Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Salomó Marquès, pedagog, s'ha dedicat a recuperar la memòria de l'escola republicana represaliada pel franquisme

“Hi ha col·lectius afectats per les guerres, com els mestres exiliats, que no són als arxius”

Salomó Marquès. Historiador i professor de la República. / Carles Palacio

Antònia Adroher, Josep Mir, Josep Vilalta, Miquel Santaló, Pepita Macau… Podríem llistar noms i noms, almenys, fins a 568. Són mestres a l’exili que ha pogut documentar el pedagog i docent jubilat Salomó Marqués. Un dia, explica, va trobar-se Adroher al pont de pedra de Girona i li va preguntar per què no apareixia a la llista de mestres que havia depurat el franquisme. Ella va respondre-li que no ho sabia, però que havia estat exiliada a París. En aquell moment, narra Marquès, se li va encendre la bombeta: no hi havia cap registre dels docents que havien hagut de fugir. Gran coneixedor de l’escola republicana, ha recollit testimonis de mestres no només a Catalunya, sinó també a l’Estat francès, Mèxic o Veneçuela. En parlem quan fa 80 anys de l’ocupació franquista.

 

La teva mare va ser mestra…

Va estudiar durant la República i va ser mestra. Acabada la guerra, va marxar a Santa Coloma de Farners a fer de mestra, però l’any 1942, embarassada, la directora li va dir que feia molt mal efecte que treballés amb panxa i va haver de plegar. Cap als anys 70, va tornar a demanar el reingrés i li varen donar a Bordils. “Els hi he fet Montessori [un mètode educatiu] però sense dir-ho”, em va explicar aleshores. Encara li quedava la por dintre. Només tenia elogis per a l’escola republicana i em parlava de noms de mestres que vaig descobrir ja com a exiliats.

 

Quins trets bàsics tenia la política educativa de la República?

Transformar el país mitjançant l’educació. Es partia de la base que un país diferent era possible si s’invertia també en educació, si s’aconseguia que tothom anés
a l’escola, nens i nenes junts. L’escola havia d’ajudar a pensar. Torna la llengua catalana, la coeducació, l’experimentació i l’escola laica. Però només va durar sis anys.

 

Què s’ha conservat millor fins als nostres dies? L’escola d’aleshores representa un sostre que mai hem superat?

En segons quins aspectes crec que no hem superat el sostre, però en d’altres, sí. A partir dels anys 70 vam recuperar l’escola coeducativa i actualment també tenim una escola laica, tot i que alguns pretenen que tornem als ensenyaments religiosos. També crec que l’escola d’ara és força activa. Però, en canvi, al pla per formar mestres que va establir la República no s’hi ha arribat. Era un pla de quatre anys: tres de classe i un de pràctiques. Havies d’entrar-hi amb el batxiller fet, ja tenies una certa cultura, i hi havia tres grans blocs d’estudi: matèries que et poden ajudar com a persona –psicologia, història–, aquelles que havies de conèixer perquè les hauries d’ensenyar –matemàtiques, geografia, llenguatge– i després, les didàctiques per aprendre a ensenyar. Quan aprovaves, tenies un any de pràctiques en una escola, al costat d’un bon mestre, i cobraves, no com ara. Quan l’informe del mestre era positiu, trobaves feina. Una escola així és un motiu més per tornar a demanar la República.

 

Manuel Azaña, president de la Segona República, opinava que l’escola era l’escut de la República, i Marcel·lí Domingo, primer ministre d’Instrucció Pública, va definir-la com “la República dels mestres”. La consideració d’escola i mestres ha canviat?

En aquests moments, amb els mestres s’hi atreveix tothom. Tothom és capaç d’opinar sobre educació, capaç de renyar, cridar i jutjar els mestres. Si el nen és un maleducat, la culpa no és del mestre, perquè quan arriba a l’escola ja ha passat molt temps amb la seva família. En aquell moment, l’escola tenia un pes molt important. Ara no en té tant perquè hi ha més mitjans de comunicació: el mòbil, la televisió, els esplais… i un munt d’activitats que molts acaben fent perquè els progenitors treballen fins tard. Però, tot i així, tothom pressiona els mestres. Tenen unes pressions molt fortes de la societat, que crec que no es mereixen. També ha d’haver-hi el reconeixement de la feina que fan.

 

Creus que també és rellevant que a la República hi hagués responsables institucionals que eren mestres?

Si poses un polític que no ha estat mestre i mai no ha trepitjat una escola, es nota. Falta el contacte directe amb la realitat escolar. El més important de la República és que fa un discurs teòric i pràctic. Arriba el 14 d’abril i el mes de setembre ja hi ha un nou pla d’estudis, i el català a l’inici del curs ja ha entrat a l’escola. Hi ha una voluntat concreta i clara, i comencen a fer escoles noves que són com palaus. No perden el temps.

 

A principis dels anys 30 hi havia elevats nivells d’analfabetisme. Per a la República era una prioritat combatre’l. Quines mesures es van emprendre?

Es va fer el mapa escolar. Girona, per exemple, es divideix per carrers i a cada barri se li assigna una escola. Així es volia garantir que tots els nens anessin a escola. En el pla, òbviament, va haver-hi alts i baixos, perquè una cosa és el primer govern republicà progressista i l’altra, ben diferent, el govern conservador, amb el qual moltes polítiques, com la coeducació i l’edificació de centres, es frenen. Crec que el republicà és un model a tenir en compte, sent conscients que es va intentar desenvolupar en un període breu de temps i amb una guerra, és a dir, en una situació anòmala. A Girona, el juliol del 1938, quan ja havia començat la batalla de l’Ebre, encara van posar la primera pedra d’una escola que havia de ser un palau que tindria biblioteca, laboratoris, piscina i calefacció. L’escola de la República ens serveix com a exemple. Si hagués durat divuit anys, els nivells d’analfabetisme haurien baixat molt més.

 

Hi ha un intent de cosir l’esquerda entre els àmbits rural i urbà. També d’apropar-se a la natura?

“Durant la República tenies un any de pràctiques en una escola, al costat d’un bon mestre, i cobraves, no com ara”

Ara estic pensant en la fotografia de l’escola de Darnius, inaugurada el 1932. Hi ha una façana preciosa, hi veus uns grans finestrals; davant, el pati on hi ha les porteries, i al costat, un hort. Era una escola molt més oberta. Mentre feies excursions, anaves aprenent coses: el roure perd les fulles a la tardor, el pi, en canvi, no… L’ensenyament era sobretot per observació, més pràctic i directe. Miraves els rius i les rieres, aprenies trepitjant el terreny i tocant. No t’explicaven què era un golf, veies el golf de Roses. El mestre t’acompanyava i deixava de ser “el senyor mestre”, en el sentit negatiu de la paraula, per ser un senyor que en sabia, que estimava els nanos i a qui els nanos estimaven. Aconseguien superar les parets de l’escola. L’escola era tot: les parets, els carrers, l’església del costat i la muntanya. Alhora, també responsabilitzaven els nanos. Hi va haver una política de portar biblioteques a les escoles, i tant la Generalitat com el Govern central donaven llibres. En una escola petita rural es feia una biblioteca i un dels alumnes n’era el responsable. Quan jo volia un llibre li deia a la Maria o al Joan, em feien la fitxa i em deien quan l’havia de tornar. Observar i experimentar eren la clau. Parlo en termes generals, és clar, perquè després també hi havia mestres autoritaris i gent que estava darrere la taula. En Cassià Cotal, que era el director de l’Escola Normal [institució educativa encarregada de la formació del professorat], deia: “Darrere d’una taula, sempre hi ha un dictador” i ho deia en el sentit que el mestre ha d’estar al costat dels nanos.

 

L’escola republicana es va convertir en una de les escoles més avançades d’Europa. De quins referents bevia?

Demanaves ajudes a la Junta que hi havia a Madrid i et donaven beques per anar a conèixer escoles renovadores a Bèlgica, França… Veies com feien Montessori
o anaves a Bèlgica i veies Decroly. Quan tornaven no ho copiaven; els mestres eren vius i ho adaptaven. Fa 30 anys, l’Escola Normal de Girona feia una sortida anual a l’estranger per visitar escoles renovadores. Vam anar a Bèlgica, on hi havia l’École de l’Ermitage, l’escola que va fer Decroly, qui deia que s’ha de partir de la base de desvetllar l’interès dels nanos. A l’aula on vaig entrar hi havia dinou nanos al voltant d’una taula rodona, així tots es podien veure, i la mestra anava voltant. Havien pactat que cadascú portaria una cosa de Setmana Santa i jugarien a endevinar què era. El primer que vàrem veure va ser una carcanada de sèpia. La mestra va preguntar: Qui ho ha portat? D’on ho ha tret? On és aquesta platja? A partir d’aquí, aprenien geografia. Un noi va portar un pot amb menjar a dintre. La mestra va preguntar: Qui ho ha portat? I responien: en Mohamed. D’on ve el que hi ha dins? Del Marroc. I anava fent preguntes fins a arribar a: Per què és aquí en Mohamed? A partir d’un joc, doncs, anaves desvetllant en els nanos. A Tijuana, Mèxic, vaig preguntar a una de les mestres republicanes què feien a l’escola, i em va respondre: “Nosaltres els ensenyàvem a pensar, no pas a emmagatzemar”. És la frase més curta i més clara del que ha de ser l’escola.

 

En el moment que comença la guerra, també es considera important que l’escola estigui a la trinxera.

Els nanos petits van avançant, aprenent, però quan esclata la guerra, hi ha soldats joves que són analfabets. Durant la guerra, molts mestres del front no van amb escopeta sinó amb llapis, ploma i llibres. Ajuden els soldats a aprendre, llegir, escriure, pensar, tenir criteri. Eren els milicians de la cultura. Un milicià del PSUC explicava diferent que un d’anarquista, però és igual, ambdós volien que els milicians sabessin llegir, escriure i pensar. Uns diran que el més important és guanyar la guerra i els altres, la revolució, però tots estan a favor de la cultura i l’educació.

Els desplaçaments de població a mesura que avança el front de guerra també afecten l’escola?

“El mestre t’acompanyava i deixava de ser “el senyor mestre”, en el sentit negatiu, per ser un senyor que en sabia”

I tant, però l’escola sempre és per a tots. A Girona venen nens refugiats i, com que la Congregació de Germanes Carmelites de la Caritat havia marxat i l’edifici s’havia quedat buit, s’hi acullen els nens refugiats. A Arbúcies hi va haver una colònia de nens refugiats de Madrid que s’hi van passar tres anys. He conegut testimonis que expliquen com de bé van estar-s’hi, el bon record que en tenen. Durant la guerra, l’esforç es dedica a fer que l’escola continuï funcionant tot i les dificultats. El mestre ensenyava que quan hi hagués bombardejos, s’havien de posar el llapis a la boca perquè l’esclat no els danyés els timpans o que havien de refugiar-se a la pineda. És un model d’escola revolucionària. L’escola és l’eina per transformar la societat, per a tots els nens i nenes, al marge de si tenen calers o no.

 

És un espai que trenca amb la societat de classes?

Totalment. En el programa de la institució Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), que coordinava l’ensenyament, hi ha un apartat de l’escola rural i també de llengua i escola. Definia una escola socialitzadora. Després van fer un programa per a la gent que treballava però tenia interès a incorporar-se a la universitat, no només per a qui s’ho podia pagar. Malauradament, això es va quedar en els papers…

 

Va arribar el franquisme. Què significava aquell model educatiu per a la dictadura?

Era el model clar de tot el que els franquistes no volien. El franquisme és l’aliança de la monarquia, l’església i els sectors capitalistes i, per tant, tallen en sec el model de l’escola laica, renovadora, coeducativa i activa, i s’imposa l’ensenyament de religió, la segregació de nens i nenes… Però comencen per una cosa molt més forta: parteixen de la base que de l’escola no se’n cuiden, sinó que plantegen que se n’ocupin els pares i portin els fills on vulguin. Tornen totes les congregacions que havien hagut de marxar i ho fan amb una llista de frares i monjos assassinats. Com ensenyaran amb aquesta motxilla? S’elabora un document l’any 1938 que estableix els criteris per triar els mestres; no parla de pedagogia, tot el contrari. Si a casa teva han matat dos familiars, passes per davant de qui només n’ha perdut un. I de nou, què ensenyaràs? Als franquistes també els varen regalar els estancs i les centraletes telefòniques. En un poble petit, amb una centraleta telefònica controlaves el poble. El franquisme va depurar els mestres republicans. I els exiliats, un 12%, van deixar d’existir per a l’administració franquista. Hi ha col·lectius afectats per les guerres, com els mestres exiliats, que no són als arxius.

 

A més de l’exili, el professorat que es va quedar va patir les comissions depuradores. Quins càstigs va rebre?

N’hi ha a tots els nivells: per a mestres, treballadors d’ajuntaments, metges, govern… Hi havia dues comissions depuradores a Barcelona i una a cada capital de província. La presideix el director d’un institut, l’inspector en cap i dues persones de “reconegut prestigi”, és a dir, dos falangistes. Podies dirigir-te a aquesta comissió per denunciar algú sense haver de demostrar res. Això vol dir que si eres un cagat, podies pensar que denunciar algun mestre et protegiria. Altres també ho feien per enemistat o rancúnies. Quan algú denunciava, el mestre tenia quinze dies per demostrar que allò era fals. A més, si llegeixes els butlletins oficials de l’època, veuràs que la comissió depuradora fa una crida perquè es denunciï. El càstig més gros era l’expulsió de la teva escola d’un a cinc anys amb una penalització econòmica. Podien enviar-te a una població més petita fora de Catalunya i que no fos província veïna. Això també va generar que alguns mestres marxessin de la professió perquè no volien anar a treballar tan lluny de casa. Una mestra a qui van enviar a un altre poble sense aigua, llum, telèfon ni carretera, no va aguantar; es va posar les espardenyes i va començar a recórrer bosc fins a passar a França. Finalment, va acabar a l’Argentina.

 

Tot i que s’exilien, no abandonen la seva vocació.

Els mestres que marxen, que eren els líders pedagògics, se’n van amb una mà a cada butxaca o una maleta. Als camps de concentració fan classes amb el mateix estil i, quan s’acaba la Segona Guerra Mundial, molts marxen cap a Mèxic, on encara ara hi ha escoles que continuen ensenyant amb la mateixa dinàmica i entusiasme d’aquella època. A Mèxic, que tenia nivells d’ensenyament força fluixos, hi arriben centenars de mestres de Catalunya i Espanya. A la ciutat de Córdoba, a Veracruz, em deien: “El mestre, l’any 1950, ens venia amb una capsa de sabates, ens hi fotia una bombeta al darrere, ens feia abaixar les persianes i feia projeccions. I ens feia llegir el diari!”. Es referia a tres mestres de Girona, els germans Vergés. Mentrestant, aquí es va produir una reculada al segle XVIII. Pobresa per a uns i riquesa per
a uns altres. Pensa que, als anys 60, l’inspector encara vigilava l’escola perquè els mestres no parlessin en català i les mestres havien d’anar amb mitges i no podien ensenyar el colze. En aquesta època, per Nadal, l’única manera que teníem de continuar defensant la llengua era a través de cançons com “El Joan petit quan balla” o “La lluna, la pruna”. La resta estava tot prohibit. A vegades, fins i tot, ensenyaven “El general Bum-Bum”, que era antimilitarista, o “Els pastorets”.

 

Ara l’escola rep atacs al model d’immersió lingüística i hi ha mestres amb acusacions d’adoctrinament. Precisament perquè a les aules és on es defineix el futur, són un espai en disputa?

“S’ensenyava als nens que quan hi hagués bombardejos s’havien de posar el llapis a la boca perquè l’esclat no els danyés els timpans”

Inés Arrimadas és una mentidera i se li ha de dir, perquè ha viscut a Catalunya i sap com funciona l’escola. El català és el vehicle per cohesionar-nos com a societat i aquests partits ho saben. Per això volen carregar-se els mitjans de comunicació i l’escola, perquè ens cohesionen. El que em dol és que el món universitari de fora de Catalunya, que ens coneix, que ha estat en tribunals universitaris aquí, s’empassin que l’escola catalana adoctrina.

 

Tu vas conèixer l’escola franquista com a alumne, però tens una mare mestra i has estudiat el model de la República. Què va ser per a tu l’escola franquista i com va canviar la teva mirada de l’escola després?

Ja va canviar abans. Em defineixo com un privilegiat: per la mare mestra i perquè vaig passar per l’escoltisme. Sempre he explicat que l’escola franquista, els Maristes, em varen instruir. Hi vaig aprendre moltes coses i en sé moltes de memòria. En canvi, a l’escoltisme, amb onze anys, em van donar una caixa blanca amb una creu vermella –hi havia tisores, mercromina…–, i em van dir que n’era el responsable. Al cap d’un temps, em van anar fent responsable d’altres coses. El franquisme va ser una etapa profundament negra a l’escola: ni un mil·ligram de crítica ni de situació global del país. La meva escapatòria va ser per altres bandes. Tot i així, no podem mitificar el que va venir després de l’etapa negra. En la transició, van continuar els mateixos.

Article publicat al número 474 publicación número 474 de la Directa