La desfeta provocada per la dana el 29 d’octubre i la seua gestió política al País Valencià i, en concret, a l’Horta Sud, ha deixat una empremta devastadora en habitatges, infraestructures i vides humanes, però també ha reobert velles ferides que mai s’han curat per complet. En concret, es tracta d’un element cultural que en els últims anys ha reviscolat com a objecte de debat familiar, veïnal i científic: les memòries sobre les polítiques urbanístiques dels últims seixanta anys a aquesta comarca.
La desfeta provocada per la dana ha deixat una empremta devastadora en habitatges, infraestructures i vides humanes, però també ha reobert velles ferides que mai s’han curat per complet
Tant les investigacions històriques com els relats veïnals consideren la gran riuada de 1957 i la imposició política del Pla Sud com el gran punt d’inflexió urbanística per a tota la comarca. Iván Portugués, professor de Geografia a la Universitat de València i veí de Benetússer, ha explicat en la seua tesi doctoral com la construcció del nou llit formigonat del Túria tallà pobles sencers (Xirivella i Mislata) i alterà totes les xarxes de carreteres, camins veïnals i séquies, amb el consegüent aïllament social i cultural entre comunitats que fins eixe moment es trobaven ben comunicades.
Però a més, Portugués ha defensat que el Pla Sud i el planejament urbanístic posterior generà un “efecte crida” per a l’establiment d’autovies, indústries, línies ferroviàries i àrees logístiques molestes, contaminants o invasives als seus marges, entesos pels promotors d’obres com la perifèria de la ciutat. La Pista de Silla, ara tristament recordada per convertir-se en una trampa mortal per a la gent que eixia de treballar, apareixia a l’atles del Pla General de Carreteres en 1961 com una via en construcció.
A partir del desenvolupisme franquista, l’Horta Sud fou zona d’arribada de població migrada de tot l’Estat. Fins i tot, va créixer demogràficament en molts punts a major ritme que València. Eixe seria el pretext perquè constructors propers al règim, com Alfredo Corral, crearen barris ex novo prop de la rambla de Poio com Parque Alcosa a Alfafar, on sorgirien potents moviments veïnals i obrers de la comarca als anys setanta i huitanta que, des de ben prompte, denunciaren les condicions de vida i la falta de serveis a la premsa clandestina de l’esquerra revolucionària.
A partir del desenvolupisme franquista, l’Horta Sud fou zona d’arribada de població migrada de tot l’estat. Fins i tot, va créixer demogràficament en molts punts a major ritme que València.
Pobles amb termes menuts, com Benetússer, serien totalment urbanitzats durant eixes dècades. A Torrent, la principal població per habitants i extensió, els geògrafs Manel Alemany i María José López han posat en relleu la magnitud de la transformació mitjançant l’estudi dels usos del sòl. Entre 1956 i 2011, la seua superfície edificada, multiplicada per urbanitzacions disperses i barreres contestades com l’AVE a Madrid, va passar d’un 3,8% a un 26,6% del terme, mentre que els terrenys agraris s’havien reduït d’un 85,5% fins a un 70%.
Sovint, el territori ja habitat i treballat era representat per les institucions promotores en els seus informes com si fora un espai buit o una forma geomètrica on podien materialitzar les expectatives urbanístiques i econòmiques generades per a l’eclosió de projectes d’infraestructures als seus voltants.
Així lloava en 1967 un conseller de Mercasa, Adolfo Rincón de Arellano, l’alcalde falangista de València, per haver decidit construir Mercavalencia a l’horta de Sant Antoni (entre Font d’En Corts, Castellar i Pinedo), sense fer cap mena de referència a un veïnat que encara no coneixia l’existència del projecte: “Dues carreteres principals, una a cadascun dels costats del rectangle; la via fèrria a un dels costats i la proximitat a la futura via de circumval·lació, així com la distància de tres quilòmetres al port, són factors que, per descomptat, aconsellen sense més dilació la iniciació dels treballs necessaris”.
En aquest cas, l’expropiació i destrucció del seu entorn de vida i treball va generar una forta mobilització veïnal que s’allargaria fins a finals dels anys setanta, quan els primers edificis ja estaven construïts i les noves autoritats postfranquistes asseguraven que no es podia revertir. No obstant això, en altres llocs el malestar va ser tallat de soca-rel per la repressió del règim abans d’organitzar-se col·lectivament. Ferran Esquilache, historiador i net d’una família llauradora de Sant Isidre, em va contar fa un temps com la casa i algunes terres dels seus iaios varen ser expropiades pel Ministeri de Vivenda en 1964 per a construir el polígon industrial de Vara de Quart.
La història que li havia transmés sa iaia estava marcada pel càstig alliçonador a un veí quan tractà de negociar: “Va dir que no es preocuparen, que ell parlaria amb les autoritats i no se n’hauria d’anar ningú, i uns dies després va arribar de sobte la Guàrdia Civil i una excavadora i li van enderrocar la casa sense donar-li temps a traure res”.
No cal anar-se’n al franquisme per a narrar processos d’expropiació violenta més o menys silenciats per les autoritats polítiques posteriors a la Transició:
No cal anar-se’n al franquisme per a narrar processos d’expropiació violenta més o menys silenciats per les autoritats polítiques posteriors a la Transició: la Punta per a la ZAL del port de València o el Molinet per a l’estació ferroviària de mercaderies de la Font de Sant Lluís, entre altres. D’altra banda, amb la bombolla immobiliària de principis del segle XXI es produirien desgavells especulatius que caurien gràcies a la mobilització veïnal, com el PAI Nou Mil·lenni a Catarroja, que preveia 12.000 habitatges sense atendre els recursos hídrics i en matèria d’habitatge existents.
Més enllà dels conflictes territorials viscuts a l’Horta Sud des dels anys seixanta, cal preguntar-se com els seus habitants han intentat donar sentit a una realitat quotidiana en contínua transformació. Ací, les entrevistes i la literatura local són fonts fonamentals per a apropar-se a les seues subjectivitats. En 2018, Anaïs Florin i Alba Herrero publicaren Ara Vindran les Màquines, una obra de reivindicació de la memòria de dones i homes expropiades com Pascual, que evocava l’estranyesa que generà inicialment als majors de l’horta del Forn d’Alcedo la construcció de la pista de Silla: “Això per a què tan ample? Eixa carretera, això, per a què tant?”.
De manera més nostàlgica, Joan Francesc Mira contava a El Tramvia Groc (2013) el xoc que li provocà caminar a la dècada del 2000 per la Torre, el barri on havia nascut: “Ara no és ni ciutat ni camp, només una destrucció insensata, enormes blocs impersonals de pisos, la casa on vaig nàixer desapareguda per fer lloc a un garatge gris i desolat (…). Tot era asfalt de carreteres, alqueries tancades o ja ruïnoses”.
L’Horta Sud ha sigut sovint entesa en les últimes dècades per distintes autoritats estatals, autonòmiques i del cap i casal com una “zona de sacrifici” que havia de ser travessada i dipositària de nombroses infraestructures
En testimonis de la riuada actual, l’estupor prové no sols d’allò que s’ha construït, sinó d’on. Empar Puchades, veïna de Castellar, que treballava de joveneta amb son pare als tarongerars a la Curra (Torrent) s’ha quedat de pedra quan ha vist que allí “han edificat i que viu gent dins del que és el cau del barranc! (…) Com s’han atrevit a fer cases?”. Altres veus, com Conxa Medina, remarquen els problemes per a moure’s a peu, que reben nous significats amb la conjuntura de carreteres desfetes pel temporal: “Estem rodejats d’escalèxtrics, per a fer dos kilòmetres (perquè de Torrent a Picanya no hi ha més de dos kilòmetres naturalment) (…) en fas tres i mig, i que hages de passar tres rotondes…”.
En definitiva, l’Horta Sud ha sigut sovint entesa en les últimes dècades per distintes autoritats estatals, autonòmiques i del cap i casal com una “zona de sacrifici” que havia de ser travessada i ha sigut dipositària de nombroses infraestructures, amb conseqüències ben profundes en l’arrelament i les relacions socioeconòmiques de les seues habitants. Una volta es traga el fang, la remor mediàtica i científica que ha començat a generar l’adaptació del territori per a mitigar els efectes de futures inundacions no pot deixar de banda de nou les memòries veïnals de les ombres urbanístiques en favor d’interessos especulatius i “solucions màgiques” d’enginyeria.
