És fill de la Pobla de Mafumet (el Tarragonès). “Soc del poble del costat del complex petroquímic. És una problemàtica que he viscut d’ençà que era petit i que m’ha marcat”, explica, en referència al complex petroquímic situat a la perifèria de Tarragona. Aquest fet és el que el va empènyer a participar en la defensa del territori i el medi ambient. Adrià Pallejà participa en la Plataforma Cel Net fa uns vuit anys; el col·lectiu en té quinze i es va articular mitjançant una primera generació d’activistes que la van promoure per donar resposta a la inquietud sobre què estaven realment respirant i com impactaven aquests compostos en la salut de la població. Ara, hi ha una segona generació de persones més joves que estan intentant impulsar canvis a escala social i política per demanar seguretat en els processos de la indústria i més controls de la qualitat de l’aire.
Com valoreu aquests quinze anys de lluita?
Bé, hem pogut plantejar a l’agenda mediàtica i social que aquí hi ha una problemàtica. També hem fet avenços pel que fa als controls del que respirem, en sabem més. Però veiem que encara estem al principi de la lluita: no tenim una normativa que controli la contaminació. I sí, sabem més sobre què respirem, però encara ho sabem parcialment.
Encara es fa servir el discurs economicista, que apel·la als llocs de feina que dona la petroquímica per justificar-la.
Aquesta és una de les victòries. Abans el nostre discurs era més minoritari i ara ha aconseguit arribar a la gent del Camp de Tarragona. Hem de ser conscients, però, que el complex petroquímic té un impacte espectacular, amb unes 30.000 persones relacionades per tema de feina, i molts d’aquests sectors són als que ens costa arribar. S’ha volgut buscar la dicotomia d’estar a favor o en contra la petroquímica. Aquest discurs és molt nociu i no ens permet avançar. Estem parlant que el complex petroquímic més gran del sud d’Europa s’integri de la millor manera possible a l’entorn.
Quin relat teniu contra aquests d’arguments?
Treballem per regular la contaminació que ens afecta a tots, els que depenem econòmicament del complex i els que no. La gran majoria d’activistes de la plataforma tenim i hem tingut familiars i amics relacionats amb la indústria. Això no és incompatible amb el fet de garantir controls. És necessari que hi hagi bones pràctiques, que es fiscalitzi el que s’està fent i que busquem una millor integració de la indústria.
Heu impulsat informes per analitzar els compostos químics de l’aire. És un mecanisme de control que ha donat resultat?
“La dicotomia d’estar a favor o en contra del polígon és un discurs nociu que no ens permet avançar”
Els primers estudis, fa uns anys, van donar uns valors bastant preocupants per compostos com l’1,3-butadiè i el benzè, que són cancerígens i afecten la salut. En posteriors estudis, després d’una primera alarma social, hi va haver una disminució dels nivells, tot i que no són acceptables encara. Per tant, vam veure que aquests estudis són una mena de control periòdic útil.
L’administració no està obligada a controlar aquests nivells?
Ens trobem en un buit legal i és una de les coses que demanem des de fa temps. No hi ha una normativa específica que controli aquests compostos. Si tenim un episodi de contaminació molt rellevant, dels que veiem normalment imatges per les xarxes, resulta que són legals. La Generalitat és qui té les competències i ha de fer un control real de la contaminació que afecta els nuclis habitats del voltant dels complexos petroquímics, que representa un gran volum de població. Quan sapiguem què estem respirant, s’han de regular els nivells acceptables de compostos a l’aire i aplicar sancions a les empreses si se superen.
Encara s’ha de crear una llei, llavors…
Sí, és una de les coses que demanàvem en una moció que es va votar al Parlament fa uns dies, però no es va aprovar. És una necessitat tenir una llei, quan hi ha incidents sovint. Sense unes eines que regulin, cal una llei de qualitat de l’aire. Els incidents puntuals s’han de regular i sancionar. La consciència ciutadana s’està posant les piles, ja no hi ha excuses i no podem defugir el que s’ha de fer.
