Quan s’arriba a Calafou, hom té la sensació de traslladar-se a una producció cinematogràfica d’imaginari distòpic i postapocalíptic. Per arribar-hi, cal travessar el polígon industrial que hi ha als afores de Vallbona d’Anoia i resseguir una pista solitària que desemboca en aquest complex tan singular. Un indret que s’estén per la llera del riu Anoia –que durant dècades va ser un dels més contaminats d’Europa–, i a on, ja des de l’edat mitjana, s’hi han anat ubicant infraestructures (un molí de gra, una paperera o la posterior central hidroelèctrica) aprofitant la caiguda d’aigua que crea el congost en aquest tram. És un espai flanquejat per torres elèctriques i zones boscoses de pins pinyers, roures, alzines i canyars. I amb la remor omnipresent del viaducte de la C-15, ben visible, que delimita l’horitzó on s’albiren les serres de Cabrera d’Anoia
i Capellades.
Un cop s’arriba al fons de la vall, es fan visibles les restes del patrimoni industrial resultant d’una època passada que va perseguir el progrés. L’enclavament fabril és immens. Un recinte de 28.000 metres quadrats d’hangars disseminats en estat mig ruïnós. Estructures i blocs de ciment dispersos, edificacions abandonades, incendiades, enderrocades i d’altres en obra vista, amb murs esquitxats de gotejat o a mig acabar, runes, ferro, ferralla… Fragments que sobreviuen en un entorn natural impactat per anys d’activitats i vessaments de metalls pesants de les indústries de la zona.
Enmig d’aquest paratge inhòspit, però, els ulls s’hi acostumen i saben trobar també els brots de transformació. Camins traçats, boscos desbrossats, senyalitzacions fetes amb cura, edificis rehabilitats, estructures aixecades de nou, parets repintades, detalls decoratius, ponts, escales i passarel·les, zones d’esbarjo i ombra, banys secs, un vistós dom. Infants i gent adulta formiguegen amunt i avall, ressignificant un espai aparentment caòtic i hostil. L’antiga colònia tèxtil Marçal, de Vallbona d’Anoia, construïda l’any 1890, va ser un dels 72 poblats industrials aixecats al voltant dels dos grans rius de la conca interna catalana –Ter i Llobregat– i els seus afluents –Calders, Anoia, Freser i Brugent. A més de residències i naus industrials, el recinte disposava d’escola, rentadores, economat, església, teatre i oficines bancàries.
Després de dècades d’abandonament s’ha reconvertit en Calafou, una cooperativa d’habitatge a on, des de fa quinze anys, la trentena de persones que hi conviuen de forma estable i els centenars de nòmades que hi han fet estada li han donat una nova vida industrial i comunitària. “Escollir aquest espai abandonat, i cremat per un incendi el 2004, situat al fons d’una vall, equivalia a anar a viure a sota un pont: literalment, era una declaració estranya d’esperança en contra dels elements”, explica Àlex, un dels membres del projecte. Ell, com altres implicades en el projecte que apareixen en el reportatge, ens han demanat no explicitar els seus noms complets. “No hem buscat un espai ideal, amb una natura esclatant i esplendorosa, ni una terra fèrtil a on començar un eco vila… Al contrari, hem escollit una ruïna. Una ruïna i un terreny contaminat. Una ‘colònia’, amb totes les coses negatives associades a aquest terme, per veure què hi podíem construir, què podia brotar d’aquest espai intersticial”.
Imaginaris de sobirania sorgits de les runes
“No és fàcil aterrar i que t’acullin amb els braços oberts. Sempre hi ha fronteres entre els locals i els de fora. Però aquí estava a punt de comprar el terreny una empresa per fer-hi una planta incineradora. I el fet que finalment s’hi instal·lés una comunitat va ser ben rebut pel territori”, recorda Eloi, un dels calafouencs que hi viu des dels primers anys.
Després de dècades d’abandonament, l’any 2011 la Cooperativa Integral Catalana (CIC) va posar en marxa la compra col·lectiva de la finca amb l’objectiu de repensar els usos i models tradicionals de gestió d’una colònia industrial. Amb el suport de la cooperativa financera Coop57 i les donacions de particulars, Calafou iniciava una nova etapa, evocant futurs alternatius i plantejant-se grans reptes ecològics, d’autoabastiment i d’autonomia energètica. L’aposta i la pregunta eren si es podia tornar a la vida a un lloc que feia anys que estava en una espiral d’abandó i contaminació, i fer-ho des d’un nou paradigma.
A l’espai se celebra Hackeja La Terra, una trobada dedicada a compartir aplicacions industrials, tecnològiques o mediambientals creades amb la filosofia del fes-t’ho tu mateixa
“No es tractava d’una comunitat intencional, perquè aquí primer la CIC va aconseguir l’edifici i les persones van arribar després. Per això, inicialment el grup era més dispers, menys cohesionat, amb dinàmiques i perfils que provenien de l’entorn hacker, s’experimentava amb la tecnologia blockchain i les criptomonedes, anys abans que caiguessin en mans de l’anarcocapitalisme”, afegeix un altre dels membres de la comunitat, Xose Quiroga.
“La xarxa de programadors i activistes digitals d’aquí i internacionals ha nodrit molt Calafou”, afegeix Eloi. “La mirada cap a altres maneres d’habitar internet i desenvolupar tecnologies lliures i aplicables ha estat un senyal d’identitat del projecte”, apunta. Uns imaginaris i pràctiques que van anar trobant-se en els diferents Hackmeetings celebrats des de l’any 2012 en el complex i que amb els anys van reencarnar-se en clau de transhackfeminisme, donant impuls a servidors feministes com Anarchaserver.
Enriqueta, una altra de les participants en el projecte, el paradigma de la colònia ha anat evolucionant, explica que, primer de tot, van incorporar el que ha anomenat “decaentisme”. Amb aquest terme, es refereix a una “filosofia lúdica que aposta per treure el millor de la vida entre les ruïnes, utilitzant la ressignificació com a eina de construcció, un recurs necessari per poder sobreviure com a humanes en un espai originalment hostil, danyat i contaminat. I amb els anys, apropiar-nos i convertir-lo en casa nostra”, descriu.
Per a Xose Quiroga, més enllà de la composició del grup motor, “l’objectiu va ser sempre gestionar de nou una infraestructura industrial amb tant d’espai, per experimentar formes de vida anticapitalista”, així com “posar el focus en alternatives tecnològiques, ambientals i digitals per a la transformació social”. Per això, “la perspectiva del projecte va mutar en un desig de construir Futurotopies, una perspectiva política que planteja futurs desitjables i realitzables”, apunta.
En aquesta direcció, l’esdeveniment anual Hackeja La Terra, que se celebra a l’espai, s’ha convertit en una trobada dedicada a compartir aplicacions industrials, tecnològiques o mediambientals fetes amb la filosofia d’autogestió DiY (sigles de “fes-t’ho tu mateixa” en anglès).
Reconstrucció, autoconstrucció, bioconstrucció
L’experimentació i l’autoconstrucció han sigut els altres pilars d’aquesta comunitat atípica. “En iniciar la travessa, tot estava per reconstruir: les teulades, les portes, les finestres, la infraestructura de l’aigua, de l’electricitat, internet…”, enumera Àlex. “Mantenir la teva pròpia infraestructura et posa en una paradoxa estranya: és el primer pas per aconseguir l’autonomia i, al mateix temps, és fàcil que la teva infraestructura t’acabi controlant perquè li hagis de dedicar tot el temps lliure, d’oci o de creació del qual disposes. De vegades és gratificant tot i que generalment és frustrant” afegeix.
Durant anys les impulsores del projecte van experimentar amb tècniques de bioconstrucció, tapials i argila per a recobrir i aïllar parets, barrejant palla i excrements de cavall, canyes, i altres materials naturals. Però aquesta línia de treball va topar amb la realitat econòmica de Calafou. “Per reconstruir la teulada es va apostar per materials que, de ‘bio’, en tenien poc, però eren barats i eficients. Quan enfrontes la necessitat d’aïllar una teulada de 27 vivendes i saps que els tres estius vinents els passaràs fent torns de matí i nit et trobes en una situació en què l’aspecte productiu batega més que el bioecològic, que implica temps i processos més llargs i pausats”, reflexiona Enriqueta.
El pas dels anys ha propiciat també les anades i vingudes de diferents persones amb coneixements específics i habilitats constructives que han nodrit l’antic recinte fabril: una ‘operació frankestein’ –així l’anomenen a Calafou– amb centenars de persones passant-hi temporades reconstruint, destruint, experimentant, provant, equivocant-se i encertant. Xose Quiroga encara al·lucina evocant les setmanes que es va acollir a un grup de joves alemanys que es feia dir Axt und Keller –destral i paleta–, un peculiar col·lectiu que s’inspira en les antigues organitzacions gremials i que, a Alemanya, vetlla per la formació i preservació d’oficis artesans en l’àmbit de la construcció. En la seva versió antifeixista, Axt und Keller col·labora de forma militant construint infraestructures en projectes socials d’arreu del món. “Van fer la teulada i les bigues de fusta de l’ermita, que estava ruïnosa. Van canviar la feina per l’estada, menjar vegà i un litre de cervesa per cap al dia”, recorda Eloi.
L’antiga ermita ha esdevingut un lloc de trobada que permet sostenir niciatives com la Trobada de Comunitats de Catalunya o la Xarxa de la Terra, mitjançant la qual s’intenta enfortir el vincle amb masies i projectes agraris de localitats pròximes
Poc després, l’ermita esdevindria un nou centre social amb kafeta-bar. Un espai consolidat com a punt de trobada els divendres entre veïnes de la zona per a prendre alguna cervesa Subversiva –que es produeix també a Calafou–, celebrar festes, concerts i xerrades. Un lloc de trobada que permet reforçar la infraestructura del projecte i continuar sostenint iniciatives com la Trobada de Comunitats de Catalunya o la Xarxa de la Terra, mitjançant la qual s’intenta enfortir el vincle amb masies i projectes agraris de localitats pròximes com Piera o Capellades. Recentment, aquest viver d’aliances també ha col·laborat en l’impuls de l’Ateneu Rural de Cal Cisteller.
Artefactes, eines i apostes de futur
Al llarg d’aquests anys, Calafou ha esdevingut un laboratori d’alternatives, invents i experiments multinivell per a sostenir-se en un entorn difícil i reapropiar-se’l, tot plantejant escenaris de present i futur desitjable. Des de formes organitzatives de la vida en comunitat fins al reciclatge d’aigües grises per a rec. I cadascuna ha tingut més o menys èxit. Entre aquests camins, molts encara per recórrer, hi ha el punt verd autogestionat o les màquines precious plastic, que incorporen un hardware per crear quatre màquines que permeten processar plàstic, triturar-lo, fondre’l i produir nous objectes, fil per a impressores 3D o inclús materials de construcció.
Amb tot, “avui continuem amb un punt verd mig desordenat, amb la meitat de les màquines en desenvolupament i amb molts viatges els dissabtes a la deixalleria per a tirar gran part dels residus que acumulem a Calafou”, admet Spideralex, un altre integrant del projecte. Admet que no s’ha aconseguit encara crear una infraestructura integral per gestionar tots els residus que genera l’espai, “però tampoc hem perdut l’esperança d’aconseguir-ho. Encara som les filles d’una societat que no es preocupava de la gestió dels seus residus i els amagava sota l’estora”, reconeix tot fent autocrítica.
A l’altra cara de la moneda, els immensos espais fabrils recuperats han permès desenvolupar els projectes productius que financen una part important de Calafou. Els obradors de la cervesa artesanal Subversiva, els tallers de fusteria a on s’encabeixen els banys secs Ecosec o els doms geodèsics Domodesics són exemples d’aquesta aposta. Al mateix temps, la recuperació d’aquest patrimoni fabril permet a Calafou acollir residències artístiques i d’investigació, que conviuen amb els membres de la colònia. Aquesta tardor, per exemple, s’hi celebrarà la sisena edició del Liminálica, una residència creativa de dues setmanes amb artistes de diferents llocs del món.
La defensa i custòdia del territori ha estat un altre dels pilars del projecte Calafou. L’Institut per la Montoritzacó Veinal d’Espais Contaminats (IMVEC) és un observatori nascut al si del projecte que monitora el terreny de la colònia pel que fa a la contaminació del riu i la zona. Amb aquest objectiu, s’han desenvolupat eines interactives i obertes, que permeten fer observacions, elaborar mapes de flora i fauna i registrar episodis d’agressions ambientals. Per a fer-ho, ha fet falta creativitat
i senzilles eines DiY: sigui amb estels, drons o globus que capturen fotos aèries, amb l’extracció de fang per analitzar i extreure’n mostres del sòl o bé amb l’anomenada pesca de ferro, que consisteix a capturar peces metàl·liques del riu amb sistemes casolans d’imants.
La suma d’aquestes recerques ha contribuït en crear un petit centre d’interpretació de la fauna local i reivindicar els éssers vius que conviuen a l’entorn, des de la garsa reial, el visó, ànecs o tortugues. Avui, tots aquests projectes de matriu ecologista conformen el que les calafouenques han anomenat la Reserva Natural Anoia. “És la nostra aposta col·lectiva. Perquè tot i que sabem que mai serà així, o que costarà molt, perquè és un terreny molt danyat, ens ho diem i apostem per defensar el territori que ens rodeja. És un tema d’imaginari, de creure’ns-ho” explica Quiroga, qui va ser un dels impulsors d’aquesta idea, ara ja fa cinc anys.
Aquesta petita reserva natural autogestionada ha tingut bona rebuda a la zona, ha atret visitants, excursionistes i alumnes de batxillerat de l’Institut de Vallbona hi han desenvolupat els seus treballs de recerca.
Els futurs possibles de Calafou
“Com moltes comunitats, tenim les nostres contradiccions”, explica Eloi. “Però a diferència d’altres projectes, aquí no hem sigut molt rígids amb determinats aspectes col·lectius o ideològics. I això té coses bones i d’altres no tan bones. Però una de les coses que ha fet és que no tinguem, de moment, crisis internes tan fortes com en altres comunitats”.
Àlex afegeix amb humor: “Hem trigat vuit anys a definir-nos com a transfeministes tot i que encara tenim habitants que no practiquen el feminisme i una bona part de nosaltres siguem hetero-ben-normatives. Cohabitem en mig de conflictes personals mal gestionats, a vegades hipergestionats, altres oblidats o enterrats, però som capaços de donar-ho tot per una companya quan menys s’ho espera i, de vegades, també quan així ho demana. L’alquímia d’un grup de trenta-dues persones és delicada, fràgil i sempre sorprenent. Tenim tot d’eines (cooperatives, assemblees, àrees de gestió, jornades de curro, xats, llistes de correu) per a complicar-la i enterbolir-la”.
Calafou ha arribat als quinze anys d’existència col·lectiva. Tot i les pedres del camí, les finestres de possibilitat i experimentació continuen obertes entre els seus hangars. I la creativitat i la motivació continuen fluint en les seves habitants per a reconvertir la colònia en un micromón de presents i futurs possibles i desitjables. Àlex conclou: “A glopades i descompassades, amb tot aquest temps i espais hem aconseguit una llar, un refugi. Tot el contrari d’un no-lloc. Calafou és un lloc apropiat, habitable, ressignificat. És com si aquest lloc abandonat ens hagués embruixat i empès a aconseguir allò que semblava impossible, tornar-li la vida: a l’edifici d’habitatges, als horts i a les naus industrials reconvertides en tallers, obradors, laboratoris, centres socials, places. La terra cremada i erosionada ha tornat a ser més verda, més biodiversa, i la fauna va tornant a poc a poc. Els projectes productius encara són precaris però existeixen. Torna a haver-hi infants i adolescents. I també han tornat les treballadores que surten de bon matí per a poder-se guanyar el pa”.
