Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La guerra dels germans cambrers

Les dues grans empreses del joc presencial, Codere i Cirsa, tenen uns orígens similars: els germans Franco Muñoz de Torrejón de Ardoz i els Lao Hernández de Terrassa

Els germans Franco / Arxiu

Arriben els anys 70. Estem a les acaballes del franquisme i moltes coses han de canviar, però la gent encara no ho sap. A Torrejón de Ardoz i a Terrassa, amb 600 quilòmetres de distància de pel mig, dues parelles de germans, cambrers tots quatre, tenen idees similars. A la barra de molts bars de l’època, quan encara no s’havia legalitzat el joc, hi havia una copa enorme amb centenars de butlletes que la clientela podia comprar mentre es bevia els quintos i mirava el partit. Algunes venien buides, d’altres amb premi. Aquesta rifa senzilla, rudimentària i sovint tramposa (només calia tornar a omplir la copa de butlletes quan el premi encara no havia sortit per eternitzar el pagament del premi gros) era una font d’ingressos òptima per als amos. Paral·lelament, a Torrejón, el bar s’omple de nord-americans de la base aèria que van a jugar al pinball, una maquineta que no donava diners però que atreia l’atenció amb les seves llumetes i sorollets.

Per una cosa o per una altra, a Madrid, els germans Franco Muñoz, i a Catalunya, els Lao Hernández, intueixen que hi ha una manera més moderna i eficient que la copa d’aprofitar la fal·lera pel joc dels seus parroquians. I cada parella de germans per la seva banda comença a fer-s’ho venir bé per introduir un nou producte al mercat espanyol: la màquina escurabutxaques. Extreballadors d’una d’aquestes empreses ens diuen que les primeres les van portar de la Xina, les desmuntaven per entendre’n el funcionament i les copiaven. I comencen a distribuir-les.

Un dels germans Franco, boxador a la joventut, conservava cicatrius vinculades a l’origen turbulent dels seus negocis 

Abans de la legalització de l’any 1977 i del posterior reglament, el negoci era increïblement lucratiu perquè no estava subjecte a cap mena de norma pel que fa al retorn de premis. Però alhora i per això mateix esdevenia fins i tot perillós. Un dels germans Franco, boxador a la joventut, conservava cicatrius vinculades a l’origen turbulent dels seus negocis amb l’orgull del milionari vingut de l’inframon. L’any 1980, ja aprovat el desenvolupament normatiu que regulava aquestes màquines, la revista Interviu publicava la notícia de l’assassinat d’un coronel retirat que estava ficat en el negoci de la distribució d’escurabutxaques de la mà d’un conegut mafiós francès. No es podia entrar al negoci sense ficar els peus al fang.

Amb els anys podem dir que el mercat es professionalitza, s’estabilitza, i alguns poden començar a netejar-se el fang de les sabates. Els Lao han muntat Cirsa, Compañía Internacional del Recreativo SA, i els Franco casen una de les seves filles amb José Antonio Martínez Sampedro i neix Codere, l’empresa familiar que es dedicarà a distribuir i explotar les màquines que Recreativos Franco fabrica. El negoci vertader està en l’explotació de les escurabutxaques, i Codere i Cirsa comencen a imposar-se al mercat. S’ofereixen a gestionar les màquines a aquelles petites empreses que n’explotaven tres o quatre a uns pocs bars, i amb el temps acabarien acaparant entre les dues gairebé la totalitat del mercat. Encara avui, malgrat tot, queden alguns petits negocis que en tenen prou amb el seu grapat d’escurabutxaques per arribar còmodament a final de mes.

Les dues grans també incorporen els salons recreatius, que omplen amb les seves màquines després de signar contractes d’explotació amb petit empresariat que regenta locals. Gairebé no han de fer res: oferir l’espai, mantenir-lo i cobrar el percentatge acordat mes rere mes. Les escurabutxaques són cosa de Cirsa i de Codere, però tenen molt pocs locals en propietat. A començaments del segle XXI i per disputes familiars, un dels germans Lao, Juan, va decidir iniciar ell sol el seu propi negoci, Conei, i deixa Cirsa en mans de Manuel, que no perd la posició de privilegi i segueix competint amb Codere per l’hegemonia del mercat.

Els dos grups empresarials donen feina a 10.000 persones i operen milers de màquines arreu del globus

Així arribem gairebé a l’actualitat, després de 30 anys de duopoli absolut i de guerra comercial. Tots dos grups empresarials donen feina a més de 10.000 persones i operen milers i milers de màquines arreu del globus, especialment a l’Amèrica Llatina. D’un dels viatges a l’Argentina de Manuel Lao, es va fer públic el 2006 que la duana del país austral el va retenir a l’aeroport per intentar introduir mig milió d’euros en caixes de pernil i bosses de viatge. Segons El Confidencial, Cirsa ho va atribuir a una campanya orquestrada per competidors locals.

A banda dels conflictes amb altres empreses, tradicionalment hi ha hagut pactes de no-agressió entre Codere i Cirsa. Si cal, però, es muntaven filials amb noms diferents per saltar-se’ls i treure quota de mercat a l’altre. A la pràctica i pels seus orígens, Cirsa té predomini a Catalunya (gestiona, fins i tot, alguns jocs de propietat pública mitjançant l’acord amb l’Entitat Autònoma de Jocs i Apostes), mentre que Codere domina a la capital de l’Estat espanyol. No és casual que des de fa uns anys aquesta darrera sigui patrocinadora oficial del Reial Madrid. Tampoc no és casual que exministres del Partit Popular com Rafael Català o Pío Cabanillas treballessin per l’empresa en diferents moments de la seva carrera o que dos alts càrrecs de governs socialistes hagin estat respectivament vocal del consell d’administració i vicepresident de la seva fundació.

Aquesta història familiar acaba, com era d’esperar, en un context de capitalisme hiperglobalitzat, amb la irrupció en els darrers anys de fons d’inversió nord-americans, àmpliament coneguts per les seves urpades al sector immobiliari i àvids de domini al sector del joc. Blackstone arriba a Espanya i compra Cirsa a Manuel Lao, amenaçat per un deute d’alt risc. Per la seva banda, després d’un procés de reestructuració financera, els Martínez Sampedro i els Franco són apartats del consell d’administració de Codere pels fons liderats per Silver Point, que controla el 22% del capital del grup empresarial. Contra el que va publicar l’any passat determinada premsa sensacionalista, la fusió dels dos grans grups sota el bastó de comandament de Blackstone ni ve ni se l’espera, però sí que és cert que els dos gegants del joc a l’Estat espanyol han passat de ser grups familiars a empreses controlades per capital inversor estranger. El que als anys 70 no van poder les màfies ho han aconseguit els fons voltor: posar fi al domini totpoderós dels Lao, els Franco i els Martínez Sampedro.

Article publicat al número 474 publicación número 474 de la Directa