrat pel boc gros, pràcticament en temps real. Durant mesos s’ha conegut el pols de les intervencions com si l’audiència dels mitjans estigués connectada directament a l’emissora de la policia. En les informacions publicades, a més, s’ha posat el focus en la nacionalitat de les persones implicades quan es tractava de migrants, però s’ha ocultat o minimitzat quan l’incident era protagonitzat per clients de locals d’oci nocturn. Dos turistes suïssos van violar una noia de 22 anys a la platja del Somorrostro el 4 juliol i un grup de turistes russos van matar d’una pallissa un ciutadà xinès el 28 de juliol al Port Olímpic. S’ha obviat també el nom dels establiments més conflictius del passeig Marítim: Pacha, Shoko, Opium o Carpe Diem.

Dades reservades i captures de pantalla dels ordinadors policials s’han filtrat a periodistes durant tot l’estiu

Tota aquesta pressió mediàtica induïda des dels cossos policials ha tingut conseqüències, com ara que la promesa electoral de dissoldre la unitat d’antiavalots de la Guàrdia Urbana no s’hagi complert. L’excomissionat de Seguretat Amadeu Recasens –Albert Batlle no l’ha inclòs en el nou cartipàs– va signar el decret de dissolució de la Unitat de Suport Policial (antiga Unitat de Policia Administrativa i de Seguretat, UPAS) per transformar-la en la Unitat de Reforç a la Proximitat i les Emergències (URPE), però l’equipament i els furgons, els comandaments i agents integrants i la tipologia de les intervencions no ha canviat. Avui són els antiavalots de sempre.


Es reinstauren els controls policials per perfil ètnic

La tensió entre la Guàrdia Urbana de Barcelona i el Cos Nacional de Policia espanyola per les directrius de Barcelona en Comú de no col·laborar en operatius d’estrangeria s’ha volgut donar per enterrada. El 5 d’agost ambdós cossos policials i els Mossos d’Esquadra van protagonitzar un operatiu de desallotjament de persones sense sostre –algunes d’elles migrants sense papers– als Jardins de Sant Pau del Camp. Benito Granados, expolicia nacional i actual intendent de la Guàrdia Urbana a Ciutat Vella, va dirigir l’actuació. La Fundació Arrels ho va criticar perquè “no soluciona el problema i vulnera drets de les persones sense llar”.

Operació Draga al metro de Barcelona |Arxiu

 

La imatge d’intervenció conjunta s’ha repetit les últimes setmanes en el marc de l’operació Draga de lluita contra els robatoris als vagons del metro. En un comunicat del Centre Irídia, entitat en defensa dels drets fonamentals, es detalla que “com a mínim quatre de les persones detingudes van ser aturades pels cossos policials i identificades sense que existís cap altre motiu que el perfil racial”. Així mateix, denuncien que no van poder comunicar la detenció a ningú ni els van donar l’oportunitat que els seus familiars o amics els portessin documentació a la comissaria en la qual es trobaven detinguts. Finalment van ser traslladades al CIE de la Zona Franca i se’ls va obrir un expedient d’expulsió sense que tinguessin cap antecedent, ni judicial ni policial, per robatori.

Article publicat al número 484 publicación número 484 de la Directa

Articles relacionats