Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

L’enuig de la comunitat educativa amb González-Cambray

El conseller d’Educació català ha omplert titulars amb dues mesures molt qüestionades per les famílies: l’avançament de l’inici del curs vinent i la gratuïtat de P2

/ Eduard Sales

El curs escolar 2021-2022 ha estat marcat per la pandèmia derivada de la covid-19. Els centres educatius han hagut de fer front a nombrosos canvis en els protocols d’actuació i a la implementació de mesures extraordinàries en el marc d’un sistema educatiu estressat, des de fa molt temps, per múltiples causes relacionades entre si i interdependents les unes de les altres.

Les grans problemàtiques de l’educació catalana amb les que la comunitat educativa ha de conviure són, entre moltes altres, la manca de professionals de l’educació i la inestabilitat de les plantilles docents, el foment d’una autonomia de centre basada en criteris de gestió empresarial i no pas amb criteris pedagògics i de participació de la comunitat educativa, l’aposta per la digitalització de l’educació de la mà de grans corporacions tecnològiques –abandonant l’ús de plataformes de codi lliure respectuoses amb els drets digitals–, el tancament de més de 5.200 places públiques en només cinc anys, en un context de sobreoferta de places privades concertades… A més de la manca de desplegament del decret d’educació inclusiva vigent des de l’any 2017, la segregació estructural del sistema educatiu català provocada per un procediment d’admissió d’alumnat que prioritza els interessos de l’educació privada concertada i l’elecció de centre de les famílies per sobre d’una escolarització equilibrada, plural i diversa –sent un exemple la renovació gairebé automàtica de concerts educatius–, l’abandonament escolar prematur, que situa Catalunya en la taxa més alta de tota la Unió Europea. I podríem continuar amb el diagnòstic que explica per què la comunitat educativa està cansada i enfadada amb el Departament d’Educació.

González-Cambray ha convertit la seva manca de resposta política a les necessitats reals de l’educació catalana en oportunisme per intentar confrontar els diferents agents de la comunitat educativa mentre implementa la seva agenda oculta

Davant d’aquest panorama i quan els centres educatius encara estan patint les conseqüències de la crisi sociosanitària més gran mai viscuda, el conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, ha convertit la seva manca de resposta política a les necessitats reals de l’educació catalana en oportunisme per intentar confrontar els diferents agents de la comunitat educativa mentre implementa la seva agenda oculta.

Una de les frases més repetides pel conseller ha estat: “He vingut aquí a transformar i això implica prendre decisions”. Repassem dues de les decisions que més titulars han copsat, el seu impacte transformador i les conseqüències d’aquestes decisions.


Avançament del calendari

A ningú se li escapa que l’anunci d’aquesta mesura va tenir un gran impacte en l’opinió pública i el Departament d’Educació la va utilitzar per enfrontar famílies i professorat mentre el conseller s’erigia en el defensor dels drets de les dones catalanes i de l’alumnat vulnerabilitzat. Ara bé, en cap cas es va debatre sobre l’impacte real d’aquesta mesura sobre ambdós col·lectius.

Si bé la comunitat educativa no s’ha mostrat contrària a l’avançament del calendari escolar, sí que hi ha una forta oposició quant al com i el quan d’aquesta mesura, perquè tot i que no empleni titulars, és el fons de les decisions que es prenen el que impacta realment en l’educació dels infants i joves.

És indubtable que a qui més podria beneficiar un avançament del curs escolar és a aquell alumnat que durant les vacances escolars no té l’oportunitat de beneficiar-se dels estímuls i aprenentatges derivats del capital social, cultural i econòmic de les seves famílies. Ara bé, escurçar formalment les vacances d’estiu només cinc dies a la vegada que s’introdueix la jornada intensiva durant tot el mes de setembre (com ja succeeix durant el mes de juny) no sembla que millorarà els aprenentatges de l’alumnat ni la conciliació laboral i familiar de les dones. De fet, són nombrosos els informes que n’alerten de les conseqüències negatives per l’alumnat i les seves famílies, alertant inclús de l’acceleració d’un model social
i educatiu regressiu.

La mercantilització del temps de migdia del sistema educatiu català no té precedents a Europa

Davant d’aquestes crítiques, el Departament d’Educació ha sortit del pas dient que es garantirà el menjador escolar –això sí, sufragat totalment per les famílies dels alumnes usuaris– i que pagarà una hora de lleure educatiu a les empreses del sector que hauran de ser contractades directament per les direccions dels centres educatius, convertint-les en gestores del temps no lectiu
i deixant fora les associacions de famílies (AFA) que, amb el consens del Consell Escolar de Centre, han estat tradicionalment les encarregades d’organitzar les activitats de lleure educatiu amb dimensió comunitària.

És important assenyalar el menyspreu de l’administració educativa cap a les AFA dels centres públics, acusant-les de “funcionament irregular”, apartant-les de qualsevol decisió que afecti les tardes de setembre i obviant que la participació i implicació de les famílies en l’educació dels infants i joves és vital per al seu èxit educatiu.

És molt possible que si el conseller hagués escoltat la comunitat educativa abans de prendre aquesta decisió, segurament no s’hauria aplicat el curs vinent, però sí el curs 2023-2024 amb una jornada lectiva normal, algun dia més de vacances per Nadal i Setmana Santa, amb els professionals de l’educació i les direccions menys estressades i fins i tot, haguéssim pogut destinar els recursos econòmics de l’hora del lleure educatiu a abaratir els costos que representa per a les famílies el menjador escolar. Recordem que les famílies catalanes són les que paguen un dels preus més alts de tot l’Estat espanyol. A més, si ens comparem amb la resta de països de la Unió Europea, la mercantilització del temps de migdia del sistema educatiu català no té precedents, en el sentit negatiu de l’expressió.


La gratuïtat de P2

L’anunci estrella del conseller ha estat que el curs de P2 “serà gratuït a les llars d’infants públiques a partir del curs vinent”, però gratuït no significa universal i, per tant, P2 no serà gratuït per a tots aquells infants que necessitin accedir a una plaça pública de bressol. A Catalunya hi ha més de 55.300 infants que el curs 2022-2023 haurien de tenir l’oportunitat d’accedir a una plaça P2, però només s’ofereixen 36.000 places públiques, segons fonts del Departament d’Educació. Per això, les famílies de gairebé 20.000 infants, independentment del seu nivell socioeconòmic, hauran de decidir entre assumir el cost d’una llar d’infants privada, renunciar al seu lloc de feina per poder tenir cura dels infants o traspassar la responsabilitat de la cura a algun membre de la xarxa familiar, si n’hi ha.

González-Cambray no entén per què la comunitat educativa està tan enfadada, però ha d’aprendre que la política educativa no es pot fer a cop de titular sinó que necessita evidència empírica, reflexió, temps i diàleg

Tot i que l’aspiració que hem de tenir com a societat és ser capaces de proveir d’una xarxa d’educació de 0 a 3 anys pública, gratuïta i universal, més important és entendre què és prioritari en un context de recursos econòmics finits. En aquest sentit, si el Departament d’Educació ha decidit destinar només 90 milions d’euros a P2, hagués estat bé consultar les famílies i els municipis si es volia prioritzar la universalitat en lloc de la gratuïtat, tenint en compte que el sistema de la tarifació social és un mecanisme que ens permet garantir la gratuïtat dels que més ho necessiten gràcies a l’aportació de les rendes més altes, fent un repartiment dels recursos més equitatiu i solidari.

Tot i l’aportació econòmica anunciada per Educació per garantir la gratuïtat del P2, hem de ser conscients que la gran majoria d’escoles bressol són de titularitat municipal, molt poques pertanyen a la Generalitat. En aquest sentit, són els ajuntaments els que hauran de fer un major esforç econòmic per garantir la gratuïtat. S’ha de tenir en compte que el cost de cada plaça depèn de la qualitat de l’educació que es vol oferir i no del valor que el Departament li decideix atorgar. Així, doncs, aquells ajuntaments que, per la qualitat de l’educació del cicle 0-3 que ofereixen, el cost de la plaça sigui més elevat hauran de fer un major esforç econòmic per garantir la gratuïtat. En el cas que no puguin fer front a la despesa, hauran de reduir costos en detriment de la qualitat de l’educació. Fins ara, molts ajuntaments aplicaven el sistema de tarifació social que els permetia oferir una escola bressol d’alta qualitat on les famílies de rendes més altes compensaven la gratuïtat de les més baixes. Un mecanisme de justícia social que a partir del curs vinent els ajuntaments no podran utilitzar.

Segurament, el Sr. González-Cambray no entén per què la comunitat educativa està tan enfadada, però ha d’aprendre que la política educativa no es pot fer a cop de titular sinó que necessita evidència empírica, reflexió, temps i diàleg.

Article publicat al número 548 publicación número 548 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU