“Primer vaig vendre productes de xarcuteria, però en jubilar-se el meu cosí em vaig incorporar a la parada de confitats que regentava ell, que era el que realment m’interessava. Tot i la por inicial, a poc a poc em vaig anar fent amb altres paradistes fins que ens vam convertir en una família”. D’eixa manera resumeix Fina Puchades el seu pas pel mercat de Sant Pere Nolasc, ubicat al barri de Morvedre de València. Fundat el 1899 i remodelat diverses vegades, va tancar les portes el 2020 després d’una pèrdua progressiva d’activitat. Puchades, des del 2015, va ser l’ama de l’última botiga oberta, especialitzada en olives i envinagrats. La pandèmia de la covid va suposar la seua estocada final.
“Des de ben joveneta, la meua vocació havia sigut treballar als mercats. Però els meus pares sempre s’havien oposat a la idea que, com ells, acabara allí. Em deien que era molt dur i que em buscara alguna altra cosa. És per això que primer vaig treballar per a una empresa d’un altre àmbit, però, passat un temps, em va eixir l’oportunitat i vaig acabar ací”, afirma assenyalant on se situava la seua parada.
El mercat va jugar un paper fonamental a l’hora de crear relacions veïnals. El vincle que es va generar amb la clientela des d’un principi és el tret que més destaca la paradista al llarg de la conversa. “A partir de les 6.30, quan obríem les portes, ja venia a comprar la gent. Eren dones d’ací del barri que de seguida feien rogle entre elles per a comentar coses de les seues vides, així com amb nosaltres. Arribaves a entaular tal amistat que, si algun dia una no venia, prompte te n’adonaves i la trobaves a faltar. Hi havia molt de contacte i això ajuda”. Eixos lligams es traslladaven fins al detall més mínim: “T’eren fidels fins que deixaves tu el lloc o ja no podien vindre per qualsevol cosa. De la mateixa manera, si sabies que a algú li agradava alguna cosa en concret, se li solia reservar”.
La decadència de mercats com el de Sant Pere Nolasc va vindre agreujada per la proliferació de grans superfícies comercials, que s’han convertit en els establiments dominants hui en dia. La comparació es fa inevitable. “En les grans superfícies no té lloc una relació tan estreta. Allí, qui està darrere de l’aparador no sol ser sempre el mateix. Això fa que no s’establisca una complicitat tan forta amb qui hi acudeix a consumir i que et tracten, no com un desconegut, però sí que d’una manera més gelada”, reconeix.
La decadència dels mercats es va agreujar amb la proliferació de grans superfícies, on la relació amb la clientela és “més gelada” i “no tenen la demanda tan controlada, per això al final del dia els sobren aliments”
Les diferències, però, no es limiten al tracte personal, ja que, segons percep Fina Puchades, el producte fresc que ofereix el mercat no és el mateix que el que es pot trobar en un supermercat: “Si a mi se m’acabava una cosa, l’endemà me la tornaven a portar. Teníem un contacte molt directe amb el nostre proveïdor, que ens acostava ràpidament tot el que li demanàvem. Per part nostra, la quantitat del gènere s’adquiria amb molta exactitud per a després vendre’l tot, perquè sabíem amb prou certesa els clients que teníem. Un supermercat això no ho pot fer. La demanda no la tenen tan controlada com ho féiem nosaltres i, per tant, allí no hi pot faltar mai res. Per eixa raó, a la fi del dia els solen sobrar aliments que l’endemà no estan en el mateix estat de conservació en què es trobaven els nostres”. Una impressió semblant li provoca parlar de l’ambient de treball: “Sobretot amb qui més a prop tenia de mi, vaig acabar generant una amistat molt forta. Fins i tot amb una companya encara seguisc quedant totes les setmanes”. Parlem de dos mons en què termes com la comoditat o la rapidesa es contraposen a factors com la sostenibilitat o la proximitat.
Des de fa uns mesos, el mercat es troba en un procés de reforma interior impulsat per l’Ajuntament de València, que liquida la rehabilitació que havia plantejat l’antic equip de govern. Ara es preveu que s’enderroque i es trasllade a un altre espai, i que es construïsca un edifici residencial de set pisos al lloc on es troba actualment. Per a Fina Puchades, això suposaria un colp dur: “No li veig sentit que el lleven i se l’emporten a una altra zona. Per a mi, l’antic projecte era molt bo: hi havia una parada per a cada cosa (carnisseria, pescateria, confitats…) i una zona lliure per a productes de proximitat. A banda d’això, dalt de tot es pretenia ubicar una sala d’actes i reunions, i a fora estava previst un parc que facilitara l’accés dels vianants”. Diferents entitats veïnals del barri, com la Saïdia Comuna, ja han mostrat la seua oposició al nou projecte mitjançant la presentació d’al·legacions i la recollida de firmes. Demanen que es valore la seua revitalització i se li atorgue la importància social i simbòlica que un dia va tindre.
Puchades és del mateix parer, ja que creu que si el mercat tornara podria tindre assegurada la seua viabilitat. “Li veig futur si aclariren els voltants i rehabilitaren algunes finques per a donar-li més visibilitat, ja que es veuria des de més lluny i la gent vindria més fàcilment. A més a més, la solidaritat que ha despertat la catàstrofe de la dana també pense que hi ajudaria. De fet, els mercats que romanen oberts crec que sí que ho notaran positivament”, afirma taxativa.
Al remat, ens trobem davant un lloc que ha esdevingut símbol d’unes maneres de fer més amables i properes, que hi ha qui pretén recuperar. Perquè, com diu Fina Puchades, “està emergint un sentiment d’amor al proïsme i de suport mutu semblant al que recorde quan jo treballava. La gent s’està conscienciant que hem d’ajudar a qui tenim més a prop”.
