Una substància química actua de manera diferent en el cos d’un home cisgènere que en el d’una dona cisgènere. Aquesta és la primera dada que potser moltes desconeixen i que la investigació mèdica ha ignorat per molt de temps. El sexe és una variable important, igual que l’edat o l’ètnia, i “el primer problema en termes de gènere és no haver tingut en compte aquesta diferència, pensar que estudiant el cos d’un home ja entenem el cos de la dona”, explica Carme Valls, política i metgessa especialitzada en endocrinologia i perspectiva de gènere. I així com el sexe és una variable important en termes dels efectes de la contaminació, també el gènere és determinant en la manera en què la contaminació travessa els nostres cossos.
La segona dada important és la següent: la contaminació amb la qual convivim a les grans ciutats afecta més a les dones que els homes. Per què? Perquè el que contamina l’aire que respirem són partícules que s’acumulen dins del teixit gras de les persones i “la dona, pel fet de donar vida, perquè ha de fer llet, necessita un 15 % més de cèl·lules grasses al cos; per tant, la dona sempre bioacumula més substàncies químiques, una diferència biològica respecte a l’home que s’ha estudiat molt poc”, informa la metgessa catalana.
En aquesta mateixa direcció, cal apuntar que, a més de marcada per les lògiques patriarcals estructurals, la investigació en medicina també està travessada pel racisme i l’edatisme, ja que se centra en recerques desenvolupades en població jove i blanca. “La investigació internacional es fa principalment amb homes blancs joves”, assegura Carme Valls. Una realitat que deixa sense dades milions de persones al món i, en l’extrem més vulnerable, les dones grans racialitzades.
Els encarregats d’alterar la nostra salut
La contaminació atmosfèrica d’una ciutat com Barcelona es deu principalment al trànsit de cotxes, creuers i avions i a l’activitat de combustió controlada que té lloc a les incineradores. Bona part de les partícules que habiten el medi ambient a causa d’aquesta contaminació porten per nom disruptors endocrins i són substàncies químiques que alteren les hormones del sistema on entren. Aquests químics estan presents també als herbicides com el glifosat, emprat per fumigar massivament molts monocultius que abunden a països del Sud Global i dels quals surten diversos ingredients dels aliments que trobem als supermercats de les ciutats d’Europa, on, curiosament, està prohibit l’ús del glifosat.
Són aquests disruptors endocrins els que s’encarreguen de desarmonitzar els cossos de les persones, tant a les ciutats com als camps, i, de manera més accentuada, com hem dit, els cossos de les dones. I si el gènere és una variable dels efectes de la contaminació en la salut és, precisament, perquè degut a les tasques que se’ns ha assignat en una societat marcada per relacions de poder, les dones tenim una relació més directa amb ambients contaminats. Per exemple, fem més ús dels carrers —solem anar a peu en lloc d’en cotxe i, per tant, solem inhalar més aire contaminat— i estem més sovint en contacte directe amb productes de neteja que contenent substàncies químiques nocives.
A les zones més contaminades d’una ciutat hi trobarem nenes a les quals els arriba la menstruació més aviat
Carme Valls explica que, a les zones més contaminades d’una ciutat, com pot ser al voltant d’una incineradora com la de Montcada i Reixac, podrem trobar-hi nenes a les quals els arriba la menstruació més aviat del que és habitual i dones que encara sent molt joves entren en l’etapa de la menopausa. L’experta endocrinòloga assegura també que la síndrome de la sensibilitat química és molt més comuna entre dones que entre homes. Davant de malalties com aquesta, i amb els sabers populars, les dones ja han desenvolupat resistències com ara netejar amb aigua i vinagre.
La contaminació també afecta de manera especial un altre col·lectiu molt important: la infància. Segons Jordi Sunyer, de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica, les nenes que van a escoles situades en carrers molt transitats per cotxes registren certa disminució del coeficient d’intel·ligència. I és que aquests disruptors endocrins, afecten l’atenció, la capacitat de memòria i la concentració.
L’encarregada de fer-hi front
Tot això, però, «no ho ensenyen a les facultats de medicina; allà no en saben res, de medi ambient i salut ni de disruptors endocrins», es lamenta Valls. Formar professionals amb una mirada feminista i ecologista seria una manera d’enfrontar aquest desconeixement i poder començar a pal·liar els efectes de la contaminació en les dones. Una segona manera seria aconseguir aplicar un model de salut comunitària efectiu als barris de la ciutat.
Aquest model, segons l’endocrinòloga, ha de fomentar la participació, “que vol dir poder fer queixes però també fer propostes; que vol dir crear associacions, i sobretot associacions de dones que pensin en com millorar el seu entorn immediat». De fet, els metges de capçalera de qualsevol centre d’atenció primària (CAP) són especialistes en salut familiar i comunitària. Ara bé, aquesta denominació «és molt bonica, però no funciona enlloc: hi ha d’haver interacció entre les associacions de veïns, els CAP i el govern local. I als barris on s’ha intentat amb més força, com Nou Barris o Sant Martí, ha sigut gràcies a grans dones lluitadores que han fet molta feina”. Sens dubte, queda molta feina a fer.
