“No em dedico a vendre matalassos. Em dedico a generar emoció i veritat.” Així de clar parla Marc Giró (Barcelona, 1974), una veu incòmoda i lúcida dins l’ecosistema mediàtic. Coneix els codis de la televisió i la ràdio, trepitja els límits del que es pot dir en antena i defensa, sense maquillatge, que el periodisme ha de sacsejar més que acompanyar. En aquesta conversa parlem de censura, de l’ús del català, de mitjans públics, de l’auge del feixisme i, sobretot, del paper que juguen les paraules en temps de confusió. Historiador de l’art de formació, reciclat en periodista especialitzat en moda i estilisme i, actualment, presentador dels espais “Late xou” de La 1 de TVE i ’Vostè primer’ de RAC1, Giró desplega un discurs crític i provocador amb una mirada aguda i desacomplexada sobre la política contemporània.
Com es pot fer televisió i ràdio d’agitació política tenint bona audiència?
Molts mitjans de comunicació pensen que l’espectador és una mica idiota. Això a mi no em passa. Jo, sincerament, penso que estic parlant amb gent intel·ligent, no només amb el meu públic específic, sinó amb el públic en general. No busco agradar a tothom, ni vull caure bé a qualsevol preu. De fet, no és només una sensació meva, és una convicció que tinc: els éssers humans tendim a la intel·ligència, tot i que de vegades pot semblar que no. A la gent li agrada que el que escolta tingui un sentit i no simplement sentir-se còmodes. No vull fer que la gent se senti còmoda, sincerament. Si ho volgués, estaria venent matalassos o jerseis de caixmir que, efectivament, han de ser còmodes, perquè el cos estigui bé. Però en la política, com als mitjans, el que s’ha de fer és generar reflexió i emoció, no només buscar la comoditat del públic. No em dedico a vendre matalassos, la meva feina és generar reflexió, emoció i, sobretot, veritat. Algunes vegades els mitjans, o millor dit, la persona per la qual treballes, pensen més en el confort de l’audiència o en l’algoritme, però jo no.
La televisió pública hauria de ser una eina d’alfabetització política? O encara estem jugant a fer veure que som neutrals? Ho pregunto perquè fa poc el director de TV3 va dir que volien “despolititzar” la programació i apostar més per l’entreteniment.
Estic en contra de l’entreteniment com a concepte. Quan diuen que volen apostar per “entretenir”, no sé ben bé què volen dir. Estic a favor de les vacances pagades. De fet, vull treballar una hora a la setmana i sense reducció de sou. Així que sí: estic en contra tant del treball com de l’entreteniment, tal com s’entenen sovint. La televisió pública –la catalana, l’espanyola, la local…– ha de ser independent. Els periodistes dels mitjans públics han de ser independents. El president de la Corporació, el director d’un mitjà públic, ha de protegir els seus periodistes, no als polítics. Què vol dir això? Que si et truca un polític per colar-te una mentida, li penges el telèfon. L’insultes, si cal. No sé si existeix un director així, però hauria d’existir. Si et truca presidència o el Ministeri, com a responsable d’un mitjà públic, defenses la teva redacció. I que facin periodisme. Punt. La ciutadania es mereix això. Una altra cosa són els mitjans privats. Jo he treballat en revistes de moda i allò era publicitat, no periodisme. Però el bon periodista sempre troba una escletxa, fins i tot si això li costa la feina, o la vida. En un mitjà privat tens accionistes i saps perfectament per on van els trets. Però als públics, no hauria de passar. Han de respondre al poble, no al partit de torn. No sé si hi ha ingerències als mitjans públics, però, veient certes sèries, sembla que sí. I això no pot ser. Aquí sempre hem mitificat la BBC, però el que importa és tenir professionals valents i rigorosos. I això sí que ho sé: als mitjans públics hi ha periodistes que fan molt bé la seva feina, que arrisquen. Perquè, de fet, la professió de periodista només funciona si t’hi jugues alguna cosa. Si no arrisques, no funciona.
Com valores el paper dels mitjans públics en relació amb el procés a Catalunya?
Diria que tothom que cobria aquella informació era on havia de ser: informant. Però també tinc la sensació que el procés es va acabar convertint en un espectacle, és a dir, hi ha un punt en què ja no saps si les coses passen perquè se’n parla o si se’n parla perquè passen. No sé què va ser primer, si el contenidor cremat o la notícia del contenidor cremat. I això ens passa sovint, últimament. És la sensació que potser no ens hem assabentat de res, realment. No sé si per falta de periodisme o perquè tot era massa hermètic. Però no recordo cap polític, d’un costat o de l’altre, donant explicacions clares. I tampoc cap periodista que hagi pogut anar gaire més enllà. Tothom ha anat fent la seva, com si fossin tots cosins. Encara no sé ben bé què va passar, i això sí que m’hauria agradat saber-ho. I després veus que, amb algunes excepcions, gairebé tothom ha quedat on era. O millor. I et preguntes: tot això, per què era exactament? Potser, en el fons, el que hi havia era molt més emocional del que ens pensàvem. Jo, per exemple, sempre he estat a favor d’un referèndum. Ho veia claríssim, potser des de la candidesa. Democràcia? Doncs referèndum. Com a Escòcia, com al Canadà. Però aquí resulta que no. I sí, també hi ha aquesta cosa antiga, entre Espanya i Catalunya, que sembla eterna…
Veient que sovint la defensa del català es fa amb peus de plom, des del consens tou… Què en penses, de fer-ho des de la confrontació? El català es defensa millor a crits o amb bones paraules?
No tinc ni idea de què s’ha de fer, perquè no soc lingüista. Però sí que tinc clar que no es pot defensar el català des de la xenofòbia. Si la defensa del català implica menysprear algú, no m’interessa, i a vegades passa. Aquest és el punt de partida, i en això s’ha de ser curós. Jo parlo català a tothom i la major part de les vegades em responen en català. I això també s’hauria de dir, perquè sembla que no està ben vist i només ens fixem en el contrari. Ara, de vegades cal ser clar, fer-se sentir, però això no vol dir atacar a ningú. La cultura catalana no pot construir-se contra ningú, des del racisme o la xenofòbia. Ha de ser radicalment antiracista. Si no, no val res. Però també cal tenir en compte el context actual. I ara mateix, crec que la defensa del català, del catalanisme, de Catalunya, de l’independentisme, de tot plegat… s’ha de fer sabent que això no pot convertir-se en una eina que visqui del rebuig a l’altre. I et dic més: per això a mi tampoc m’interessen moltes opcions espanyolistes, perquè precisament cauen en això, en xenofòbia i racisme. I tots sabem que, quan comences per aquí, després ve tota la resta.
T’has sentit censurat o autocensurat pel fet de parlar català en espais estatals o més comercials?
Sí, m’he autocensurat. Per exemple, quan parlo a TVE, que és per a tot l’Estat, no parlo en català. Ho faig per practicitat. Estic en un mitjà estatal i, en aquell context, ho veig com una cosa útil i funcional. Sobre la censura… La del franquisme era una cosa absolutament ridícula. Si llegiu un llibre sobre la censura i la música catalana, us sorprendríeu dels documents de l’època. Els censors eren totalment absurds. Si el meu pare hagués estat censor, sincerament, com a fill, n’estaria avergonyit. Eren una colla de catetos. El més fort és que la censura, moltes vegades, no ve directament de dalt. Hi ha un pas entremig. Algú decideix que “això no toca” o “això no convé”. Però, al final, sempre acaba arribant. I t’adones de les bajanades que arriben a molestar a aquesta gent: són detalls mínims, completament absurds, qüestions de creativitat ridícula, gairebé cretines. Als mitjans públics, això passa segons qui tinguis com a intermediari. Hi ha molts directors o directorets que volten les redaccions, opinant sobre la teva feina. Aquí és quan entra la censura. Durant el franquisme, era més bèstia, amb força bruta darrere: calabossos, garrotades, et podien fer mal físicament. Ara, almenys, no hi ha violència física, però la censura continua sent igual de ridícula. I quan et censuren, és per fotre-se’n. Et venen ganes de dir-los: “Sou uns gilipolles”. La major part de les vegades no hi ha criteri objectiu darrere. A més, de vegades et diuen frases com “digues això perquè ho entengui la meva mare o la meva àvia”. Però què us passa, que les vostres àvies són idiotes? Aquesta manera de parlar també és masclista i edatista.
Tu coneixes la burgesia catalana. Com creus que ha mutat en els darrers anys? Creus que manté encara el seu poder simbòlic?
“Si abordéssim l’antiracisme de veritat, s’activaria una mena d’efecte dòmino. Moltes altres opressions i estructures de poder també començarien a trontollar”
La classe privilegiada sempre acaba surant, no hi ha dubte. És com una boia, no s’enfonsen mai. Això és un fenomen real. Els rics viuen en el seu propi món, acumulant diners, sense preocupar-se gaire de res més. I nosaltres, la resta, els donem els nostres diners, som els que financem el seu luxe i les seves vides segregades. Es creuen entre ells, mentre nosaltres estem fora d’aquesta bombolla. Ara, els ha passat una cosa: s’han hagut d’espavilar. El sistema que ells mateixos han creat, el capitalisme, els ha acabat explotant a la cara. Han canviat la fàbrica i la terra pel producte financer, que és com creure en una religió, alguna cosa que no veus. I ara s’adonen que el món financer, ple de pirats, pot acabar eliminant-los a ells. Però, clar, el necessiten per funcionar. De fet, l’altre dia vaig sentir un directiu d’una gran empresa de cotxes que deia que calia fer alguna cosa amb la classe mitjana, perquè els seus mateixos empleats ja no podien ni comprar els cotxes que fabricaven. I jo pensava: si vols que puguin comprar-los, paga’ls més. És de sentit comú. Però, vaja, el que és flipant és que aquest home, l’empresari, ara s’adona que la classe mitjana –aquesta que ja no sabem ni què és– era qui li comprava els seus productes. I ara ni això. Uns treballadors no poden comprar el cotxe que fabriquen ells mateixos. És una bogeria. I no sé tu, però jo crec que això és per descollonar-se.
Quines responsabilitats creus que tenen els mitjans públics respecte al rentat d’imatge del feixisme?
Tota. Es blanqueja a tots els nivells. Als mitjans públics, per exemple, és difícil trobar persones racialitzades. Però quan parlem del feixisme… fa tres o quatre anys que estem decidint si es pot parlar de “feixisme” quan anomenem aquest partit que ha entrat a tot arreu. Estem en un debat sociolingüístic absurd sobre si és feixisme o no, mentre aquest partit s’assenta i nosaltres decidim el nom que li diem, en comptes de veure clarament que és feixisme. I això ha anat acompanyat d’altres debats absurds, com si ens estàvem passant amb el feminisme o si estàvem exagerant amb la qüestió de les persones trans. Fins i tot s’ha arribat a insinuar que la culpa de l’ascens del feixisme era de l’esquerra. I mentre tot això passava, estàvem en un debat tècnic sobre etimologia, com si fóssim al Saló d’Interpretació del Teatre del Châtelet, discutint noms mentre el feixisme es consolidava. Fins que –boom!–, Donald Trump. I molts intel·lectuals que feia dos anys deien que no era feixisme, ara reconeixen que sí que ho era. Aquí, a Catalunya, també ha passat el mateix. Negaven el feixisme, es deia que no ho era, perquè es feia des de la qüestió catalana. Fins que, al final, vam veure que sí, que era feixisme. Aquest tipus de discurs és esgotador. I en aquest context, crec que el discurs públic ha de ser més radical. No pot ser que estiguem debatent en un nivell tan superficial mentre el feixisme creix i es consolida. I pel que fa a la qüestió de les persones trans, que s’ha convertit també un debat central, però s’ha tractat com si fos un tema secundari, de nomenclatura. Quan la realitat és que si ets trànsfob, ets feixista. Punt. No hi ha més discussió.
Quina opinió tens sobre la situació dels serveis públics, el seu finançament o les privatitzacions, sobretot en àmbits com la sanitat o el transport?
Mira, recursos n’hi ha. La quantitat de diners que hi ha és considerable. El problema no és la manca de diners, sinó com s’utilitzen. Parlem molt d’endeutament, però si hi ha diners per a rearmaments, també n’hi hauria d’haver per a la sanitat i el transport públic. El sistema ens aboca al deute, sigui per finançar armes o serveis públics. Si no es defensa amb fermesa la sanitat pública, com passa a Catalunya, anem malament. Només cal anar a l’Anoia i escoltar els jubilats per entendre-ho. Però moltes vegades, quan estàs treballant, no te n’adones o tens por de perdre la feina. Les polítiques han de ser més radicals, i ser radical no vol dir fer el ridícul, sinó prendre decisions valentes. Nosaltres, com a societat, hem d’exigir als polítics que siguin radicals en les seves decisions. La gent del carrer no vol acumular riquesa, vol viure en pau, vol veure que les coses funcionen. I, curiosament, es parla de guerra, però molta gent ja hi està en contra. Privatitzem i després rescatem. És un sistema incoherent. Si un polític ha de servir al poble, que ho faci. I si cal, que planti cara als poderosos, encara que vagin de polits. Ja n’hi ha prou de complicitats i somriures amb qui va contra el país. Cal una actitud més de Robin Hood: prendre recursos allà on siguin i repartir-los. Per exemple, sobre el cas de Rodalies, el problema és claríssim. Tothom sap què cal fer, però no es fa. En lloc de planificar a trenta anys vista, com al Japó, anem a pedaços. Una catenària cau, doncs l’arreglem i a córrer! Mentre alguns fan caure la borsa amb una trucada, nosaltres perdem hores en trens amb una xarxa ferroviària lamentable. Això és insostenible. Potser només una vaga general despertaria consciències. Hem normalitzat la incompetència i el desinterès per les necessitats de la ciutadania, tot per aconseguir un mínim d’eficiència en el servei públic.
El feminisme ha guanyat espai als mitjans i a la societat, però la reacció patriarcal sembla cada cop més hostil. Com es resisteix això des d’una posició no normativa com la teva, especialment, dins dels mitjans públics?
La reacció patriarcal no és que sigui més agressiva. És que sempre ho ha estat. No ha afluixat mai. El que passa és que ara, potser, es nota més perquè abans molts no la volien veure. Però era allà. I aquí entra una cosa important: jo crec que la resistència no és només una actitud, sinó una posició molt clara. I la meva teoria és que, en el fons, els altres ens han de resistir a nosaltres. Jo no faig resistència activa, sinó que jo ja soc la resistència per la meva manera d’estar, per com habito l’espai, pel que dic, pel que represento. Que em resisteixin ells, si poden! Ara, això no vol dir que jo vagi pel món conscientment construït un personatge. No ho faig. No soc amanerat, ni cursi, ni performatiu. Jo no “interpreto” el meu paper. No penso com em moc, com parlo o com em presento. No hi ha una estratègia darrere. El que hi ha és una manera de ser que no està normativitzada. I això, per molts, ja és insuportable. Però la incomoditat és seva, no meva. I després hi ha una altra cosa fonamental: parteixo sempre d’una idea molt bàsica, que és que la gent és molt més intel·ligent del que ens pensem. Això ho repeteixo molt. La gent entén moltes més coses del que se li reconeix. Jo pateixo d’una mena d’“innocència estructural”, però també d’una fe immensa en la intel·ligència popular. Si tu tens tota la informació, si algú t’ho explica bé, si tens accés als llibres, als arguments, a les veus… em costa molt entendre que no entenguis, per exemple, el feminisme, o que tinguis problemes per acceptar la realitat de les persones trans. I no ho dic des de la superioritat, sinó des de la perplexitat. Potser el problema és que hi ha molta gent que es fa la ximple. Perquè les eines hi són, les paraules hi són, les històries també. I, al final, hi ha un buit entre què ets i el què es veu, una zona cega que ni tan sols tu controles. Però és en aquest buit on crec que es construeix la veritat del que fem. I en aquest buit, també, hi ha resistència.
Quina creus que és la batalla que encara no s’ha obert i que hauríem de posar damunt la taula d’una vegada per totes?
“La tendresa sovint s’ha associat a un privilegi heteronormatiu, fins i tot a un cert permís cultural, però jo crec que mostrar-la és també una forma de resistència”
El racisme. L’antiracisme, concretament. Aquesta és la gran batalla pendent. A Catalunya, i a tot l’Estat, continua sent una assignatura suspesa. No hi ha una reflexió clara, no hi ha acció política seriosa, no hi ha una voluntat real. I cal posar-ho damunt la taula ja. I no és només una qüestió moral o ètica, que també, sinó que si abordéssim l’antiracisme com cal, de veritat, s’activaria una mena d’efecte dòmino. És a dir, moltes altres opressions, moltes altres desigualtats, estructures de poder, també començarien a trontollar. Perquè el racisme ho travessa tot. La classe, el gènere, la salut, l’accés a l’habitatge, l’educació, els mitjans. Tot. Però hi ha una altra cosa molt important: les persones activistes antiracistes tenen les idees molt clares. Fa molt temps que treballen aquest tema, que l’estudien, que el viuen en carn pròpia. Tenen la teoria, però també la pràctica. I tenen la raó. I tenen solucions, no teories impossibles. Solucions que són perfectament aplicables si hi ha voluntat política. Per tant, sí: l’antiracisme. Aquesta és la batalla que encara no hem volgut obrir, i ja va sent hora.
La ràbia t’ha estat útil per fer carrera. Però també, la tendresa…
La tendresa és fonamental. Fonamental. Jo insisteixo molt en això: tendresa, bondat, estar informat i tenir cultura general. Són pilars bàsics per treballar en aquesta feina. La tendresa no és cap debilitat, ni cap cosa accessòria; és una eina potentíssima. Ara, és veritat que la tendresa sovint s’ha associat a un privilegi heteronormatiu, o fins i tot a un cert “permís” cultural, però jo crec que mostrar-la és també una forma de resistència. I després hi ha la ràbia. Jo estic totalment en contra d’aquesta moda de “gestionar la ira”. Em sembla una bestiesa. Si tens ràbia, tira-la endavant. Però –i aquí ve la clau– la ràbia s’ha de dirigir sempre cap amunt. Sempre. La ràbia cap a dalt. Cap avall, mai. Si tens una mica de responsabilitat, això ho has de tenir claríssim. Jo aquesta la tinc molt interioritzada. La ràbia contra el poder, contra les estructures injustes. Això és motor.
Com l’humor?
No. L’humor, urbi et orbi. Cap a dalt… i cap a baix. I a la dreta, a l’esquerra… Ha de ser recíproc. Això del límit de l’humor és un fals debat total que s’ha inventat algú. L’humor és lliure.
