La COP d’enguany van reunir per 30a vegada les parts de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic signada a Rio de Janeiro, el 1992. En aquella mateixa ocasió, també es van signar acords sobre la protecció de la biodiversitat i la lluita contra la desertificació — que tenen les seves pròpies “COPs”, menys famoses que la seva germana climàtica. El 2015, la COP21 va produir l’Acord de París, en què per primera vegada els països signants es comprometien a reduir emissions de gasos d’efecte hivernacle per limitar l’escalfament global a 1,5 ºC i a tota costa per sota dels 2 ºC. Han passat deu anys, i han passat moltes coses, però no pas la reducció d’emissions. Al contrari: continuen creixent i la temperatura ja està oficialment per sobre de la meta d’1,5 ºC.
Tanmateix, hi havia un bri d’expectativa amb la celebració de la COP a la ciutat amazònica de Belém, especialment des del Brasil. Rebre la COP s’havia convertit en un dels principals símbols del procés de reconstrucció política del país després del govern nefast de Jair Bolsonaro, un militar negacionista de tendències feixistes — a qui, per cert, es va empresonar just l’últim dia de la COP. Així mateix, després d’una sèrie de conferències amb restriccions imposades per la pandèmia i per contextos polítics autoritaris, Belém prometia una obertura més gran a la participació popular.
El gran agronegoci va tenir 302 representants i va comptar amb un espai exclusiu: l’”agrizone”, patrocinada per corporacions com Nestlé i Bayer
La Cimera dels Pobles, per exemple, va ser un espai polític autònom organitzat com a contrapunt de la COP, que va tenir 25.000 persones inscrites (gairebé la meitat del nombre de delegats de la COP) de com a mínim 62 països, amb el suport de més de 1.100 organitzacions. Segons la ministra de Pobles Indígenes del Brasil, a més, més de 5.000 indígenes van ser a Belém, dels quals 3.500 allotjats a l’‘Aldea COP’, un espai organitzat amb aquesta finalitat que va representar la culminació d’un cicle d’iniciatives governamentals per potenciar la participació indígena a la COP. Però els moments més potents van ser precisament quan aquesta participació va anar més enllà del que permetia la institucionalitat. A la primera setmana de conferència, dues vegades es va aconseguir interrompre el funcionament “normal”, com quan indígenes del poble mundurukú van bloquejar l’accés a la zona blava, reclamant la demarcació de territoris indígenes.
Efectivament, el govern va anunciar dies després la conclusió del procés de reconeixement de quatre territoris. Tanmateix, la participació de pobles originaris també va posar en relleu les contradiccions del procés. Si van tenir l’assistència més gran de la història, amb 360 representants indígenes acreditats, aquesta xifra queda ofegada per la presència massiva del lobby del sector fòssil, que va tenir 1.600 representants acreditats — una delegació més gran que la de tots els països excepte la de l’amfitrió Brasil. El gran agronegoci va tenir 302 representants i va comptar amb un espai exclusiu: l’”agrizone”, patrocinada per corporacions com Nestlé i Bayer. Allà, i també a la zona verda (pavelló oficial de la COP d’accés lliure), es va registrar l’extensa promoció dels biocombustibles, una falsa solució climàtica afavorida pel sector que no només és poc eficaç a l’hora de reduir emissions, sinó que representa una amenaça per a la seguretat i la sobirania alimentàries.
Es va registrar una extensa promoció dels biocombustibles, una falsa solució climàtica que no només és poc eficaç a l’hora de reduir emissions, sinó que representa una amenaça per a la seguretat i la sobirania alimentàries
Aquests dos sectors corporatius, fòssil i agro, serien els principals afectats pels fulls de ruta proposats pel Brasil a la primera setmana de la COP: una per superar l’ús de combustibles fòssils i una altra per reduir la desforestació a zero. Si s’haguessin efectuat, indicarien avenços concrets, però han estat dues expectatives frustrades.
La primera seria un pas en la implementació de l’acord signat a la COP28, a Dubai, d’abandonar gradualment l’ús de combustibles fòssils —la primera menció al tema en totes les conferències, per increïble que sembli. Malgrat un ampli suport de països llatinoamericans i europeus, liderat per Colòmbia, la proposta va topar amb la intransigència de països com l’Aràbia Saudita. El text final de la conferència no es refereix als combustibles fòssils més enllà d’una menció indirecta al compromís de Dubai, proposant un mecanisme “cooperatiu, facilitat i voluntari” per accelerar-ne la implementació. També es va anunciar l’organització d’una conferència per a la superació dels fòssils, que s’organitzarà el 2026, a Colòmbia.
A més, activistes van denunciar que països europeus van instrumentalitzar el conflicte respecte als fòssils per bloquejar en les negociacions un compromís més ambiciós de finançament climàtic. Per això, la UE va rebre amb l’Aràbia Saudita el premi de “fòssil colosal”, que organitzacions socials lliuren a cada COP a delegacions que bloquegen una acció climàtica efectiva. Tot i que l’acord inclou el compromís de triplicar el finançament, el termini és fins al 2035, en lloc del 2030, l’horitzó demanat pels països del Sud que ja es troben avui en una situació d’emergència —com exemplifica l’Huracà Melissa, que va deixar un rastre de destrucció a illes caribenyes com Jamaica.
Sense avenços concrets en la mitigació, la pregunta és fins a quin punt poden els pobles adaptar-se al planeta gairebé 3 ºC més calent cap al qual ens dirigim
En aquest sentit, la COP també va aprovar una llista d’indicadors d’adaptació al canvi climàtic, criticada per diverses delegacions per presentar alteracions respecte als indicadors inicialment proposats per un comitè d’especialistes. A més, sense avenços concrets en la mitigació, la pregunta és fins a quin punt poden els pobles adaptar-se al planeta gairebé 3 ºC més calent cap al qual ens dirigim.
D’altra banda, un pla concret per posar fi a la desforestació faria justícia a la realització de la COP per primera vegada al bosc tropical més gran del món. No és clar què va fer que la proposta fracassés, però es reporta que va quedar associada al full de ruta dels fòssils i es va enfonsar juntament amb aquesta, encara que la presidència va prometre elaborar un mapa fins a la pròxima COP. Com a premi de consol dubtós, a Belém es va concretar el Fons Boscos Tropicals per Sempre (TFFF, en la seva impronunciable sigla en anglès), proposat pel Brasil com un mecanisme per remunerar els països tropicals per la preservació dels seus boscos, administrat pel Banc Mundial. Tanmateix, en espais activistes la crítica va ser gairebé unànime. La carta de la Cimera dels Pobles, per exemple, va qualificar el TFFF com una falsa solució que implica la financiarització dels boscos, inserint-los més profundament en el mateix sistema capitalista responsable de la seva destrucció.
La carta de la Cimera dels Pobles va qualificar el Fons TFFF com una falsa solució que implica la financiarització dels boscos, inserint-los més profundament en el mateix sistema capitalista responsable de la seva destrucció
Algunes organitzacions van celebrar la decisió de crear el Mecanisme d’Acció de Belém, la principal concreció de la conferència, l’objectiu del qual és donar suport als països del Sud per avançar cap a una transició justa. Tanmateix, delegacions com la de la UE van rebutjar qualsevol especificació sobre el finançament d’aquest mecanisme, cosa que genera dubtes sobre fins a quin punt podrà ser efectiu. Una altra decepció important va ser l’absència d’una declaració sobre l’extracció de minerals crítics per a la transició energètica, amb els seus enormes impactes humans i ambientals en contextos com l’extracció de cobalt al Congo.
La COP30 a Belém mostra, potser encara més clarament que les anteriors, els límits d’un sistema multilateral basat en el consens. Tot i que mitigar la crisi climàtica requereix efectivament esforços coordinats a escala global, no es podrà fer demanant permís als països i capitals contaminants. La conclusió és òbvia, però inevitable. No cal que la conferència sigui presidida per un CEO d’una empresa d’hidrocarburs, com a Dubai, o que es dugui a terme en contextos autoritaris: la dictadura del capitalisme fòssil és estructurant del sistema mundial del qual les COP formen part. Sense superar-la, tots els fulls de ruta que fem porten, amb més o menys desviacions, al col·lapse planetari.
