En aquell primer període de la vida que en diem la infància i que comprèn els anys d’aprenentatge de les normes socials i l’anomenada enculturació, moltes de nosaltres vam jugar a un joc d’abast universal, compartit per moltes societats a tots els continents: el joc de les cadires. Consisteix a col·locar un grup de cadires disposades en cercle assegurant-se que, a cada ronda, hi hagi una cadira menys que el nombre de participants, de manera que aquests cantin o ballin fent una rotllana en moviment al voltant de les cadires i, quan la música s’atura de cop, tothom intenti seure ràpidament. Qui es queda sense cadira és eliminat i, qui pot seure, continua jugant. Es van restant cadires fins que l’últim infant seu a l’última cadira i, aquesta, esdevé el tron del guanyador.
El joc és tan antic com les cadires i la norma és aparentment molt senzilla. La prova d’aquesta senzillesa és la popularitat del joc, recordat per gent de molt diversos orígens, sovint distants, però amaga la interiorització de valors molt més sofisticats que una competència lúdica amb cançonetes: es tracta d’una dinàmica social relacionada amb tenir lloc dins el grup i amb la jerarquia. És una jerarquia temporal, ja que a cada ronda s’elimina un participant, passant del primer culet desencadirat, que és l’únic que queda exclòs del grup, a l’últim, quan l’escassedat ja és un fet. Així, jugant, aguditzem l’enginy competitiu i arribem a una fita tan terriblement connectada al món adult com la fi del joc: una minoria guanya i una majoria perd.
Agents de la Guàrdia Urbana, uniformats o vestits de ‘secreta’, apareixen del no-res, de cop, buscant atrapar alguna de les treballadores sexuals que hi fan vida laboral assegudes
Si algú passeja aquests dies pel carrer d’en Robador o els carrerons adjacents, que són allò que se’n deia el barri Xino, i té una estona per dedicar a l’observació de camp antropològica, pot demanar un cafè assegut en una de les terrasses de bar que hi ha instal·lades i dedicar-se a contemplar que passa amb l’altra gent que hi seu. La que ho fa fora de la privadesa dels negocis regulats i homologats per l’autoritat municipal. No li caldrà gaire estona –qüestió de vint minuts o mitja hora, com a molt– per testimoniar en directe la perversió d’aquell joc infantil amb una redefinició invertida de les normes: qui seu queda eliminat.
Parelles o grups d’agents de la Guàrdia Urbana, uniformats o vestits de secreta, apareixen del no-res, de cop, buscant atrapar alguna de les treballadores sexuals que hi fan vida laboral assegudes. Quan la troben s’hi dirigeixen traient pit, amb aquella satisfacció de qui enxampa un delicte que cal castigar i, amb maneres intimidatòries, li exigeixen que s’identifiqui i treuen la llibreta de les multes i el datàfon. Seure fora de les cadires privades, en aquells carrers, es penalitza amb multes de seixanta euros. Si no es paguen a l’acte poden arribar fins al doble. Això, evidentment, ja no és cap joc. És una mala jugada.
La tortura misògina a peu de carrer, davant de tothom, sense complexos, és una pràctica nova que indica com d’agosarat és el poder quan es tracta de castigar als qui tenen menys recursos
Als barris de Ciutat Vella, l’aparador de la marca Barcelona, la persecució i criminalització de la pobresa és una constant històrica. Ha inclòs i encara inclou desnonaments massius, gentrificació desfermada, un augment dels preus inassequibles arreu i una extirpació quirúrgica del teixit popular en una operació permanent de cirurgia estètica sense metgesses ni infermers: amb tota la guàrdia de guàrdia. Però la tortura misògina a peu de carrer, davant de tothom, sense complexos, és una pràctica nova que indica com és d’agosarat el poder quan es tracta de castigar als qui tenen menys recursos.
El pla Endreça, que regula la normativa del civisme a l’espai públic, ha estat presentat el darrer any amb campanyes informatives i plafons de propaganda a la ciutadania. Qui el vulgui conèixer una mica a fons se’l pot llegir al lloc-web de l’Ajuntament, amb deu dels dotze subapartats il·lustrats amb fotografies d’agents de la Guàrdia Urbana. Hi trobarà quines conductes són o no sancionables en termes de civisme als carrers i les places de la ciutat. S’hi castiga, entre moltes altres actituds incíviques, menjar o seure al carrer, obviant que qui més qui menys hem dinat un menú a la terrassa d’un restaurant en alguna ocasió i que, normalment, ho hem fet sense consciència delictiva… Tal obvietat queda inexplicada per aquella frontera simbòlica que el pla Endreça invisibilitza: el poder adquisitiu.
Com a novetat per posar-nos tots al dia, el cos dels Mossos d’Esquadra augmenta la seva capacitat coercitiva fent extensible l’acompliment del pla a les seves funcions quotidianes
Segons el seu argumentari, per exemple, la visió d’algú que compra i beu llaunes de cervesa a un llauner que treballa a l’economia informal, fomenta l’alcoholisme entre els menors mentre, si aquest algú es demana un whisky doble o una gerra de sangria al bell mig d’un dels bars les Rambles, queda exempt d’aquesta mala exemplaritat. Amb les cadires passa exactament igual: seure al lloc disposat per una transacció econòmica és lícit i perfectament legal mentre, baixar la cadira de casa, és un delicte. Cenyint-nos a la lògica del pla, a més, “a partir del 2026 amb un increment de les accions sancionades i del seu import i amb reducció dels descomptes per pagar anticipadament.” A més, com a novetat per posar-nos tots al dia, el cos dels Mossos d’Esquadra augmenta la seva capacitat coercitiva fent extensible l’acompliment del pla a les seves funcions quotidianes. Endreçar com a metàfora de llençar la pobresa fora de casa.
En el cas del carrer d’en Robador tot aquest despropòsit s’escenifica en una imatge molt xocant, ja que els homes, homenets i homenots, tots de gènere masculí, que reposen el seu cul sobre una vorera o tamboret o allà on sigui que es possibiliti la posició d’asseure’s, queden impunes o, com a molt, advertits amb aquell imperatiu tan policial de “circuli”. És en les dones en qui recau la responsabilitat de ser les guardianes virtuoses de les formes. Castigar la feminitat per femenina. Aquest fet, d’etnografia unívocament patriarcal, denota una estratègia de fons que enllaça amb una de les obsessions permanents de les normatives del civisme comuna a tots els mandats municipals: “evitar que l’oferiment de treballs sexuals a la via pública afecti la convivència ciutadana”.
Però qui cregui que la prohibició i persecució de la prostitució (o de les drogues) poden acabar amb el fenomen tampoc aquí trobarà aquest sentit com a objectiu últim, ja que les multes per seure al carrer no van acompanyades d’inspeccions d’ofici als clubs on l’oferta de treball sexual és el sentit de ser. Ans al contrari: el missatge és que ningú treballi per si mateix; que és més segur i menys punible estar a la mercè d’un empresari. A la Barcelona dels festivals, els guies turístics i els creuers és tan cívic cedir el seient a una persona gran a l’autobús com multar a una treballadora sexual per seure al carrer.
Els càstigs relacionats amb no poder seure o estar dret són una forma d’humiliació molt recurrent a les cultures humanes, on els simples mortals no podem seure davant la presència d’un rei
Els càstigs relacionats amb no poder seure o estar dret són una forma d’humiliació molt recurrent a les cultures humanes, on els simples mortals no podem seure davant la presència d’un rei: a l’escola de cara a la paret, al servei militar fent guàrdies, el treball forçat com a forma de control corporal, les tortures a comissaries… la prohibició de seure és un càstig físic i psicològic alhora. És el contrari d’oferir un seient, símbol universal d’acollida. El contrari de tenir un càrrec, que en la parla popular catalana s’anomena “cadireta.” Seure és pertinença, descans, reconeixement social; no poder seure és la seva negació. Obligar a algú a estar dret és una pràctica associada a l’abús de poder perquè el cos humà necessita alternar posicions per evitar el dolor progressiu o la fatiga muscular i circulatòria i, en última instància, a la humiliació pública i la submissió jeràrquica.
En el cas concret de les treballadores del carrer d’en Robador, a més, afegeix una dificultat a aquelles migrants que no gaudeixen de regularitat administrativa, perquè tenir un deute per haver-se assegut a descansar pot dificultar els tràmits per demanar el permís de residència. També fomenta que s’esplaïn els xivatos de finestra, que ara poden recrear-se a espiar entre les cortines qui seu i qui està dreta amb el telèfon a mà. Mentre la precarietat històricament associada al món del treball s’ha reproduït entrant a la llar, amb la violència immobiliària, o a la taula, amb la pèrdua de sobirania alimentària i l’empobriment nutricional, el nostre Ajuntament l’ha portat fins a la cadira, amb la criminalització d’un dret tan bàsic com asseure’s a reposar el cos.
No sabem si els votants que van entregar el mandat de la ciutat a la candidatura del PSC les darreres eleccions votaven amb la intenció que un servei tan costós en termes econòmics com la policia es dediqui a perseguir actituds tan humanes com seure quan s’està cansat, però no hi ha catedràtic sense càtedra i, mentre els votants són molts, els votats són molt poquets. Només ens queda repetir-los, afegint les nostres veus a les d’algunes de les treballadores que es van manifestar contra el pla Endreça el passat 17 de febrer davant de l’Ajuntament, “Jaume Collboni: endreça’m el cony”.
