La reintroducció de l’os s’ha d’analitzar a través de molts factors per tenir una correcta posició davant del que s’ha tornat un conflicte en el mateix territori, i un conflicte respecte a posicions que, en la majoria dels casos, són distants tant territorialment com en l’assumpció d’uns determinats valors vinculats a la vida rural.
La reintroducció sorgeix de la necessitat, en aquest cas, d’una societat allunyada dels entorns rurals que vol veure restaurada la fauna que havia poblat aquests indrets dècades enrere. Diríem que es tracta d’un desig que no parteix de la població local que en els darrers temps ha pogut practicar una ramaderia extensiva sense compartir l’espai amb cap gran depredador. Aquesta extinció és fruit d’un procés mixt que relaciona religió i supervivència, acompanyat d’una política de finals dels anys cinquanta que empeny amb força els municipis i les poblacions locals a eliminar qualsevol feristela que poblava les muntanyes del nostre país i que causava danys importants a la ramaderia extensiva. Això afavoreix una pràctica ramadera en un context d’èxode rural, on la majoria de la població marxa a les ciutats, cridada per la industrialització. L’activitat econòmica de subsistència canvia radicalment en aquests entorns rurals, i les gents que aguanten aquest procés de despoblament s’han d’adaptar com poden al seu nou context on tothom els recorda que “no té futur”.
Tenir opinió sobre aquest tema no és tasca fàcil, ja que s’entra en contradicció amb molts dels valors predominants de la nova cultura urbana. Però el que sí que hauríem de tenir clar és que aquests processos demanen temps, consensos amb les poblacions locals i entendre les repercussions que tindran en un present i en un futur
El fet que no hi hagi grans depredadors manté l’activitat i permet que sobrevisquin els pocs ramats que queden al Pirineu. Aquest fet pot semblar poc rellevant, però és cabdal pel manteniment del nostre entorn rural, pel manteniment de la biodiversitat que proporciona la ramaderia extensiva i que implica també una supervivència de la cultura tradicional d’aquests indrets, que també són un llegat a preservar. Dècades més tard, aquests entorns en decadència –conservats per la població resistent– tornen a tenir importància per la mirada urbana i es converteixen en espais a protegir, compensant l’activitat extractiva i destructiva que el seu nou sistema imposa planetàriament.
És en aquest moment quan es decideix reintroduir l’os. Però el que no es calcula és que aquest apareix en un altre context ramader, pastoral, que no està preparat per assumir aquesta problemàtica que s’acumula a les dificultats que ja té per sobreviure.
El procés de reintroducció es decideix externament als territoris, empès per uns ajuts europeus mobilitzats pels governs francès, espanyol, català, aragonès i navarrès, on s’emfasitza la necessitat de consultar les poblacions locals. Però els governs actuen des de la urgència, i sobretot esperonats per una inversió important de diners, imposant sense permetre cap altra opció: tant sí com no reintroduir l’os.
Això és fàcil d’entendre si pensem en contextos més a prop de les nostres realitats. Penso en la instal·lació de línies d’alta tensió, parcs solars i eòlics, etc. És, doncs, en aquestes situacions, que podem entendre que una reintroducció imposada, tot i que dins dels nostres valors pot semblar una mesura que implica una maduresa social, en el fons amaga colonitzacions en els espais de governança local i en els ambients de vida.
Tenir opinió sobre aquest tema no és tasca fàcil, ja que s’entra en contradicció amb molts dels valors predominants de la nova cultura urbana. Però el que sí que hauríem de tenir clar és que aquests processos demanen temps, consensos amb les poblacions locals i entendre les repercussions que tindran en un present i en un futur, no només per elles, sinó per la societat en general. Com trobar l’equilibri?
Com diu l’antropòleg Oriol Beltran, respecte a la gestió que han fet els governs: “No sé si hi ha d’haver l’os o no. El que està clar és que així no es fan les coses”.
