La xifra fa esgarrifar: 572 defuncions. Aquest és el nombre de persones treballadores accidentades amb desenllaç mortal durant la jornada laboral l’any 2018 al conjunt de l’Estat espanyol, que supera les 557 de l’any anterior. En aquesta estadística, elaborada pel Ministeri espanyol de Treball, no s’inclouen els accidents mortals in itinere –durant el desplaçament–, que l’any 2018 van ser 153, ni els decessos provocats per una malaltia professional, amb la qual cosa les xifres encara serien més impactants. Per què cada vegada hi ha més accidents laborals? Com afecta la precarització de les condicions de treball a aquestes xifres esgarrifoses? Per què no se’n parla més? Les polítiques de prevenció de riscos laborals s’han volatilitzat?
Invisibilització, precarització i manca de cultura alternativa
Tot i l’elevada xifra, fa la sensació que bona part de la societat (a ulls també de la poca presència mediàtica a diferència del que succeeix, per exemple, amb els accidents de trànsit) assumeix la sinistralitat laboral com una conseqüència inevitable del teixit productiu, invisibilitzant la magnitud del problema. Però estretament relacionat amb la invisibilització de la problemàtica hi ha la poca, per no dir nul·la, cultura de prevenció, que coincideix amb un context de desregularització de les condicions de treball i precarització de la feina que se suma a un discurs economicista de maximització dels beneficis de molts empresaris. No existeixen ni s’assumeixin unes polítiques de prevenció eficaces per part dels poders públics i moltes empreses no compten amb seccions sindicals o delegats de prevenció que posin en primer pla la lluita per la millora de les condicions de seguretat i salut dels treballadors i la seva formació en prevenció. I, sense prevenció, el risc és inevitable. La manca de cultura preventiva i la poca preeminència que se li acaba donant va fer que, segons una enquesta de condicions de treball de 2011, quasi la meitat dels treballadors consideressin que la principal causa dels accidents laborals eren les distraccions i la manca d’atenció, atribuint-los, per tant, a un error de la persona sense vinculació amb l’empresa o el lloc i les condicions de treball. El concepte d’accident de treball es troba regulat a l’article 156 de la Llei general de la Seguretat Social (LGSS) i inclou “qualsevol lesió corporal que el treballador pateixi per ocasió o per conseqüència del treball que executi per compte d’altri”. Podem observar, doncs, com el precepte estableix una vinculació doble –directa (per ocasió) i indirecta (per conseqüència)– amb la prestació de serveis i com reforça la protecció del treballador vers els riscos laborals. La llei també regula els supòsits que tenen la consideració d’accident i que inclouen l’accident in itinere o les malalties agreujades a conseqüència de la prestació de serveis, entre d’altres. En qualsevol cas, s’estableix la presumpció que tota lesió que es produeixi en temps i lloc de treball tindrà la consideració d’accident de treball i que haurà de ser l’empresa qui acrediti que l’accident no ha estat causat per ocasió ni per conseqüència de la feina.
Factors de risc: temporalitat, parcialitat i falsos autònoms
Dins l’onada de precarització de les relacions laborals que hem viscut en l’última dècada, l’augment del treball a temps parcial no desitjat (com a mecanisme empresarial, en nombrosos casos fraudulent, per evitar abonar salaris dignes), la contractació temporal (fraudulenta també en la seva àmplia majoria), els baixos salaris o l’impagament d’hores extres constitueixen factors de risc que poden derivar en accident i que fan augmentar la sinistralitat. I és que està profundament estudiada l’existència d’un vincle entre precarietat i sinistralitat laboral. A pitjors condicions, més accidents, ja que un treballador temporal o a temps parcial sol assumir més riscos i pressions per por a perdre la feina, per estrès, per horaris i jornades tòxiques… I, sovint, pel fet de no gaudir de garanties clares i un entorn de treball segur. També, l’actual paradigma en el frau de la utilització de falsos autònoms (i no només en la mal anomenada economia col·laborativa) comporta conseqüències molt serioses pel que fa a la sinistralitat laboral. Un fals autònom no només és un treballador que cotitza indegudament al règim especial d’autònoms, sinó que també és un treballador al qual l’empresa no ha format en matèria preventiva de cap mena ni s’ha responsabilitzat de facilitar els equips de protecció individual que normativament són exigibles. Així mateix, l’empresa tampoc limita (ni molt menys comptabilitza) la jornada, element que aguditza la possibilitat que la persona pateixi un accident. Podem concloure que el que pretén el frau dels falsos autònoms, principalment, és estalviar costos en matèria de cotització i tots aquells derivats del reconeixement d’una relació laboral (sotmetiment a una jornada, gaudi de vacances, remuneració segons conveni i, especialment, els relacionats amb el dret a la salut i la higiene en el treball).
La malaltia professional, silenciada
Quan en termes estadístics parlem de sinistralitat derivada d’accident de treball ens referim al concepte legal d’accident de treball que es regula a l’article 156 de la LGSS. Així, no es comptabilitzen en aquestes estadístiques les morts derivades del que es coneix com a malaltia professional, regulada per l’article 157 de la LGSS i reconeguda com a patologia que es contrau a la feina provocada per l’acció dels elements o substàncies que s’indiquen en un quadre (que fa de barem) per a cada malaltia. Per posar un exemple de malaltia professional que pot derivar en mort, podríem esmentar el cas d’un treballador a qui se li diagnostica una asbestosi que havia contret respirant partícules d’amiant quan treballava en empreses com ara Uralita o Rocalla, on es feia servir habitualment aquest material. Com a exemple de patologia amb resultats no mortals, però sí de malaltia professional molt conflictiva, podríem parlar del cas de les cambreres de pis que contrauen una síndrome del túnel carpià (compressió del nervi del canell que dificulta moviments) desenvolupada per fer tasques repetitives d’hiperextensió i hiperflexió del canell. Aquesta patologia (tal com fa temps que es queixa el col·lectiu de Las Kellys), malgrat causar-se per la sobrecàrrega de feina, rarament es reconeix com a derivada de malaltia professional. Això implica haver de demandar per veure acreditada la naturalesa laboral d’aquesta seqüela, demanda que és menys comuna quan la patologia que es presenta és la mateixa però la feina que es realitza és masculinitzada (soldador, pintor, fuster). Això ens porta a una clara i necessària reflexió en clau de gènere, que malauradament no podem abordar en profunditat en aquest article. Com dèiem, no són poques les ocasions en què s’ha d’acabar anant a judici perquè els treballadors vegin reconeguda la contingència professional d’una patologia que ha estat causada pel treball: la negació de l’empresari, la infradiagnosi, les altes mèdiques injustificades, les prestacions no concedides… obliguen sovint a acudir a la via judicial per obtenir el reconeixement de la malaltia professional o de la mort per la feina i, d’aquesta manera, accedir a una justa compensació.
Millor prevenir que curar… o morir
Pot sonar a tòpic, però no és menys cert que el cost per a la salut i la vida de les malalties i els accidents laborals es podria combatre millor si la cultura de prevenció de riscos impregnés la societat (poders públics, sindicats i organitzacions de treballadors conscienciats) i obligués tota empresa a garantir llocs de treballs segurs, fent-la realment responsable de la salut dels seus treballadors. Tot plegat acompanyat d’unes millores laborals i en drets, així com una major dotació de recursos perquè Inspecció de Treball pogués desenvolupar de forma eficaç la seva tasca de prevenció i persecució dels fraus i les irregularitats en la contractació que tant contribueixen a la precarització general del marc de relacions laborals. Potser així (o potser només així) podrem anar reduint les estadístiques i posar fre a la xacra de la sinistralitat laboral.
