La guerra a Ucraïna ha fet ressortir la necessitat d’enfortir els mecanismes d’alerta i prevenció de conflictes, així com la d’impulsar la diplomàcia i les negociacions de pau com a vehicles per afrontar els reptes canviants de la pau i la seguretat global. L’agenda de pau va facilitar que durant el 2021 es desenvolupessin a tot el món 37 processos i negociacions de pau (dotze a Àfrica, deu a Àsia, set a Europa, cinc al Mediterrani Oriental i tres a Amèrica). D’aquest total, divuit es van registrar en escenaris de conflictivitat armada activa. Si bé aquesta dada és encoratjadora, no podem obviar que hi ha uns altres catorze conflictes armats encara actius, que no tenen associats cap iniciativa de pau. Entre aquests, hi trobem alguns dels escenaris de violència de major intensitat a escala global: Etiòpia (Tigre), la regió del llac Txad, la regió del Sahel Occidental, la regió nord de Moçambic i l’est de la República Democràtica del Congo.
Una de les característiques observades dels espais de negociació de pau el 2021 és la diversitat de les agendes de negociació, que es relacionen amb les causes de la disputa. Entre les qüestions destacades cal esmentar les relatives a reformes del sector de seguretat; les vinculades a la governança i la governabilitat (reformes constitucionals, transició política, repartiment del poder polític, etc.); temes relatius a descentralització administrativa, autogovern i reconeixement identitari; demarcació de fronteres; recerca de treves, alto el foc i cessaments d’hostilitats, o altres aspectes més específics d’alguns contextos com la desnuclearització (l’Iran, Corea del Nord i els EUA) o la qüestió de l’arquitectura de seguretat del continent europeu reclamada per Rússia com un element fonamental a incorporar a l’agenda del diàleg sobre Ucraïna.
La complexitat de les agendes de negociació incideix també en el caràcter multiactor dels processos de pau: l’heterogeni grup de negociadors involucrats inclou les parts en disputa (governs, actors armats no estatals i grups d’oposició política i social, segons els casos) i terceres parts que ajuden a facilitar el diàleg. Dins d’aquest darrer segment, hi destaca la mediació exercida per organitzacions intergovernamentals –sobretot de l’ONU, però també de la UE, la UA, l’OSCE, entre d’altres– i pels estats, així com organitzacions religioses i actors de la societat civil. Això ha estat així en el 89 % dels processos de pau ocorreguts el 2021. Hi ha hagut presència de terceres parts en tots els processos actius a Àfrica, Amèrica, Europa i el Mediterrani Oriental, i només a Àsia s’observa una disminució de la participació de tercers actors en els processos de diàleg, al voltant del 60 % dels casos.
Al món hi ha catorze conflictes armats encara actius que no tenen associats cap iniciativa de pau
Si bé els esforços analitzats en la construcció de la pau són múltiples, la realitat de l’evolució el 2021 no ha estat gaire positiva, i s’han registrat avenços limitats. La majoria dels escenaris de pau van afrontar nombroses dificultats –fins i tot retrocessos greus en casos com l’Afganistan o Myanmar– i un nombre significatiu van romandre estancats –el Marroc i el Sàhara Occidental, Corea del Nord i Corea del Sud, Corea del Nord i els EUA, Israel i Palestina, entre d’altres. Les raons són diverses, encara que s’ha de considerar el pes dels efectes de la pandèmia de la covid-19, que ha afectat el transcurs de les negociacions de pau, així com l’aplicació efectiva d’alguns acords de pau assolits.
De la mateixa manera que els avenços en la pau han estat limitats el 2021, també ho ha estat la posada en marxa de l’agenda de gènere, pau i seguretat. Malgrat que les dones de la societat civil van continuar reclamant en múltiples contextos la fi de les hostilitats, l’impuls al diàleg inclusiu, les respostes a situacions d’emergència humanitària i la defensa dels drets de la població civil, un any més, els processos de pau han continuat sense integrar de manera substantiva la perspectiva de gènere en el seu disseny, en l’agenda o en els acords. Aquesta realitat posa en evidència la manca de compromís de les parts negociadores en aquest àmbit.
La construcció de pau no és una tasca senzilla, però sens dubte representa l’única solució per abordar els reptes de seguretat de forma estructural i amb més garanties de no repetició.
