Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Itàlia, llums i ombres de la lluita contra la COVID-19

El país encara la fi del confinament amb un augment de les proves i enmig de picabaralles partidistes

Un Hospital a la Llombardia, una de les regions del nord d'Itàlia més afectades per la COVID-19 / Arxiu

Itàlia intenta sortir de l’emergència sanitària, dotze setmanes després d’haver iniciat el confinament. L’evolució va ser progressiva i similar a la que es va viure a l’Estat espanyol: primer es van tancar centres educatius i espais d’oci i es va demanar a la gent que es quedés a casa, fins que, passades les set setmanes, es va arribar al confinament total: només les empreses que treballaven a la cadena de producció essencial no havien de tancar. Una escletxa a la qual la patronal va agafar-se, fent més bona que mai la dita “feta la llei, feta la trampa”. Així, a finals de març, més de vuit mil empreses havien demanat a les autoritats poder-se afegir a les cadenes productives essencials per seguir funcionant.

Tot i el llarg període de confinament, el procés encara va per llarg: Giuseppe Conte, el primer ministre italià, va informar la població que des d’aquest dilluns s’entra en la segona fase del desconfinament i es mantindran els tests a la població per intentar monitorar la situació. Les últimes dades parlen de més d’1,75 milions de tests efectuats. La intenció no només és identificar si una persona està infectada pel coronavirus sinó també rastrejar la presència d’anticossos en la població.

Mentre a l’Estat espanyol s’aixecava el confinament total i la majoria de les empreses tornaven a treballar, a Itàlia es decidia tornar a obrir llibreries i papereries (menys a la Llombardia, una de les zones on les mesures són més restrictives arran de la virulència de la COVID-19). El ministre de Béns i Activitats, Dario Franceschini, afirmava: “no és un gest simbòlic, sinó el reconeixement que els llibres són un bé essencial”. En les passades setmanes, moltes llibreries feien servir l’entrega de llibres per sobreviure i molts criticaven les decisions del govern, que deixava els estancs oberts però no les llibreries.

Tot i aquests petits retorns a la normalitat no es planteja, de moment, cap reducció de les mesures socials de quedar-se a casa, que sembla l’única política de salut cap a la població. Això ens porta només envers dues sortides: la fi del contagi massiu o el desenvolupament d’una vacuna. Una situació de tensió que, en l’època de les fake news, permet a mitjans de comunicació de dreta (com Il sole 24 ore, de la patronal) difondre articles basats en estudis no verificats, que responsabilitzen els runners i passejadors solitaris de difondre el virus. Afirmacions totalment contràries a les declaracions de l’Organització Mundial de la Salut.

La decisió de no tancar les empreses a Bèrgam ha provocat que, en una província d’un milió de persones, hi hagi almenys més de mil morts. Una xifra que, segons reconeixen les mateixes autoritats locals, és inferior a la real

Els mateixos mitjans no han publicat res sobre la responsabilitat de la patronal respecte al cas de Bèrgam, una de les ciutats més colpejades pel virus. En aquesta ciutat de Llombardia, on més de 370 empreses facturen 650 milions d’euros anuals, la patronal va fer campanyes publicitàries per xarxes sota el lema “Bergamo is running”, per seguir atraient partners internacionals. La decisió de no tancar les empreses ha provocat que, en una província d’un milió de persones, hi hagi almenys més de mil morts. Una xifra que, segons reconeixen les mateixes autoritats locals, és inferior a la real, ja que moltes persones han mort a casa sense saber si tenien el virus.

És una fase confusa de la vida política, social i sanitària a Itàlia, arran del desconeixement sobre el virus mateix, que encara s’està estudiant. Si no hi ha certeses sobre la immunització de qui ja ha contret i superat la infecció, encara n’hi ha menys sobre el tractament més eficient per superar-la. Aquest fet ha afegit molta pressió als hospitals, posant en evidència la fragilitat del sistema nacional de salut, després d’anys d’abandó institucional i manca de les inversions necessàries. Tot i el pla de govern d’augmentar en un 50% els llits de Cures Intensives per salvar més vides, no s’ha plantejat en cap moment una inversió en la contractació de personal o una redistribució immediata de Dispositius de Protecció Personal. I a la vegada, set setmanes després, el debat sobre el funcionament sanitari ha desaparegut de l’escena pública, sense que ni els moviments socials ni els sindicats majoritaris o de base hagin desenvolupat cap relat fort al respecte.

Itàlia COVID-19
Un home amb mascareta al metro de Milà, una de les ciutats italianes més afectades per la COVID-19 |Arxiu

 

Un debat important a mitjà i llarg termini: a causa de la manca d’una vacuna, si no es mantenen alts nivells d’atenció, protecció i higiene és possible un retrocés i un nou augment de casos, com han afirmat diferents estudis. Paolo Bonanni, professor d’higiene del departament de Ciències de la Salut de la Universitat de Florència ha afirmat que “tot podria tornar amb una reimportació de casos de les àrees on la infecció encara no s’ha desenvolupat. Per tant, les mesures s’hauran de mantenir per un temps molt més llarg per a poder estar segurs que no torni la pandèmia”. Amb aquests arguments, el govern italià manté com a principal política sanitària la de quedar-se a casa, amb mesures com permetre petits passejos a l’exterior a les criatures acompanyats només per un dels pares –mentre a casa poden estar amb tots dos.

Si la pandèmia va ser més dura en aquells territoris on el sistema sanitari era considerat el millor, fins al punt de ser considerat com un referent el “model Llombardia”, els errors de gestió semblen ser molts i fins ara pocs visibilitzats

Moltes són, a més, les responsabilitats polítiques que no s’estan fiscalitzant ni depurant a les regions del nord Itàlia. Si la pandèmia va ser més dura en aquells territoris on el sistema sanitari era considerat el millor, fins al punt de ser considerat com un referent el “model Llombardia”, els errors de gestió semblen ser molts i fins ara pocs visibilitzats. I no només ha sigut el retard en la definició de la Zona Vermella en algunes ciutats com a Bèrgam, sinó també la manca d’una visió territorial que ha centralitzat tota l’emergència en els hospitals i la gestió que s’està fent de les Residències Sanitàries Assistencials (RSA). Aquestes estructures de cures, on principalment viu gent gran, han denunciat la manca de suport per part de la regió, tant per als usuaris com per al personal sanitari, que ha conduït a un augment de contagis i morts també entre el personal mèdic.

En l’informe Covid di Altems, fet per la Universitat Catòlica de Roma, es mostra que hi ha hagut tres models de resposta a l’epidèmia: el primer, de Llombardia, on es va centralitzar en els hospitals, el segon, de Vèneto, on es va donar més autonomia als punts d’atenció regionals, i el tercer, una conjunció dels dos anteriors (desenvolupat principalment a Emília-Romanya i Piemont). Justament als indrets on es va centralitzar tota l’atenció en els hospitals ha estat on pitjors estadístiques de contagiats i morts han obtingut.

Itàlia COVID-19
Un treballador tèxtil a la Llombardia, una de les regions del nord d’Itàlia més afectades per la COVID-19 |Arxiu

 

A més de l’àmbit sanitari, aquesta lluita contra la COVID-19 està deixant al descobert les dificultats econòmiques i polítiques italianes. Sobretot, en relació amb la fragmentació de la població generada pels diferents contractes laborals, una estructura que no permet una organització sindical en categories. Els sindicats majoritaris, absorbits per la seva enorme burocràcia, no garanteixen els accessos a les possibles formes de seguretat social presents. Si alguns sindicats com ADL COBAS proposen que el govern generi una Renta de Quarantena, economistes i intel·lectuals neoliberals com Andrea Fumagalli (de la xarxa BIN) proposen una extensió de la Renda de Ciutadania feta pel govern anterior. Aquesta Renta de Ciutadania no és ni més ni menys que un subsidi de desocupació pels ciutadans italians, extremadament limitat. Curiosament, membres dels partits de govern com Beppe Grillo, del Moviment 5 Estrelles, han donat suport a la proposta dels sindicats, però sense que entrés de manera profunda en el debat polític actual.

I com si no fóra suficient, l’emergència esdevé l’escenari del conflicte partidista, arran també de la manca d’estratègies comunes de política social als països de la Unió Europea, en el complex debat entre els Eurobonds i el Mecanisme d’Estabilitat dels Estats (MES). Mentre Matteo Salvini (de la Lliga) torna a un discurs crític amb Europa (com feia abans de tenir càrrecs en el govern anterior) i intenta responsabilitzar els exaliats de la situació d’emergència, el govern tanca files. El primer ministre Conte, en una de les seves rodes de premsa en directe, va atacar l’oposició de Salvini: “el MES existeix des del 2012, ni es va establir ahir, ni s’ha activat aquesta nit com afirma de manera falsa i irresponsable Matteo Salvini”. Deixant clar que “aquest govern no treballa amagat en la foscor: mira als ulls dels italians i parla de manera clara”. Tot i això, passen els dies i la vacuna i els canvis estructurals en les polítiques sanitàries segueixen sent un escenari llunyà per la sortida de l’emergència.

Articles relacionats