Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El nou perfil, jove i poc protegit

Associacions i administracions públiques treballen per evitar la ludopatia regulant la publicitat que es dirigeix a una tipologia de persona cada cop més jove i que utilitza referents del món de l’esport

jugadors de Real Madrid apadrinats per Bwin / Arxiu

En un fragment de la seva novel·la La vida en l’abisme, l’escriptor Ferran Torrent, veterà jugador valencià, s’explicava així: “No pots exposar en un paràgraf, en una pàgina, el perquè de la fal·lera pel joc. […] En el fons, potser és molt simple i ens entestem a trobar la lògica en un oci mil·lenari. Si pensadors d’alçada no han sabut interpretar-ho és que el joc, en si mateix, du la resposta implícita”.

No són només els diners, no és només l’emoció de treure el cap a l’abisme. És el joc pel joc. I en cada època les tendències canvien i amb elles els perfils de les persones que juguen. Als salons recreatius ha canviat el protagonisme de les màquines; però també les persones que els freqüenten. Hom espera trobar-hi homes prop de la cinquantena o jubilats avorrits de no fer res durant el dia, però el cert és que la gran majoria de jugadors allà dins avui volten els vint anys. Francesc Perendreu, president de l’Associació Catalana d’Addiccions Socials (ACENCAS) i membre del Consell Assessor de Joc Responsable del Ministeri espanyol d’Hisenda, ens explica que als anys 70 i 80, a les beceroles dels jocs d’atzar a l’Estat espanyol, la mitjana d’edat estava entre els 45 i els 55 anys,
i que un dels trets distintius de l’actual problemàtica del joc és la disminució radical de la mitjana d’edat. Efectivament, avui el jugador té entre 25 i 35 anys i gaudeix de més poder adquisitiu.

Segons el Ministeri d’Hisenda, l’edat mitjana d’iniciació de les persones amb problemes relacionats amb la conducta del joc és de 21 anys

Segons un informe publicat l’any 2017 per la Direcció General d’Ordenació del Joc, depenent del Ministeri espanyol d’Hisenda, que analitza el comportament patològic, l’edat mitjana d’iniciació de les persones amb problemes relacionats amb la conducta del joc és de 21 anys, i prop del 36% de les persones participants en l’estudi informa haver començat a jugar abans dels 18 anys. El mateix informe explica que en el sector més jove, el que va dels 18 als 35 anys, el tipus de joc preferit no són ni les màquines recreatives amb premi ni les loteries, sinó les apostes esportives en línia.

No és fàcil de dir si en els darrers anys ha crescut la ludopatia, perquè el fet que creixi el registre de persones en teràpia o que més gent percebi la seva relació amb el joc com a patològica pot ser fins i tot un bon senyal: senyal que hi ha un major reconeixement del problema. Perendreu ens explica que fa 30 anys s’interpretava la ludopatia en clau de vici, no de malaltia. Però el que sí que és objectivable és el risc que suposen els nous jocs respecte dels antics, l’entorn virtual respecte del presencial: si per patir ludopatia amb les escurabutxaques, els casinos o els bingos calen de 6 a 10 anys, des que es comença amb el joc digital només en calen 2. Això té a veure, com és senzill de copsar, amb la possibilitat de jugar 24 hores al dia i 365 dies a l’any, i sense necessitat de disposar d’efectiu: només amb un número de targeta de crèdit amb què reposar els diners perduts a l’instant.

Un altre dels problemes de les apostes esportives, segons Perendreu, és la fantasia de control i professionalitat: tots els jugadors entenen o volen entendre d’esports i racionalitzen unes apostes el resultat de les quals no depenen d’ells. Aposten contra una sala d’apostes que per definició sempre guanya i, al final, el jugador, per molt que conegui l’esport sobre el qual juga, acaba perdent. D’altra banda, és habitual que la necessitat de més emoció i més risc empenyi a fer apostes de més risc, més elevades i d’esports o competicions –com les carreres de llebrers o de cavalls– de les quals el coneixement és molt menor. És fàcil, a més, acabar apostant en sales de poca fiabilitat que curses que ni tan sols es pot saber del cert que siguin reals.

Però on està el vertader cavall de batalla en la lluita contra la ludopatia és en la publicitat: encara manca una regulació que posi límits a l’activitat de les sales de joc en línia, a diferència del joc presencial, que està ben regulat des de l’any 1979. Perendreu ens explica que al Consell Assessor de Joc Responsable no hi ha manera d’acordar un decret que ho reguli degut a les pressions d’aquestes empreses. Avui en dia, i gràcies a les insercions a tot tipus de programa esportiu, podem veure publicitat de cases d’apostes a qualsevol hora, també a les de màxima protecció infantil. Són els mateixos personatges famosos que posen la veu i fins i tot la cara en aquestes campanyes. O el que és pitjor, els mateixos jugadors: ídols de masses globals.

Els anuncis de joc representen un percentatge d’un 20% de la publicitat durant un partit de futbol i un 45% en la retransmissió per ràdio

Des de la patronal del joc en línia Jdigital, el seu president, Mikel López de la Torre, ens diu que ja existeix una regulació, els mecanismes d’autocontrol dels quals es doten aquestes mateixes empreses. Però rebutgen que la qüestió necessiti un “desenvolupament normatiu més gran”, és a dir, que l’administració pública hi intervingui. Mentrestant, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) ja ha reclamat la prohibició dels anuncis de joc en línia en horari protegit, és a dir, de sis del matí a deu de la nit. Posa especial èmfasi en les retransmissions esportives, en les quals els anuncis de joc representen un percentatge elevadíssim: fins a un 20% de la publicitat durant un partit de futbol i un 45% en la retransmissió per ràdio. El CAC també demana que desapareguin les imatges de famosos en aquest tipus d’anuncis i considera que la retransmissió i la publicitat d’apostes no haurien de ser fetes per les mateixes persones, ja que pot causar confusió entre la comunicació comercial i l’esdeveniment esportiu en si. Un exemple de publicitat agressiva és la campanya que 888 va emetre l’any passat amb el presentador Carlos Sobera com a protagonista, on s’impel·lia l’audiència a apostar, a jugar, fins i tot a patir, amb imperatius repetits tres cops, amb insistència martellejant. Perendreu destaca també que cal limitar les ofertes i els bonus de benvinguda, que suposen una forma d’acció comercial “massa agressiva”.

 

Article publicat al número 474 publicación número 474 de la Directa

Articles relacionats