Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Més casos i més càrregues de cures: la doble bretxa de gènere de la COVID-19

Les dades publicades pel govern català mostren com el nombre de casos confirmats que han donat positiu en la prova diagnòstica de la COVID-19 així com de casos sospitosos (que han presentat símptomes i un diagnòstic professional sanitari els ha classificat com a possible, però sense fer-se cap test) és notablement major en les dones que els homes. Investigadores i expertes expliquen que aquesta bretxa de gènere, a la qual se suma el desigual repartiment dels treballs de la llar, es deu al fet que les activitats de primera línia concentren una presència majoritària de dones

Una sanitària de l'Hospital de Sant Pau a Barcelona cuida d'un pacient afectat per la COVID-19 / Àngel Garcia

Canvien els bolquers de desenes d’àvies. Les ajuden a aixecar-se i a asseure’s, a menjar i a rentar-se. Com si es tractara d’una producció en cadena, aquestes tasques es repeteixen una vegada rere l’altra al llarg d’una jornada laboral. De camí del treball a casa, compren el menjar en un supermercat. Una vegada arriben a casa, es canvien la bata pel davantal. Netegen, freguen i alimenten la seua família. Evitar el contacte físic o mantenir una distància mínima de dos metres entre persones són mesures de difícil compliment per a les que es troben a primera línia de la COVID-19, com les treballadores de les residències de gent gran, un dels principals focus de contagi durant la pandèmia. També per a les altres professionals sanitàries, les caixeres i reposadores, el personal de neteja o les treballadores de la llar i les cures, activitats catalogades com a essencials i assumides, majoritàriament, per dones.

Les dades en donen fe. A Catalunya, segons les estimacions de la Cambra de Comerç de Barcelona, unes 715.000 persones treballen a primera línia de la pandèmia. D’aquestes, el 65% són dones. El col·lectiu principal el constitueix el personal sanitari, hospitalari i farmacèutic, que representa al voltant del 28% –unes 200.000 persones– del total. Són uns dels sectors més feminitzats, on un 70% de la plantilla són dones. Destaca l’ocupació en infermeria: a Catalunya, el nombre d’infermeres ascendeix fins a les 45.487 dones, enfront dels 6.432 homes; al País Valencià també es manté una diferència molt notable, amb 22.487 dones i 4.879 homes; mentre que a les Illes, l’Institut Nacional d’Estadística espanyol (INE) xifra en 5.005 les infermeres i en 1.007 els infermers. A les residències de gent gran i persones amb diversitat funcional, així com en el personal de la neteja, la presència femenina també és molt elevada, amb un 84% i 86%, respectivament.

A Catalunya, segons les estimacions de la Cambra de Comerç de Barcelona, unes 715.000 persones treballen a primera línia de la pandèmia. D’aquestes, el 65% són dones

El sector dels comerços d’alimentació i productes bàsics també destaca per la feminització i precarització de la seua plantilla, la qual ha hagut de fer front als riscos que suposa treballar sense les mesures de seguretat adequades. En aquest grup, format per unes 135.000 persones a Catalunya, treballen 86.400 dones, segons les dades publicades per la Cambra de Comerç. Es mostra, doncs, com les activitats essencials en una pandèmia estan relacionades de manera directa amb l’atenció sanitària i social, àmbit en què es conserva una forta concentració de dones i s’evidencia la divisió sexual del treball i de la societat.

 

Les dades apunten a una major taxa de contagis en les dones

Tot i la importància de les dones en el treball d’atenció i contenció del virus, a mitjans de març eren pocs els països que proporcionaven dades del nombre de contagis desglossades per sexe. Segons l’informe Sexe, gènere i COVID-19: dades desglossades i disparitats de salut, elaborat per la iniciativa Global Health 50/50, que treballa la salut amb perspectiva feminista, dels vint països analitzats, només sis segregaven les dades per sexe, tant en el nombre de casos confirmats –que han donat positiu en alguna prova diagnòstica– com en les defuncions; set d’ells ho feien només per al nombre de casos positius i la resta de països, entre els quals es trobava l’Estat espanyol, no feien cap segregació per sexe.

Des del 23 de març, l’Estat espanyol ofereix una distribució dels casos confirmats, hospitalitzats en planta i en les unitats de cures intensives (UCI), i defuncions per grups d’edat i sexe. Tanmateix, no comptabilitza els casos sospitosos, és a dir, aquelles persones que en algun moment han presentat símptomes i una professional sanitària els ha classificat com a cas possible, però no els han realitzat una prova diagnòstica, ja que no han requerit hospitalització o no formen part dels grups de risc. Al conjunt dels Països Catalans, la segregació per sexe, tant en els casos possibles com en els confirmats, només es pot consultar al portal de Dades Obertes de la Generalitat de Catalunya, ja que el País Valencià i les Illes només han comptabilitzat els casos confirmats, en els quals la diferència entre homes i dones és menor, perquè ells presenten una simptomatologia més greu, requereixen hospitalització i, per tant, se’ls fa la prova. Per això, a l’hora d’elaborar aquest reportatge sobre la bretxa de gènere en el nombre de contagis per COVID-19 només s’han analitzat les xifres publicades per la Generalitat de Catalunya.

El 25 de març, la suma de casos confirmats i possibles ascendia fins als 2.345 casos en les dones, mentre que en els homes era de 1.576. Quasi un mes més tard, el 17 d’abril, es registraven 4.526 casos més en dones i 1.995 en homes

Segons les dades del govern català, des del començament de la pandèmia la taxa de casos que ha donat positiu en alguna prova diagnòstica –PCR o test ràpid d’anticossos–, així com de casos sospitosos, és notablement major en les dones que en els homes i, a més a més, s’ha eixamplat a mesura que avançava la pandèmia. La bretxa de gènere en el nombre de positius ha arribat, alguns dies, a una diferència percentual de més d’un 50%. Per exemple, el 25 de març la suma de casos confirmats i possibles ascendia fins als 2.345 casos en les dones, mentre que en els homes era de 1.576. Quasi un mes més tard, el 17 d’abril, es registraven 4.526 casos més en dones i 1.995 en homes.

 

Per a Carmen Castro, economista, activista feminista i membre de la Plataforma per uns Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPiiNA), aquesta diferència és causada per “l’existència d’ocupacions fortament feminitzades a primera línia de la COVID-19”. En la mateixa línia, Pascuala Torregrosa, metgessa i membre de la Plataforma per la Sanitat Pública a la Marina Alta, afirma: “Pel que veiem nosaltres en el dia a dia, les dones presenten una taxa de contagi més alta durant l’edat de treballar, perquè es troben més exposades”. En efecte, entre els 20 i els 60 anys, el nombre de casos confirmats i sospitosos en dones és molt més superior que en homes, segons les dades de la Generalitat de Catalunya. La sociòloga Matxalen Legarreta comparteix la mateixa interpretació de les dades i subratlla: “En l’àmbit de la sanitat ha sigut més evident, però també en les residències o en el treball de la llar, on les dones mantenen un contacte més directe amb les persones”. Per tant, analitzar aquesta emergència sanitària, i moltes altres, en clau de gènere i sexe resulta “imprescindible”, segons Castro, per a posteriorment poder “interpretar per què una part de la població en queda al marge”.

ONU Dones, una entitat de l’Organització de les Nacions Unides destinada a fomentar la igualtat de gènere, també ha denunciat el paper “desproporcionat” que desenvolupen les dones durant la pandèmia. L’entitat admet que encara no existeixen xifres específiques, tot i que les dades preliminars apunten a una major taxa de contagis en les dones. Els barons, per contra, presenten una major taxa de mortalitat per les diferències immunològiques, les afeccions cardiovasculars i l’estil de vida marcat per un major consum de tabac i alcohol, segons l’informe COVID-19: els impactes del brot sobre el gènere, elaborat per tres investigadores britàniques i publicat en la revista científica The Lancet. Aquest estudi també afirma que la vulnerabilitat en les dones es deu a les normes, rols i relacions de gènere. “Durant el brot de la malaltia pel virus de l’Ebola a l’Àfrica occidental, les normes de gènere van significar que les dones tenien més probabilitat d’infectar-se pel virus donat el seu paper predominant com a cuidadores i treballadores en primera línia”, exemplifica.

 

La COVID-19 evidencia el repartiment desigual del treball de la llar

Més enllà de les ocupacions sanitàries, existeix un altre sector infinitament més precaritzat, feminitzat i invisibilitzat, el de les treballadores de la llar i les cures. A escala global, segons l’informe Temps per a la cura: el treball de cures i la crisi global de desigualtat, publicat per Oxfam Intermón en gener de 2020, les dones realitzen més de les tres quartes parts del treball de cures no remunerat, i constitueixen dues terceres parts de la mà d’obra que s’ocupa del treball de cures remunerat, on la majoria són dones migrades. Si s’analitzen ambdós, les dones hi dediquen l’equivalent a sis setmanes anuals de treball a jornada completa més que els homes. L’entitat matisa que açò és fruit de l’actual model econòmic “patriarcal i extractiu”, que potencia l’exclusió de les dones “a través de l’escàs valor que atorga al treball de cures i la manca d’inversió crònica en aquest sector”.

 

Aquesta pandèmia ha permés visibilitzar la desigualtat i precarietat extremes en el treball de la llar, començant per la manca de material de protecció en el sector. Marcela Bahamón, membre de l’Associació Intercultural de Professionals de la Llar i les Cures (AIPHYC), denuncia que encara avui dia no disposen de recursos per a protegir la seua salut als llocs de treball: “La que vulga utilitzar un davantal, guants o mascaretes l’ha de pagar de la seua butxaca”. “Som un altre dels sectors feminitzats on menys es respecten les mesures de prevenció i on estem més exposades al virus, perquè hem d’anar a treballar, estar en contacte amb famílies o fer la compra per a nosaltres i per a la família per a la qual treballem”, rebla amb rotunditat.

El Club de les Males Mares va fer una enquesta a més de 12.000 dones per conéixer quina era la seua situació en relació amb la conciliació. Els resultats van reafirmar que són elles les que, principalment, han d’atendre la feina i les criatures alhora

L’impacte de les mesures per a evitar aglomeracions i complir amb l’estat d’alarma, com el tancament de col·legis; l’augment de les jornades laborals o de la càrrega de feina en les ocupacions de primera línia de la COVID-19, o el fet de contraure el virus i haver d’aturar els ritmes vitals, tenen un efecte directe en les dones, ja que són elles les que exerceixen la major part de les tasques de la llar. En condicions normals, per exemple, són moltes les àvies i els avis que assumeixen la cura de la xicalla. Però en un context sanitari com l’actual no es recomana, ja que la gent gran forma part del grup de població més vulnerable, per la qual cosa són les dones les que acaben assumint també aquesta tasca. A finals de març, el Club de les Males Mares va fer una enquesta a més de 12.000 dones per conéixer quina era la seua situació en relació amb la conciliació. Els resultats van reafirmar que són elles les que, principalment, han d’atendre la feina i les criatures alhora.

Tot i la importància de les dones en el treball d’atenció i contenció del virus, a mitjans de març eren pocs els països que proporcionaven dades del nombre de contagis desglossades per sexe |Arxiu

 

“Aquesta crisi sanitària posa en evidència la importància dels treballs de les cures i sostenibilitat de la vida”, explica Castro. I afegeix: “S’evidencien les condicions d’extrema precarietat i vulnerabilitat social i econòmica de qui realitzen aquests treballs, de manera remunerada, no remunerada o de manera estandarditzada, com els serveis sociosanitaris”. Els treballs de la llar i les cures han emergit amb força durant els més de cinquanta dies de confinament i s’ha evidenciat la invisibilitat a la qual s’havien sotmés fins ara. Es produeix, doncs, una doble bretxa de gènere: en el nivell d’exposició al virus i en la càrrega dels treballs de la llar.

 

Un desconfinament amb perspectiva feminista

Davant d’aquesta desigualtat de gènere, la millora de la recollida i l’anàlisi de les dades és una de les exigències de l’ONU Dones, que reclama estadístiques exhaustives de les conseqüències de la malaltia tant en funció del sexe com dels nivells econòmics, les professions o la raça. Així mateix, també ha reivindicat un enfocament de gènere en la resposta de contenció a les pandèmies, com per exemple la creació d’equips protectors “pensats en el cos femení” o “la flexibilitat laboral per a les dones que necessiten quedar-se a cuidar d’altres persones”. Amb tot, les expertes plantegen el dubte de si aquesta mesura no contribuirà a ampliar la bretxa salarial entre homes i dones, ja que segons un informe de la Universitat Complutense de Madrid, un 37,7% de les mares sol·liciten reduccions de jornada després de la baixa per maternitat, enfront d’un 4% dels pares. Per últim, tant des de l’ONU Dones com expertes en els àmbits de la investigació i l’economia insten als governs que compten amb elles en el desenvolupament dels protocols de prevenció i les mesures de desconfinament i recuperació social i econòmica.

El procés de desconfinament provocarà un problema greu de conciliació, i previsiblement es resoldrà amb un augment de la càrrega del treball de la llar que suporten les dones. Les sociòlogues Cristina Benlloch i Empar Aguado, i la politòloga Anna Aguado han encetat una investigació per a analitzar com el confinament ha alterat o refermat la bretxa de gènere en el repartiment de tasques dins la llar. Encara no disposen dels resultats definitius, però ja han observat que són les mares qui es responsabilitzen del seguiment educatiu de les menors. Però també, segons Legarreta, agreujarà i evidenciarà la doble bretxa de gènere: “Durant el desconfinament, les dones se sotmetran a una major exposició al virus, perquè són elles les que, majoritàriament, utilitzen el transport públic per a anar al treball”. I conclou: “Les dades sobre com afecta la malaltia en funció del gènere són necessàries, perquè hem de ser conscients que el virus no és democràtic […] i es necessitaran mesures per garantir salaris i ajudes per a elles”.