Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La càrrega que arrosseguen les víctimes

Una de les càrregues més pesades que arrosseguen les dones víctimes d’agressió masclista és la decisió que li correspon adoptar respecte del victimari. És una -la primera- de les raons que dificulten que es denuncie l’agressor, o que no es ratifiquen o es retiren les denúncies. VictimSupport és una de les entitats destacades pel seu activisme a favor que les víctimes siguen alliberades d’aquesta càrrega. Una assignatura pendent, fins i tot, en el moviment feminista. El delicte d’agressió contra les dones, com a col·lectiu en risc, hauria de ser perseguit d’ofici per les institucions estatals i les supranacionals, com a acte de manifesta voluntat per acabar amb el sistema de valors patriarcals. Les declaracions estan bé, perquè una part del nostre funcionariat, ínfima, però influent, acaba per llegir-les i alguna cosa queda. El redactat de tants altres documents, pocs d’ofici vinculants per als estats, des de 1985 es nodreixen de qualsevol tendència teòric-acadèmica, amb un resultat del tot irregular entre el proteccionisme -segons la seua condescendent filosofia de la vulnerabilitat- i una erràtica narrativa sobre la inefable autonomia de la dona agredida.

El mateix catedràtic Tamarit, en cap cas sospitós d’estar al costat dels postulats feministes, ens diu que la comunitat atribueix significació a les característiques i al comportament de la víctima i del victimari, tractant els protagonistes del succés delictiu en funció d’aquelles significacions. Així doncs, trobem la resposta de per què s’espera de la víctima que es mostre tal com considerem que ha de ser, tal com imaginem que hauria de conduir-se després de l’atemptat contra la seua persona, per a obtindre el dret al reconeixement del seu estatut. Així mateix succeeix amb l’agressor, al qual es concedeix immediatament el benefici de la incredulitat, si aquest presenta aparença i comportament similar al considerat normal. Si la seua aparença no és la d’un monstruós engendrament de la naturalesa amb una conducta inusitada al nostre entendre quotidià, s’accepta de mala gana que finalment haja estat capaç d’un acte execrable, un injust segons Llei. Aquesta és la segona raó per la qual es fa difícil que es denuncien tots els delictes masclistes, perquè són obra d’homes normalment integrats. El veïnat no hauria sospitat d’ell, era simpàtic i molt amable en el replà de l’escala.

Immediatament, es concedeix a l’agressor el benefici de la incredulitat, si aquest presenta aparença i comportament similar al considerat normal

El violador, el maltractador, l’abusador, l’assetjador de dones, no desperten alarma social per se, perquè solament acaben víctimes unes dones, en joc la seua persona, creuant indegudament el seu camí, les que es posen en risc desatenent els criteris d’autoprotecció amb els quals se les alliçona socialment durant tota la seua vida. Sobre la base d’aquesta premissa, la meitat de la població, masculina, no té res a témer.

D’altra banda, una visió dicotòmica del que en victimologia es denomina la parella victimal -ofensor/ofés-, projectada per la política criminal i carregada d’emocionalisme, no fa sinó derivar cap a un punitivisme populista del qual el feminisme s’ha allunyat tant com ha pogut.

Una visió dicotòmica del que en victimologia es denomina la parella victimal, projectada per la política criminal i carregada d’emocionalisme, no fa sinó derivar cap a un punitivisme populista

Les dones que escoltem les dones sabem que el que les víctimes necessiten, íntegrament, és que qui ha comés un greuge contra la seua persona ho reconega. Que diga, almenys, que sap que ha fet mal. En segon lloc, necessita saber el perquè de l’agressió i per què a ella. En tercer lloc, la restitució de la seua dignitat mitjançant la petició de perdó. La víctima agraeix la pena privativa de llibertat del seu agressor quan tem per la seua integritat, per la qual continua tement, per cert, quan finalitza el seu compliment. No restitueix la víctima, ni contribueix a la consciència del condemnat

Com es tracta d’un delicte, al cap privatiu de denúncia, encara que es diu semipúblic, no existeix en la pràctica una persecució d’ofici i solament la ratificació de la víctima tindrà efectes sobre el futur immediat del seu agressor. En definitiva, el mateix sistema judicial penal acaba reduint el problema segons la seua pròpia lògica binària, tan allunyada d’allò pel que s’ha estat lluitant des de la perspectiva feminista.