El 8 de maig de 2020, diverses organitzacions socials de l’agroecologia, feministes i ecologistes de Mallorca vàrem llançar el manifest de propostes per una transició ecosocial. Sota el nom de “La Vida al centre” començava a caminar un espai de coordinació i de trobada entre diferents col·lectius, entitats i persones que coincidim i treballam per aportar coneixement col·lectiu i propostes per a fer possible i real un replantejament integral de la realitat social i econòmica que condiciona les nostres vides que en són alhora part. Un replantejament que s’ha de sostenir sobre dels pilars de la justícia social, de gènere, climàtica i ambiental i la cura del territori i les persones, com a base d’una nova economia, una economia per a la vida.
Fa massa temps que ens calen actuacions urgents de rescat social, reduir les desigualtats, aturar les inèrcies destructives, decréixer en l’ús de recursos, atendre l’emergència climàtica, canviar els patrons actuals de producció, consum i desplaçaments, i desmercantilitzar la vida. I per això ja som poques les que no estam convençudes que cal deixar de creure que podrem superar la cruïlla actual en què ens trobem com a humanitat, perpetuant el mateix model socioeconòmic que ens ha duit fins aquí, i amb les mateixes institucions i polítiques que també ens han duit fins aquí. Unes institucions i unes polítiques entregades a satisfer les lògiques del creixement econòmic infinit i de l’acumulació per despossessió, tot i topar de nassos amb les evidències de la seva impossibilitat material i de sosteniment en el temps, així com les profundes injustícies sobre les quals s’alimenta i perpetua. Com deia Emma Goldman en el seu escrit “En què crec”, publicat al New York World el 1908: “El govern, l’autoritat organitzada o l’estat, són només necessaris per mantenir i protegir la propietat i els monopolis (…) no per potenciar la llibertat individual, el benestar humà i l’harmonia social”. I això, no és avui i per desgràcia, menys veritat.
Des dels col·lectius socials, la feina se’ns multiplica per molt quan, reapareixen/ressusciten projectes que la iniciativa privada havia potser descartat per manca de finançament o inversemblants i que ara es venen com la solució de les solucions per “salvar el planeta”
En els darrers mesos, d’ençà de la presentació ja fa més d’any i mig d’aquell manifest de propostes inicial, la maquinària comunicativa, especulativa, financera, política i de mercat, ens ha tengut immersos en intentar entendre, desentrellar, desmuntar i contextualitzar, el que s’ha presentat com la gran solució en el marc de l’Europa econòmica per sortir de la situació actual: els fons Next Generation EU per a la reactivació i impuls de l’economia dels estats membre. Uns fons que, com apunta el darrer informe de l’Observatori del Deute de Globalització (ODG), el govern de l’estat està adjudicant a través dels projectes estratègics per a la recuperació i transformació econòmica (PERTE), convocatòries i licitacions públiques, en alguns casos dirigits a les administracions públiques, però majoritàriament adreçades als grans sectors de la nostra economia productiva i, per tant, als grans interessats que sembli que tot canvia -construcció de relat i narrativa de rentada de cara verd- perquè no canviï res, estructuralment parlant.
Des dels col·lectius socials, la feina se’ns multiplica per molt quan, per una banda, reapareixen/ressusciten projectes que la iniciativa privada havia potser descartat per manca de finançament o inversemblants i que ara es venen com la solució de les solucions per “salvar el planeta (els encanta aquesta frase)”: Power to green Hydrogen Mallorca, mobilitat elèctrica, 5G, turisme circular, smart-tech, med-tech, comarketing, market place, international hub, health living lab… i altres paraulíssimes superlatives amb les que pretenen enlluernar i despistar amb solucions inexistents, sobretot si tenim en compte la greu crisi de matèries primeres global que ja comença a mostrar les orelles i que a més, només interpel·len l’1%. Per altra banda, hem de seguir fent front a les conseqüències socials i ecològiques cada cop més crues que ja es converteixen en la nostra quotidianitat i que són els signes de les múltiples emergències que comporta el col·lapse de la “vella normalitat”: exclusió, pobresa, sobreexplotació dels recursos, mercantilització dels drets bàsics -com són l’alimentació, l’aigua, l’energia i els serveis bàsics-, precarització de la vida, terrorisme masclista, episodis climàtics cada cop més freqüents i intensos que ens recorden que no estam fent els deures de l’adaptació als canvis que ja han arribat, etc. I a més, tenim el deure de mostrar i generar les alternatives, posar-les en pràctica, contraposar-les i assumir-les, tant en l’àmbit més personal, com en l’esfera pública, comunitària i col·lectiva. Sort en tenim de la tossuda capacitat creativa, de les ganes d’organitzar la societat, l’economia i les vides d’altres maneres possibles, urgents i necessàries, des d’altres llocs, des d’altres lògiques i valors, polititzant la vida quotidiana i teixint horitzons ecosocials des del treball col·lectiu, des dels vincles, els processos i els temps i ritmes necessaris per a generar vida.
